Primer d’escola, d’un nou cicle, i com sempre, n’hi ha que els costa mes, i n’hi ha que els costa menys, però també podríem dir, que n’hi ha que expressen mes, i altres que expressen menys. No plorar, no et converteix automàticament en estar feliç, i plorar no vol dir sempre estar trist, pots plorar per nervis, per por, no us ha passat que us cauen les llàgrimes i inclús ets capaç de somriure? Que bonics son els nervis, que ens dominen, fins que no som capaces de reconduïr la situació. I que voleu que us digui, jo m’he sentit bé, el meu fill gran, té una profe mes nerviosa que ell, aquelles que tenen una mà de ferro amb un gua de seda, que tenen el tacte exacte per reconduir les situacions, però la suficient fermesa per no deixar-se pendre el pèl, i la petita, té unes d’aquelles persones que trasmet sense paraules, una vibració positiva de calma, està aterrant, però ve amb el somriure desplegat disposat a fer-ho amb ganes, perquè es nota, i joder, s’agraeix, quan trobes persones motivades, persones plenes d’energia, que gaudeixen fent el que saben fer, creant ambients per poder desenvolupar les nostres capacitats, treballant l’empatia, l’assertivitat, la paciència, donant eines, perquè el dia de demà, puguis gaudir la vida, i buscar-hi el teu lloc... créixer jugant i aprendre gairebé sense adonar-te’n, i que els pares poguem implicar-nos per donar continuïtat a aquests valors que us transmeten a l’escola, perquè l’educació en tribu, es essencial, i hem de lluitar-la molt mes, en una societat cada cop mes individualista, capaç de obviar els problemes aliens amb tal de no embrutar-se les mans... en una societat on estem perdent el respecte, i on el jo s’imposa al nosaltres, amb l’incivisme cada cop mes present, fent evident, que l’absentisme, marca, per això és tan important quan us dic, que vivim en societat i que es molt important entendre que no ho fem sols, que cada acció nostra, crea una cadena de reaccions que també afecten als altres, i a l’escola, es un petit món, on aprens poc a poc, com funcionen aquestes accions, perquè aprendre, et farà tenir la suficient maduresa per decidir, i quan pots decidir, pots ser lliure, i la llibertat et donarà vida.

40 anys d’anècdotes, de festes, de correfocs, 40 anys d’una bèstia de foc que ens ha vist créixer a molts, que hem suat la seva camisa, que sota el crit del no passaran, hem lluït orgulloses les ferides i cremades, sabeu que es la cuca? La cuca, es una manera de sentir, un adn impregnat en cada potaroja, la cuca és disbauxa, es alegria, companyerisme, l’anar tots a una, el descontrol controlat, es seny i es rauxa, un moment viscut de cada colla, un munt d’anècdotes per explicar, es córrer amb les caixes dels petards vigilant no caure ni perdre’ls, es preguntar al cap de la cuca cap on gira, i que et digui a la dreta i de sobte vagi a l’esquerra, es menjar-se uns bancs i tots en una pila, es entrar en un camp de fútbol per fer el lluïment i perdre la cua pel camí...  es sortir desde la plaça acabada l’encetada, passar la banya arran de la barana, fer voltes a Ca la Manya, refrescar-se a cal Balent, fer L’eterna pujada del carrer Major, per parar a menjar coca i galetes a Cal Meliton, es fer el final de festa a la bassa i la botifarra a l’esbarjo, on orgulloses expliquem les anècdotes del que hem fet. Cada colla que ha crescut amb la cuca, té unes vivències pròpies, unes experiències que poden semblar diferents però que al final, son gairebé iguals, que es transmeten de generació en generació, gràcies a aquells que al 1979 van tenir una inicitiva, que s’ha convertit en un símbol del poble, com també a aquelles que anys després, desde el carrer nou, feien sorgir la cuqueta, 40 anys cremant pòlvora, i que la joventut de la cuca, no deixi de córrer mai...

I per fi, la pluja, com l’adoro, segurament perquè em relaxa, m’agrada mullar-me, i notar com poc a poc, cada gota que llisca per la meva pell, em fa sentir mes viva. Anar a la platja plovent, desèrtica, i passejar-hi amb calma, o perdre’m en una vall amb els peus a l’aigua d’un riu, que arrossega històries i somriures, però no, estic asseguda a la sala d’espera, i se’m fan llargs els minuts, tanco els ulls buscant alguna imatge que em faci esvaïr-me, quan de sobte, sento el meu nom. Enfrontar-te a tu mateixa, a les teves decisions, veure’t en un mirall, i davant teu, algú que està per ajudar-te, però que si no aconsegueixo baixar la defensa, sembla que m’estigui protegint de l’enemic. Em noto dispersa, li he fet repetir la pregunta 2 vegades i he respòs sense encara entendre ben bé que havia de dir, se’m fan incòmodes els silencis, per molt que intento relaxar-me, no ho aconsegueixo, estic en constant contradicció lluitant contra mi, em mira, i jo penso que li dec semblar imbècil, però no se perquè, semblo la persona mes incoherent del món. A vegades m’agradaria poder controlar les situacions amb la seguretat d’aquell que sap que ho domina a la perfecció i no ha de patir per res, i mira que adoro la psicologia, però aquí, davant de la psicòloga em sento tan petita... la por, és ella la culpable de que se’m paralitzin les idees, la por de sentir que potser m’he equivocat, la por de que m’assenyali directament a mi, por, de que em digui, allò que ja fa temps que veig i em nego a mirar-ho, que al final, ignorant es viu mes en calma, i jo ja no se si vull saber-ho tot, o girar l’esquena al món, i que sigui el que hagi de ser. Perquè tinc la sensació de que lluito molt, però no obtinc cap recompensa, com quan nades a contracorrent, que t’esgotes, i al final no serveix per res. Està tronant, i jo continuo contestant preguntes, mentre meva ment es passeja per sota la pluja saltant bassals, se’m fa freda la sala, i continuo lluitant per veure-la com una aliada, potser es l’hora mes llarga del dia, però el problema, es que això, només acaba de començar, per fi surto, està plovent, miro al cel, tanco els ulls, noto les gotes relliscar per les meves galtes, m’alliberen, m’allibero, camino amb calma, i marco les petjades a terra, per fi, respirant, necessito sentir-me forta, perquè ara mateix, és la única opció que tinc.

Avui fa un any que podia haver canviat tot, però per sort lo únic que va canviar a la meva pell, son les cicatrius. El dia era clar, haviem arribat el dia anterior amb ganes de descansar, de desconnexió, vam decidir anar a fer una volta, el camí era estret però s’hi passava bé, pare i fill caminaven ràpid, nosaltres érem mes lentes. El camí transcorre pel costat d’un penya-segat que va a parar al riu, el desnivell es considerable però no hi veig perill... de sobte, tot canvia, noto el peu lliscar barranc avall, tinc la nena agafada de la mà, no se si la llenço, o l’arrossego, no se res, perquè de sobte tot es fosc... lo primer q recordo son els crits, i lo segon la veu del kaiu dient, la nena està amb mi, no veig res, estic marejada, i el Roger on és? - ha anat a buscar ajuda, Déu meu té 5 anys, i està sol i segurament espantat... però no, corre a buscar ajuda cridant auxili, com si tingués 15 anys i entengués que no era moment de tenir por,  uns nois el veuen i de seguida el van a buscar, son monitors de barranquisme, tiren cordes, baixen a buscar-me, em pugen, a dalt, una infermera m’espera per fer-me les primeres cures, segueixo sense veure res, no em torna la vista, però els nens estan bé, només he caigut jo, això em tranquil·litza. Arribo al CAP de Sort, he recuperat la visió, i cada cop em trobo pitjor, miren les ferides, i em diuen que no em poden curar, que em traslladen a l’hospital Comarcal a Tremp, recordo el trajecte amb l’ambulància etern, l’infermer constantment preocupat per la meva consciència, i el conductor, avançant a tort i dret, i jo dient, no correu, que estic bé, es veu que m’han de cosir una ferida oberta al cap, i revisar els diversos traumatismes. A tot això estic sola, el kaiu ens intenta seguir amb el cotxe i els nens, el Roger ja nerviós, no l’han deixat pujar a l’ambulancia i tota la calma i maduresa que ha demostrat a la muntanya ha esclat, estic preocupada per com ho estaran vivint ells, això gairebé em fa mes mal, que totes les ferides juntes.  Arribo a l’hospital, he perdut el mòbil i tota la documentació, però per sort, no ho necessiten, comencen proves i radiografies, anestèsia, i dic no, que ara vindran els nens, no se on son i estic nerviosa, surt el cirurgià, torna amb els nens, i els asseu al meu costat, no es una visió massa agradable, la ferida es delicada i perdo bastanta sang, però millor tots junts, l’ensurt ha estat massa gran. Sols a Tremp, i encara hem de tornar a Espot a buscar les coses, estic molt marejada, em tenen en observació, les radiografies van sortint bé, res trencat, traumatismes múltiples i traumatisme cranio-encefàlic, total, coses que el temps curarà. Ningú pot ajudar-nos, així que ens toca treure la força d’on no n’hi ha, es tardissim, amb el tema de l’observació ens han donat l’alta de matinada, seguim amb la roba mullada, hem d’anar altre cop a Espot, recollir-ho tot, i decidim tornar a casa. Un cop a casa s’escampa ràpid la notícia, mare meva, quan d’amor rebut, amics q venen, altres que truquen, inclús rams de flors, em cauen les llàgrimes un cop més, el temps tot ho posarà a lloc, però a dins meu, que encara segueix fent-me mal el record.

Que passa quan els somnis es compleixen? Quan els acarones, els vius i no venen acompanyats de focs artificials i aquell moment que pensaves que seria màgic i únic passa una mica desapercebut, que inclús sents pena, per no sentir l’alegria desbordada. Processem les emocions en la calma, quan el nostre cos peta, quan la solitud ens dona la treva necessària per centrar-nos en tot allò que ens ha passat per alt, repasso els moments, les paraules i sobretot els silencis, però es tal l’intensitat que imprimeixes a la vida, que tinc la sensació constant, de que visc, però no dono per tot, i que ja ni tan sols, en la meva soledat, puc rebaixar les altes revolucions en les que les circumstàncies, ens obliguen a viure, es fa realitat un somni que arriba sense foc artificials però no per això, vull ser-ne menys conscient. On van a parar els somnis un cop els has acaronat? On son els desitjos que demanes a l’aire quan creus que ningú et sent? On queden aquelles nits sense poder aclucar l’ull imaginant el moment? Que és en realitat un somni? Un anhel? Un impossible? O algo tangible pel que ens falta valor? Arremangar-se, i passar pel camí enfangat enlloc de buscar una passarel·la, o de seure a esperar que la terra, s’assequi, fent mes fàcils les nostres passes, i a la vegada mes incomòdes amb el subconscient donant pel sac, dient que ja fa dies que hi podíem haver passat, que vagis a buscar el teu desig, però que siguis conscient que la lluna, no la pot tenir ningú, somia de tal forma, que no necessitis unes ulleres de realitat virtual per veure-ho, sigues conscient fins i tot en els somnis, perquè els impossibles son meravellosos, però els somnis tangibles son els que ens donaran la vida...