Ansiava satisfer els meus desitjos mes primàris, inclús aquells dels quals encara no n’era conscient, sentir aquella abraçada que conté els dimonis, sentir-me tan meva i alhora poder ser part de tu, mantenir el meu espai vital però que el puguis trepitjar amb la suficient cura, de que hi hagi lloc pels dos, volia penjar la soletat a una porta qualsevol i esperar que algú, se l’emporti, fent així el meu cor, mes fort, i que els meus dubtes els pugui bufar, com quan demanes un desig i el vols acompanyar. Buscava la carència del meu desequilibri, el plaer que provoca, el tenir, el que creus que necessites, els meus instints em parlaven de tu, però al mirar-te no ho veia, i la vida desde el prisma, t’amaga moltes cares que desde la mateixa posició no pots veure. La sensació de que et falta alguna cosa, és constant quan vivim, és insaciable, per això no valorem el que tenim, o no som capaços d’adonar-nos, extenuats d’un anhel que mai s’apaga dins nostre, confonent constantment desig i necessitat, perquè podem desitjar moltes coses que no són necessàries per viure, però les fem imprescindibles, i en la seva búsqueda trobem la causalitat de la infelicitat, el sentir constant que sempre ens acaba faltant alguna cosa, que ens impedeix sentir la felicitat plena, aquest instint depredador, ens manté alerta els sentits, fent que la nostra supervivència a la vida, augmenti, i volguem viure-la plenament. Hi ha nits de lluna plena, en que la seva llum, et deixa veure l’horitzó, i fa que la por o la inquietud que et provoca l’obscuritat cedeixi, i et permet veure coses, que et meravellen, perquè quan mirem amb por, ens limitem, perquè com deia Nietzsche “quan mirem dins l’abisme, aquest, també mira dins nostre”  
He guardat en una caixa els nostres moments mes feliços, he fet neteja d’aquelles coses que pesaven massa, i he deixat la tristesa, per acompanyar-la amb una copa de vi, la veritat és que no necessito massa, potser només somriure en el mirall correcte, posar la música mes alta, o centrar l’atenció en allò que mai falla, potser només necessito, trobar-te quan em fa falta, i que dins de la meva estructurada ment, tot encaixi, com un puzzle, que cada peça sap el lloc on s’ha de posar, perquè a vegades hi ha peces que sembla que encaixen forçades, però llavors el puzzle, mai aconsegueix brillar, i la vida no deixa de ser un puzzle que hem d’anar completant, i sense forçar res, tot ha d’anar encaixant...