No saps com ha pogut torçar-se tant la vida, perquè quan ja n’ets conscient, es massa tard per tot, per lamentar-se, per intentar córrer enrere, per buscar els perquès, quan de dolor concentrat en tan poc temps, com s’ha trencat tot, ni tan sols ha donat temps de veure com anaven caient els trocets... s’han quedat congelades tantes abraçades, petons i somriures per compartir, s’han quedat a l’aire tantes paraules per dir, la ment col·lapsada, les llàgrimes caient, tot ha adquirit, un so tan diferent... i ens enfadem i ens indignem contra la vida, que les injustícies ens estan ofegant, que vivim penjant d’un fil, i adonar-nos ens torna de cop a la realitat, com es continua vivint quan la vida et parteix per la meitat? ... d’on es treu la força per tornar a somriure, quan per sempre mes, et farà mal? Conviure amb aquell buit interior, que s’anirà omplint de les teves coses, que s’anirà omplint de les teves paraules, dels teus gestos, de la teva mirada, aprenent a estimar aquestes estones d’on mai marxaras, allà on farem que la teva essència sigui eterna...