I de sobte, tenim temps per pensar, per descansar, per llegir, per estar a casa... se’ns trenca el ritme frenètic de la nostra vida, posant en evidència coses que fins ara, estàvem ignorant, ens està mostrant que es important, pensant a que li dedicàvem temps, pensant que passàvem per alt, i sobretot fent evident a qui no li dedicàvem el temps que mereixia. Que trobeu a faltar ara? Que us fa somriure? A qui desitjeu tenir davant i compartir una estona? De qui espereu aquell missatge, aquesta trucada en eterna espera per la qual mai hi havia temps? Que es el que enyoreu, quan la nit us atrapa sense poder dormir? Vivíem però no paràvem atenció al que les nostres emocions ens deien, no buscàvem el temps per aquell cafè, ni donàvem aquella abraçada que desitjàvem, ni dèiem t’estimo quan realment ho sentíem, ni escriviem aquell missatge que no ens portava ni 2 segons fer-ho però ho posposavem per mes tard, tot perquè estàvem immersos en un ritme que no ens deixava temps a veure quines coses son, les que ens fan riure de veritat. I ara envio aquell missatge que no se que escriure-hi perquè te’n adones que has passat massa temps sense parar-hi atenció, vols fer aquella trucada, dius, ara si, que enyores aquell cafè que va quedar a l’aire, somies amb el gintònic, amb el sopar, i amb totes aquestes coses que faràs un cop, la normalitat torni a les nostres vides, però saps que? Que serem tan imbècils d’equivocar-nos de nou, perquè si algo ens costa, es aprendre dels nostres errors...