Que passa quan els somnis es compleixen? Quan els acarones, els vius i no venen acompanyats de focs artificials i aquell moment que pensaves que seria màgic i únic passa una mica desapercebut, que inclús sents pena, per no sentir l’alegria desbordada. Processem les emocions en la calma, quan el nostre cos peta, quan la solitud ens dona la treva necessària per centrar-nos en tot allò que ens ha passat per alt, repasso els moments, les paraules i sobretot els silencis, però es tal l’intensitat que imprimeixes a la vida, que tinc la sensació constant, de que visc, però no dono per tot, i que ja ni tan sols, en la meva soledat, puc rebaixar les altes revolucions en les que les circumstàncies, ens obliguen a viure, es fa realitat un somni que arriba sense foc artificials però no per això, vull ser-ne menys conscient. On van a parar els somnis un cop els has acaronat? On son els desitjos que demanes a l’aire quan creus que ningú et sent? On queden aquelles nits sense poder aclucar l’ull imaginant el moment? Que és en realitat un somni? Un anhel? Un impossible? O algo tangible pel que ens falta valor? Arremangar-se, i passar pel camí enfangat enlloc de buscar una passarel·la, o de seure a esperar que la terra, s’assequi, fent mes fàcils les nostres passes, i a la vegada mes incomòdes amb el subconscient donant pel sac, dient que ja fa dies que hi podíem haver passat, que vagis a buscar el teu desig, però que siguis conscient que la lluna, no la pot tenir ningú, somia de tal forma, que no necessitis unes ulleres de realitat virtual per veure-ho, sigues conscient fins i tot en els somnis, perquè els impossibles son meravellosos, però els somnis tangibles son els que ens donaran la vida...

Una copa de vi blanc fresca, i una bona conversa, no anhelo res, que una estona de calma, de sentir-nos la nostra veu, d’escoltar les reflexions a l’aire, de veure com podem debatre i sortir-ne enriquits. Bocins de tu que queden per sempre, paraules llençades que mai son a l’atzar, perquè la copa s’escalfa, quan els glaçons es desfan, però lo bonic de les paraules es que mai s’acaben, i les pauses, que formen part de la conversa es van integrant, perquè els silencis poden fer mes soroll que les paraules, però ben posats, creen complicitat. Es una nit d’estiu fresca, de somriures que s’intercanvien a la llunyania, d’avions que dibuixen esteles al cel, d’estrelles que brillen amb força al costat d’una lluna plena, que ens ilumina i ens fa màgic el moment...

Sona la música a un volum considerable, rialles, crits, moments de disbauxa regats amb la manguera que els fa gaudir sense haver de pensar en res, moments de felicitat absoluta en la millor edad de la vida, aquella en que la teva gran preocupació es no tenir clar de quin gust demanar el gelat. Monitors que gaudeixen i fan gaudir, que contagien alegria, que transmeten felicitat, monitors, aquelles persones que per diverses raons decideixen treballar a l’estiu, persones que la resta de l’any tenen una vida, però que al Juliol es converteixen en aquelles persones imprescindibles per dur a terme el casal d’estiu, persones optimistes, empatiques, d’energia desbordant, responsables, amb la suficient generositat per compartir el seu temps de lleure, en fer coses pels demés, perquè a moltes, les trobes després a diferents entitats, esplais, i festes varies, persones compromeses amb la vida i amb el somriure, fent que la part de món que ens toca, sigui una mica millor. Monitors que ballen al ritme de la música, que curen ferides a base d’abraçades, que sense voler-ho, son exemple, dels que vindran mes tard. Amb una directora d’orquestra que sempre sap on es el seu lloc, que escolta, que actua, perquè tot l’engranatge funcioni a la perfecció, que hi ha coses millorables, naturalment, per això les persones estem en constant evolució, i a mes recordeu que ningú es perfecte, però mai, veiem els nostres propis errors. A mi m’agrada l’essència, que desprèn el casal, de fet, la pena que sento és no poder anar-hi jo, i que em facin dibuixar, i em mullin amb la manguera, i que em posin la música a tope, i que quan caigui, m’abracin i em dibuixin una cara contenta i que se’m passi tot...

Fins i tot l’aire ofega, costa gestionar aquesta angoixa, la tensió dels músculs que no dona treva, només les llàgrimes, semblen alliberar una mica la tensió, i es inevitable la tristesa, però la vida té aquests moments, sentim tristesa perquè les coses canvien quan no volem que ho facin, perquè amb la seva realitat se’ns mostra la cruesa del dia a dia, la tristesa no es dolenta, l’hem de sentir plenament, tant com l’alegria, hem de deixar fluir els sentiments i les emocions sense reprimir-les, acceptar-les, hem de poder-les entendre per estimar-les, la tristesa ens ajuda a assimilar les situacions que mai ens haguéssim plantejat, deixar fluir la ràbia, reivindicar el dret a plorar, sense que ningú et digui que no ho facis, reivindicar el dret a sentir-nos compungits, a estar tristos, a tenir els nostres moments. Sentim vergonya de sentir-nos tristos quan en realitat es un sentiment preciós, joder, que som humans, no màquines, som éssers emocionals, alguns mes febles, alguns mes forts, no em demanis que no plori, fes-ho amb mi, abraça’m, ajuda’m a canalitzar aquesta tristesa, que trobi les raons, enmig de la foscor, per seguir endavant en aquest camí, estima’m, encara que no m’entenguis, tracta’m com si fos, la peça mes delicada del món, perquè la nostra fragilitat és extrema, encara que molts cops, no ho volguem demostrar, escolta els meus silencis, mira’m als ulls i regala’m un somriure, dona’m la mà, i fes que no em senti sola, queda’t al meu costat, encara que no tingui esma a demanar-t’ho, encara que no hi hagi paraules, no deixis d’escoltar-me, no li donis l’esquena a la tristesa, queda’t al meu costat, i recorda’m com es somriu, quan ho hagi oblidat...

No saps com ha pogut torçar-se tant la vida, perquè quan ja n’ets conscient, es massa tard per tot, per lamentar-se, per intentar córrer enrere, per buscar els perquès, quan de dolor concentrat en tan poc temps, com s’ha trencat tot, ni tan sols ha donat temps de veure com anaven caient els trocets... s’han quedat congelades tantes abraçades, petons i somriures per compartir, s’han quedat a l’aire tantes paraules per dir, la ment col·lapsada, les llàgrimes caient, tot ha adquirit, un so tan diferent... i ens enfadem i ens indignem contra la vida, que les injustícies ens estan ofegant, que vivim penjant d’un fil, i adonar-nos ens torna de cop a la realitat, com es continua vivint quan la vida et parteix per la meitat? ... d’on es treu la força per tornar a somriure, quan per sempre mes, et farà mal? Conviure amb aquell buit interior, que s’anirà omplint de les teves coses, que s’anirà omplint de les teves paraules, dels teus gestos, de la teva mirada, aprenent a estimar aquestes estones d’on mai marxaras, allà on farem que la teva essència sigui eterna...