Aliè a tot, somrius, i a mi m’omple l’ànima, no se, fins a quin punt, entens massa bé tot el que t’explico, el perquè estem aquí, el perquè de tantes preguntes i tanta gent nova. No ho has preguntat, però sense que jo hagi de dir-t’ho, estàs atent, impacient davant el repte, ansiós per jugar una estona com tu dius, mentre nosaltres parlem de tot sense anomenar res. Mai, escalfa el sol lo suficient com per molestar en un dia gèlid, on les fulles seques que corren per terra, m’espanten quan algú les trepitja, quedant destruïdes amb una facilitat que m’inquieta i em posa nerviosa, eren tan perfectes... com les persones, que tampoc som capaços de veure la seva fragilitat fins que que de sobte, tot peta i ja és massa tard. Comença a ploure, i el fred glaça, és l’ambient que m’agrada, i com a les pel·lícules, he trobat la pastisseria perfecte per pendre un cafè amb llet mentre miro el rellotge que sembla haver-se aturat, en el vidre entelat tinc la temptació d’escriure-hi alguna cosa, sempre m’ha agradat això dels missatges que queden amagats. No he posat sucre al cafè, i mentalment m’estic queixant de l’amargor a la que reaccionen nervioses les meves papil·les gustatives, m’escalfa, m’escalfo, i respiro amb calma observant la gent que camina accelerada pel carrer, intentant protegir-se de les 4 gotes que cauen, i me’n recordo d’allò tan graciós que fem els humans quan plou d’alçar els hombros com a mesura de mullar-se menys, somric, i quan torno la mirada, un senyor que m’observa, posa cara espantat. M’aixeco i refaig les meves passes per retrobar-te, m’esperes amb un somriure, i de nou, seguim caminant, com espero fer-ho sempre, al teu costat, acompanyant-te en el que puguis necessitar...