I me n’adono que hi ha ànimes trencades que passegen entre nosaltres, que les mirem, que inclús interactuem i no ens adonem del infern que els crema a dins, dibuixat un somriure en el rostre, ningú es para a mirar mes enllà, perquè mai, ningú mira ja als ulls, i hem perdut la capacitat de saber quan brillen o estan apagats. Parleu amb la gent que teniu al voltant? Els pregunteu que tal estan? No parlo de les converses banals, del temps, ni del ara, parlo dels sentiments, de les pors, de les inseguretats, de la tristesa, del que els fa somriure, amb que els agrada que els sorprenguin, amb quina música aixequen l’ànim, o de quins colors veuen el mar, en un dia de primavera. Caminem, aliens a tot, només ens centrem en nosaltres mateixes, parlem però no escoltem, ens mirem però no ens veiem, volem tocar-nos i ens molestem, on estan aquelles abraçades, que donen energia quan te la fan, perquè posem un mur al davant impenetrable i no compartim la vida? Si al cap i a la fi, compartir és viure, naturalment que no necessitem ningú per ser feliços, però si els tenim, podem ser-ho molt mes, perquè ens fa riure aquella ocurrència, o perquè tenim aquella conversa tan maca que ens aporta punts de vista que no haviem vist, podem compartir aquella ampolla i riure amb les bromes de sempre, estirar-nos  sota l’arbre, mentre veiem caure la nit, caminem a vegades per la vida com a espectres, sense adonar-nos del que passa al nostre voltant, i després ens preguntem perquè som una societat cada vegada mes individualista, doncs perquè cada vegada passem mes temps sols, creient que les nostres coses no importen a ningú, i així ens va, que quan ens adonem, ens hem allunyat tant de la platja, que estem naufrangant en mar obert...