Trobo a faltar les mestres, de fet, les mestres son el cor del sistema educatiu, perquè al final, ni els mètodes ni les tècniques, elles o ells amb la seva actitud, empenta i coratge, persones que formaran els nostres fills posant la base d’allò que recordaran sempre en la vida, potser es hora d’adonar-nos com son d’importants en el sistema, en les nostres vides, en la societat. Com a pares, moltes vegades acostumem a ser crítics, poc empàtics, i potser ara valorem mes el pensar que tenen 25 o 26 alumnes a la classe i intenten arribar a tot, que fan de mestres, però també de suport emocional tan per ells com per nosaltres. I sabeu com els trobem ara? Desbordats igual que nosaltres, intentant preparar continguts pels nens, intentant arribar a nosaltres en un món ple de desigualtats socials, fent front a les seves realitats socials, fent front igual que nosaltres al confinament i les circumstàncies personals de cadascú i aguantant en molts casos pressions excessives de les seves coordinadores i equips directius, que enlloc de calmar els nervis i cohesionar l’equip, els traslladen, els augmenten i els acumulen somtent-los a un estrès encara mes gran, que els passa factura, però sabeu que? Tot i així, segueixen donant al màxim, treient hores d’on poden, deixant de banda les seves realitats, donant suport a les famílies molts cops passant per davant de la seva, que no se us oblidi quan torneu, quan els mireu, quan aneu a les reunions, perquè llavors, tindreu l’ocasió perfecte, per mostrar l’agraïment que mereixen, que l’aplaudiment també es per ells, que desde l’ombra treballen incansables, perquè totes les famílies, poguem tenir pautes per seguir treballant, que no se us oblidi quan els veieu, ells, son el veritable tresor de la societat, on comencen els somnis, sense la seva base, res seria possible...