I de sobte, tenim temps per pensar, per descansar, per llegir, per estar a casa... se’ns trenca el ritme frenètic de la nostra vida, posant en evidència coses que fins ara, estàvem ignorant, ens està mostrant que es important, pensant a que li dedicàvem temps, pensant que passàvem per alt, i sobretot fent evident a qui no li dedicàvem el temps que mereixia. Que trobeu a faltar ara? Que us fa somriure? A qui desitjeu tenir davant i compartir una estona? De qui espereu aquell missatge, aquesta trucada en eterna espera per la qual mai hi havia temps? Que es el que enyoreu, quan la nit us atrapa sense poder dormir? Vivíem però no paràvem atenció al que les nostres emocions ens deien, no buscàvem el temps per aquell cafè, ni donàvem aquella abraçada que desitjàvem, ni dèiem t’estimo quan realment ho sentíem, ni escriviem aquell missatge que no ens portava ni 2 segons fer-ho però ho posposavem per mes tard, tot perquè estàvem immersos en un ritme que no ens deixava temps a veure quines coses son, les que ens fan riure de veritat. I ara envio aquell missatge que no se que escriure-hi perquè te’n adones que has passat massa temps sense parar-hi atenció, vols fer aquella trucada, dius, ara si, que enyores aquell cafè que va quedar a l’aire, somies amb el gintònic, amb el sopar, i amb totes aquestes coses que faràs un cop, la normalitat torni a les nostres vides, però saps que? Que serem tan imbècils d’equivocar-nos de nou, perquè si algo ens costa, es aprendre dels nostres errors...

Me atraviesa el error, y me conjuro para no volver a caer en ese abismo que se me abre cada vez que tú y tu indiferencia me empujáis sin compasión. Nunca fui perfecta, soy un manojo de sentimientos alertados constantemente, pero sin maldad alguna, pero intento estar ahí, aunque a veces puede que lo mejor, sería que no estuviera... siempre me he considerado un poco desastre en todo, suelo equivocarme y hablar cuando debo callar, pero me puede la impaciencia de intentar que estar por si en algún momento te sientes sola, aunque a ti, no hace falta que nadie te tosa, que ya te apañas tu lo tuyo, y aún que me duele darme cuenta, a lo mejor tienes razón, para que quedarme ahí si no me necesitas, esos reproches duros a cualquier error, ese aire de superioridad, tú perfección me golpea fuerte en mi sensibilidad, me hace caer esas lagrimas cuando yo lo que quería era sacar sonrisas, y a veces me pregunto como se pueden salir tan mal las cosas, para que alguien a quien quieres, en lugar de un soporte te vea como si fueras el peor ataque... a veces, por mucho que queramos no estamos para estar ahí, a lo mejor no es el momento, o a lo mejor es que no quieres verlo, y por mucho que te lo expliquen, todo es en vano... hasta que estás ahí, en el fondo puto abismo...de nuevo, harta ya de escalarlo...

I de repente esa realidad que hasta ahora habías ignorado te muestra todo aquello que no habías querido ver, y que era tan evidente, que te hace sentir mal por haber podido pensar que podías ser una pieza en ese jodido puzzle, que encaja perfectamente sin ti. Y te quedas ahí de pie admirándolo sin saber dónde ubicarte, buscando un rincón donde acoplarte pero siempre siempre te ves fuera de lugar. Coges las cosas, y sigilosamente emprendes el camino, como aquel que no quiere molestar, esperando que te echen de menos, que salgan a buscarte, que te digan que si, que eras importante, que te lo creas ya joder, pero no, al echar la vista atrás, no hay nadie, y esos pasos se convierten en obligados, con la tristeza que da, como cuando toca irse de ese sitio que te hacía temblar...

Dies extranys, amb la sensació d’incertesa, por o preocupació. Ens arriba tanta informació que ens col·lapsa la ment, ens angoixa, i ens indigna a parts iguals. Ja sabem que tots faríem les coses millor sempre, perquè som així, però es que ara ho penso del cert, si diuen confinament, perquè no es confinament? Perquè és pot anar a treballar? Es prima l’economia per sobre la salut, enlloc de donar facilitats perquè la gent es pogués quedar a casa, si rescatem bancs, però no persones, quina classe de societat som? Hem de lluitar col·lectivament, però mai som capaços d’entendre’ns en res, no anava a ser diferent ara... i m’entristeix perquè els perjudicats sempre som els mateixos, perquè als famosos i polítics se’ls fa la prova instantània? Perquè no se’ls fa a les persones comuns? Som gent de segona? M’entristeix veure com hi ha persones donan-t’ho tot aquests dies, fent el que poden sense recursos, persones demostrant mes compromís i responsabilitat que inclús aquests que estan al capdavant del país, que al final ens hem d’aprendre a cuidar nosaltres i fer xarxa, tornar a fer tribu perquè si tu sempre penses en algú, algú sempre pensarà en tu... cuidem-nos!

Mentre faig el cafè sona a la ràdio,  realitat o sueño de Jarabe de Palo, i somric a l’aire, perquè naturalment, aquesta coincidència em porta al teu costat. I penso en lo bonic que és evocar moments, aquelles cançons que et torna a un lloc, a una persona, o a una etapa concreta, perquè quan es desperten els records, els podem sentir de nou, i ens envaeix aquella nostàlgia, de qui tornaria enrere però amb l’experiència acumulada de l’ara. Els diem a les persones que ens hem enrecordat d’ells? No, perquè a vegades creiem que es un tonteria escriure a algú per això, o compartir-ho per vergonya, pel que sigui hi pensem però no ho transmetem per tant, l’altre persona mai sabrà que alguna cosa ens ha fet somriure amb el seu record, i és perdrà com es perden totes les coses que no tenen gaire sentit, i que al no trobar-li, abandones a qualsevol racó. Penso que és bonic quan penses en algú dir-li, fer-lo partícep perquè no hi ha res mes bonic que algú et recordi i que el record, hagi provocat un somriure, però al ritme frenètic que vivim, pocs moments ens deixa per compartir records, inclús per evocar-los, o potser et surten quan menys ho esperes davant una copa de vi, mentre tens una conversa d’aquelles profundes amb algú, on van sortint tots els secrets de la vida, com si haguessin esperat en fila, que se’ls donés l’atenció necessària per sortir al pas, aquelles nits, que sorgeixen davant persones importants, que quan les coses surten de l’ànima sense pensar, és perquè tens algú davant, que la sap acaronar...