I me n’adono que hi ha ànimes trencades que passegen entre nosaltres, que les mirem, que inclús interactuem i no ens adonem del infern que els crema a dins, dibuixat un somriure en el rostre, ningú es para a mirar mes enllà, perquè mai, ningú mira ja als ulls, i hem perdut la capacitat de saber quan brillen o estan apagats. Parleu amb la gent que teniu al voltant? Els pregunteu que tal estan? No parlo de les converses banals, del temps, ni del ara, parlo dels sentiments, de les pors, de les inseguretats, de la tristesa, del que els fa somriure, amb que els agrada que els sorprenguin, amb quina música aixequen l’ànim, o de quins colors veuen el mar, en un dia de primavera. Caminem, aliens a tot, només ens centrem en nosaltres mateixes, parlem però no escoltem, ens mirem però no ens veiem, volem tocar-nos i ens molestem, on estan aquelles abraçades, que donen energia quan te la fan, perquè posem un mur al davant impenetrable i no compartim la vida? Si al cap i a la fi, compartir és viure, naturalment que no necessitem ningú per ser feliços, però si els tenim, podem ser-ho molt mes, perquè ens fa riure aquella ocurrència, o perquè tenim aquella conversa tan maca que ens aporta punts de vista que no haviem vist, podem compartir aquella ampolla i riure amb les bromes de sempre, estirar-nos  sota l’arbre, mentre veiem caure la nit, caminem a vegades per la vida com a espectres, sense adonar-nos del que passa al nostre voltant, i després ens preguntem perquè som una societat cada vegada mes individualista, doncs perquè cada vegada passem mes temps sols, creient que les nostres coses no importen a ningú, i així ens va, que quan ens adonem, ens hem allunyat tant de la platja, que estem naufrangant en mar obert...

Ens adonem tard que la felicitat només la podem extreure nosaltres de les coses, la busquem, la anhelem sense descans, en les coses que tenim, en les persones que ens envolten i ens oblidem de mirar en nosaltres mateixos. Perquè només nosaltres tenim o hem de tenir el poder de sentir-nos bé, extreure felicitat dels moments que compartim, dels que vivim, dels somriures que ens dediquem, dels moments que quan tanques els ulls, et fan somriure de nou, la felicitat no la pot crear ningú per nosaltres, perquè llavors, entrem en un espiral de dependència que ens acabarà fent mal. Qui diu que la felicitat ha de ser compartida? És cert que cal estar al costat d’algú per ser feliç? No, no ho és. La felicitat som nosaltres, la portem a dins, i hem de saber veure-la per poder-la gaudir i un cop comences a entendre com funciona tot, ho projectes, i ho atraus, perquè quan estàs bé amb tu mateixa, els que t’envolten també ho estan, es com una energia que no es pot veure, però si que es pot sentir, i que et dona força. La felicitat son instants del temps, instants que vivim dia rere dia molts cops passant desapercebuts, perquè sempre te’n adones tard, la felicitat és retroactiva, quan l’estas vivint gairebé no te n’adones però després, quan no tens el moment, l’enyores amb totes les teves forces, com aquell moment en que vas dir allò que necessitava sentir, el dia que em vas fer somriure, quan podem mirar-nos als ulls o aquella conversa que ens va enganxar per sempre, el passeig sota la pluja, la posta de sol davant del mar, la copa compartida entre fum i somriures, aquella cançó cantada a ple pulmó desafiant al màxim, aquella nit d’estiu que vam perdre el sentit i la vergonya, aquell bany de mar despullats que ens va marcar l’ànima, aquella tempesta d’estiu a la muntanya que et sorprèn però no deixa de ser agradable, les converses a mitja nit, i al final la felicitat no és mes que una successió d’instants, que li donen el sentit a la vida, perquè al final som éssers de pas lluitant per un món que mai podrem conquerir, així que... anem a passar-ho el millor possible, que quan volguem adonar-nos, l’instant ja no hi serà...

Jo diria que al sentiment que li tinc mes pànic, és la frustració. Em dol veure quan m’he creat unes expectatives que només estaven en mi, quan ho he donat tot sabent que no esperava res però al final aquest res amagava un tot. És complicat no decepcionar-se avui en dia constament, en la feina, en el dia a dia, en les amistats, en l’amor, perquè per no decepcionar-nos la persona que tenim davant hauria d’entendre la vida de la mateixa forma exacte que ho fem nosaltres, i es gairebé impossible trobar-ho, i quan no ho tens, tapar frustracions pot ser estressant, perquè entres en una dinàmica de retrets i de no entendre’t que no val la pena. Sempre diem que les coses han de sumar per poder-hi gastar l’energia, si no sumes, almenys no restis ni donis pel sac. Hem de ser lo suficientment forts, per deixar anar algú que estimem, sobretot quan no ho fem de la mateixa manera, perquè ferir-se no val la pena, la vida de sobte un dia s’acaba i només t’emportes lo posat, les sensacions que has viscut, els sentiments i les experiències que has portat a terme, els somriures que has compartit, la sensació d’haver-te sentit plena alguna vegada. Posar l’èmfasi, en allò que es realment important, parar atenció a aquell desig que vols que passi, que t’ho revela aquell pensament impertinent que surt quan menys ho esperes, aquell pensament que et situa allò davant i la teva raó intoxicada d’indifèrencia de la vida, et nega que ho vegis. En qui pensem quan ens despertem? En qui o en que pensem quan ens adormim? Qui volem que agafi la nostra mà en aquell moment de por? Amb qui volem compartir allò que ens acaba d’agradar tant? I la resposta només la trobem en un impuls efímer, la resposta son uns segons, abans que la raó vulgui desterrar-la, la por no ens pot paralitzar ni dominar, perquè quan la controles, és quan comences a saber, que esperes de la vida i es quan comences a assimilar que a vegades no és el que havies somiat per tu, sinó que és... molt millor.

He sentit la pell freda, mentre les onades recorren els meus peus descalços, miro l’horitzó i puc veure un miratge de pau, la meva respiració es calmada, i se que en aquest moment, hi podria viure. La posta de sol està al caure, i comença a fer una mica de fred, et poso la jaqueta mentre t’abraço i noto un calfred recórrer el teu cos, vull parar el temps en aquest instant, acaronar-lo, i guardar per sempre aquest moment. Aixeco la mirada, i sento cremar la pell, m’acosto als teus llavis, i noto la sal com es va fonent, poc a poc, anem descobrint allò que tan hem desitjat i per fi, s’esvaeixen els dubtes, ara se, pel que vull lluitar. S’ha post el sol, i les llums dels pescadors il·luminen tímidament el moment, intercanviem somriures, i el temps, s’oblida de nosaltres, la complicitat fa que les hores se’ns en vagin sense adonar-nos, i la felicitat que sentim, que ara mateix no ho notem, la trobarem a faltar quan recordem aquest moment, perquè a vegades no som conscients del que estem vivint, fins que el cor, ens ho ensenya sense miraments...

Seurem junts a taula, compartint rialles, aliens al temps que correrà sense preocupar-nos, alçarem la copa per brindar, llençant els desitjos anhelats en silenci, ens mirarem i sabrem que som on volem ser i que estem vivint un moment, que ja no torna. Seurem cadascun al nostre lloc, que tot i no fer-ho habitualment sabem exactament quin és, i mirarem la cadira buida d’aquells que ja no hi son i els enyorarem amb mes força que mai, rememorant les seves petites coses i els farem presents, revivint el seu record de nou, perquè l’enyorança un cop assumida la pèrdua, deixa entreveure les alegries amagades que han deixat petjada en nosaltres aquells que ja no hi son, els recordem entre somriures tímids amb alguna llàgrima melancolica, i es que la vida no ens dona treva, llàstima que a vegades ens adonem massa tard de tot... gaudiu del moment a taula, dels somriures i les mirades, de les bromes, de les converses, de les manies i d’aquelles coses que fan que cadascun de nosaltres sigui únic i especial, perquè un cop ens aixequem, el moment ja és passat, i no sabem si el tornarem a viure de nou... segurament ja serem persones diferents encara que el moment sembli igual, perquè l’evolució constant ens va canviant encara que no ho volguem, no triem quan canviem, però ho fem i es inevitable. Dieu t’estimo sense por, que estimar és una de les coses mes boniques que podem fer, estimeu sense necessitar, sense posseïr, estimeu de forma lliure i que fer-ho ja sigui la pròpia recompensa que les relacions quan son sanes, aporten el doble de felicitat. No estalvieu un brindis, una abraçada, un petó, un t’estimo a cau d’orella, una carícia o un somriure, doneu l’amor, perquè transmetre’l, farà sentir felicitat a la persona que el rep, i no hi ha res mes màgic que poder fer feliç a una altre persona, ni reis, ni tio, ni pare noel, les persones màgiques som nosaltres, i de nosaltres depen transmetre aquest sentiment...






Bon Nadal i Bones Festes!