Estan passant les coses tan ràpid i tan juntes, que no me’n faig encara a la idea, de que algunes marxen per no tornar mai mes, que alguns moments no els tornarem a reviure, i que algunes rutines, desapareixen per donar-ne pas a unes noves... ho veig passar tot, com part d’una peli, sense adonar-me que ara, m’han donat el paper de protagonista de la meva pròpia vida, i al final d’un cicle, el nou, es massa incert. No se encara que sento, ni que hauria de sentir, fa molts dies, que milers de sentiments barrejats de mil fronts oberts m’ataquen per tot arreu, sense gairebé centrar-me en res, sentiré l’enyorança d’un temps preciós, viscut amb comoditat al teu costat que ens ha permès gaudir-nos, però gaire mes enllà d’això, no se que buscar-hi exactament. Fa 6 anys que la meva vida es va transformar del dia a la nit, tot allò que prioritzava va passar a un segon terme, tot allò que coneixia, cada vegada em feia mes mandra, com si una part de mi, havent donat la vida, hagués mort, com si tot allò que existia abans, fos d’un altre món. I entre imprevistos han anat passant els anys, encara no hem plorat algunes coses, i ja en surten de noves que es posen a la fila de les tristeses,  esperant el moment, en que caiguin les llàgrimes, i deixin sortir els nervis que fins ara, son els que ens ajuden a fer el cor fort, és curiós, com pots aferrar-te a una espasa que es capaç de tallar-te les mans i al mateix temps fer-te sentir forta per seguir caminant. I demana pas la por, trucant a la porta del cor, la incertesa es el que fa mes mal, perquè no poder controlar el que passarà, fa que els dimonis tinguin carta blanca per sortir i poder-te atormentar, perquè ens acaba fent mes mal el que imaginem que el que acaba passant, però es una etapa que comença i com totes les que comencen, sempre fa mandra arrencar. I em vaig creuant converses i d’entre el meu caos interior busco respostes per convèncer la curiositat, perquè la veritat mai interessa a ningú, perquè moltes vegades quan la dius, li treuen importància i diuen que no es per tant, perquè aquesta mania la tenim, quan expressem una emoció tendim a reprimir-la, dius que sents tristesa i et diuen, doncs això no pot ser has d’animar-te, però ningú es para a pensar realment que si vull estar trista, tinc tot el dret d’estar-ho, però es igual, perquè si t’alegres molt, també et diuen que no n’hi ha per tant, mai n’hi ha per tant per entendre res, perquè parlem però no escoltem, i volem escoltar, però hem perdut la capacitat de fer-ho, perquè a la tercera interrupció, ja parles del temps, de la política, del fútbol, que son temes, mes banals, però a la gent li fa mes il·lusió que parlar del cor, de les emocions i dels sentiments, perquè costa trobar el moment, potser per això, segueixo fent el cafè sola, perquè almenys ningú, em diu, ni el que haig de sentir, ni el que haig de fer.