Jo diria que al sentiment que li tinc mes pànic, és la frustració. Em dol veure quan m’he creat unes expectatives que només estaven en mi, quan ho he donat tot sabent que no esperava res però al final aquest res amagava un tot. És complicat no decepcionar-se avui en dia constament, en la feina, en el dia a dia, en les amistats, en l’amor, perquè per no decepcionar-nos la persona que tenim davant hauria d’entendre la vida de la mateixa forma exacte que ho fem nosaltres, i es gairebé impossible trobar-ho, i quan no ho tens, tapar frustracions pot ser estressant, perquè entres en una dinàmica de retrets i de no entendre’t que no val la pena. Sempre diem que les coses han de sumar per poder-hi gastar l’energia, si no sumes, almenys no restis ni donis pel sac. Hem de ser lo suficientment forts, per deixar anar algú que estimem, sobretot quan no ho fem de la mateixa manera, perquè ferir-se no val la pena, la vida de sobte un dia s’acaba i només t’emportes lo posat, les sensacions que has viscut, els sentiments i les experiències que has portat a terme, els somriures que has compartit, la sensació d’haver-te sentit plena alguna vegada. Posar l’èmfasi, en allò que es realment important, parar atenció a aquell desig que vols que passi, que t’ho revela aquell pensament impertinent que surt quan menys ho esperes, aquell pensament que et situa allò davant i la teva raó intoxicada d’indifèrencia de la vida, et nega que ho vegis. En qui pensem quan ens despertem? En qui o en que pensem quan ens adormim? Qui volem que agafi la nostra mà en aquell moment de por? Amb qui volem compartir allò que ens acaba d’agradar tant? I la resposta només la trobem en un impuls efímer, la resposta son uns segons, abans que la raó vulgui desterrar-la, la por no ens pot paralitzar ni dominar, perquè quan la controles, és quan comences a saber, que esperes de la vida i es quan comences a assimilar que a vegades no és el que havies somiat per tu, sinó que és... molt millor.