Mentre faig el cafè sona a la ràdio,  realitat o sueño de Jarabe de Palo, i somric a l’aire, perquè naturalment, aquesta coincidència em porta al teu costat. I penso en lo bonic que és evocar moments, aquelles cançons que et torna a un lloc, a una persona, o a una etapa concreta, perquè quan es desperten els records, els podem sentir de nou, i ens envaeix aquella nostàlgia, de qui tornaria enrere però amb l’experiència acumulada de l’ara. Els diem a les persones que ens hem enrecordat d’ells? No, perquè a vegades creiem que es un tonteria escriure a algú per això, o compartir-ho per vergonya, pel que sigui hi pensem però no ho transmetem per tant, l’altre persona mai sabrà que alguna cosa ens ha fet somriure amb el seu record, i és perdrà com es perden totes les coses que no tenen gaire sentit, i que al no trobar-li, abandones a qualsevol racó. Penso que és bonic quan penses en algú dir-li, fer-lo partícep perquè no hi ha res mes bonic que algú et recordi i que el record, hagi provocat un somriure, però al ritme frenètic que vivim, pocs moments ens deixa per compartir records, inclús per evocar-los, o potser et surten quan menys ho esperes davant una copa de vi, mentre tens una conversa d’aquelles profundes amb algú, on van sortint tots els secrets de la vida, com si haguessin esperat en fila, que se’ls donés l’atenció necessària per sortir al pas, aquelles nits, que sorgeixen davant persones importants, que quan les coses surten de l’ànima sense pensar, és perquè tens algú davant, que la sap acaronar...