Temps per pensar, per fer les coses amb calma, temps per mirar-vos sense pressa, i poder-vos gaudir sense l’estrès que ens portava el ritme frenètic que vivíem, perquè inclús els vostres somriures tenen sons diferents, us miro i penso, quin regal gaudir-vos sense haver de pensar en res mes, concentrar-me en vosaltres, atendre les vostres necessitats, estirar-me a terra, i tornar a sentir-me de nou, aquella nena que somiava amb els ulls oberts mil aventures per viure... i me n’adono de com m’havia aïllat de tantes coses de les que no hauria d’haver marxat mai, i de nou, torno a somriure on toca, i m’allunyo cada cop mes, d’un món, que mai ets prou important per ell, un món superflu que de seguida passa pàgina, i que tan fa, el que passi amb tu, ets tan insignificant, que no ets res... que això serveixi de lliçó, per saber on posem la nostra atenció i els nostres esforços, que sigui un toc d’atenció, un aprenentatge que ens serveixi per començar de nou, quan tot passi. El cafè fumeja entre les meves cames, jugant amb l’equilibri per poder escriure, sento caure la pluja, i se m’estan quedant fredes les mans, hi ha ocells que aliens a tot aixequen el vol, deu ser el mes semblant a saltar als bassals per nosaltres, el volar plovent, es respira tanta calma, no sento passar cap cotxe, no sento absolutament res, només la pluja picar contra les diferents superfícies, creant la música, que tan em relaxa. Son temps extranys, no se si somriure o plorar, perquè tinc motius dels dos per fer-ho, però ara mateix m’aferro a mantenir la ment en blanc el màxim temps possible, a deixar el mòbil dins del calaix, a reconnectar amb la vida, i es que d’aquesta oportunitat, ne’m de treure alguna cosa bona, segur, prenem consciència del món, i de com l’estàvem tractant... a ell, a nosaltres, a la nostra vida...