A vegades no cal parlar, hi ha sensacions que no es veuen, però parlen, la gent en diu feeling, jo no li poso nom, però se reconèixer quan estic davant d’algú, que em fa tremolar. Sentir-se bé, amb només una mirada, intercanviar 3 paraules i que et quedis amb un somriure posat, això és lo bonic de les persones, fer vibrar a les demés amb la seva màgia. No cal anar mes enllà, perquè quan algú ens fa sentir bé, els moments per compartir van sorgint sense buscar-los, com quan quedes per fer un cafè i acabes sopant, com quan et quedes parlant i sents que no marxaries mai, s’encaden les paraules i com mes parles, mes coses en comú descobreixes. És bonic descobrir persones, perquè es bonic deixar-se sorprendre, i cada nou contacte amb algú t’aporta una nova cosa a la teva vida, que bonic és sumar, i que la felicitat sigui compartida. Ens costa obrir-nos, no son fàcils els començaments amb ningú, les amistats que arrosseguem de sempre, es fàcil mantenir-les, perquè cadascú respecta les diferències i aprèn a estimar-les, naturalment les persones que no han après a respectar-les ja fa temps que van agafar altres camins, però a mida que anem fent-nos grans, incorporar noves persones fa mes mandra, recordo un comentari concret amb dues amigues que va quedar molt borde però va venir a dir, que amb lo bé que estàvem juntes, no necessitàvem amigues noves, vam riure molt, i de fet, cadascú sap quin es el seu nucli fort, però la vida es tan dinàmica, que no deixem de coincidir amb persones constantment, i d’aquestes, alguna, quan te’n adones, cada cop camina mes estona al teu costat, i cada cop, fas mes per esperar-la. És difícil començar a aquestes alçades relacions que no vinguin marcades per les influències externes, perquè al final, com sempre tinc present, tots som els dolents a la història d’algú, i això es inevitable, com així el que projectem sense ser-ne conscients, per això, quan aconsegueixes posar un parèntesi a la vida i començar a escoltar, a mirar-nos als ulls, a intercanviar pensaments, i te’n adones que no estem tan lluny, es quan va canviant tot, perquè sempre, hi ha un moment en que les relacions canvien, cap a positiu o cap a negatiu, però sempre hi ha un moment, que fa clik, i ja no veus res igual. Trencar les rutines a cop de somriures, canviar dinàmiques, mirar-nos mes als ulls, regalar-nos vida, fer-la mes intensa, que es vegin les petjades, que poguem abraçar-nos i sentim, la pau, d’estimar-nos amb calma.