Son les 2 del matí i aquí estem, intentant mantenir-te una mica mes al llit, estàs radiant, pensant en els regals no pots dormir, compartim la màgia de la nit de reis, que bonic el moment, fa temps carinyo que jo estava al teu lloc i la meva mare em calmava, em recomfortava, se exactament els nervis que sents, la il·lusió que no et deixa dormir, i aquí estic al teu costat compartint la nit mes màgica de l’any, compartint somriures neguitosos, parlant de si els reis trobaran la casa, si hauran posat el nom al regal, estàs tan radiant, que m’encatanria poder parar el temps i que et veiéssis amb aquesta inocència, que la conservessis, quina màgia tan espectacular, fer-se gran es adonar-se, que la màgia realment es pot viure, es pot tocar i es pot sentir a través dels teus ulls. Fan tic tac unes hores que mai acaben de passar, el somriure neguitós se t’escapa, no se realment com redirigir el moment, així que simplement deixo que flueixi, i se que amb el pas de les hores i ben entrada la nit, acabaràs rendit, el problema, es que em sembla que jo també :)
Saps, revivint aquests moments en tu, venen a la memòria els meus, i somric pensant en lo poc conscient que ets ara mateix, de que estàs vivint els moments que et faran somriure l’endemà, deu ser la única ventatge de fer-se gran, el saber, que aquests moments, marquen l’ànima, i que aquests records perduren sempre dins nostre, perquè estic parlant amb tu i amb mi mateixa a la vegada, perquè em resonen les paraules de la meva mare dins meu, i sense voler-ho son les mateixes que t’estic dient a tu, cada petjada que hem caminat, ens ha marcat profundament l’ànima, per això, es tan important educar en el respecte i en l’exemple, perquè els teus records bonics l’endemà mai ningú te’ls podrà pendre, mai els podràs trobar a faltar, de nosaltres depen, crear la màgia, de nosaltres depen, que et sentis estimat, a cada instant de la teva vida, l’autoestima, es algo, que es forja dia rere dia, per això es important no defallir mai, per molt dur que sigui el camí. Un soroll, inesperat et fa obrir els ulls com plats, estan aquí, t’acarono, no carinyo, intenta dormir, si tanques els ulls, la son vindrà a trobar-te... i jo seguiré aquí al teu costat, respirant la màgia, de les espurnes que desprenen la teva pell... nit de reis, nit eterna a l’ànima dels records...

I ha sigut una de les millors entrades d’any que recordo, no es com aquelles entrades d’any banyades entre cava i gintonics, amb somriures desfrenats, i balls si calia, sobre la barra, tampoc era d’aquelles nits d’haver de tornar a casa caminant, que eren tan o mes divertides que la nit mateixa, era una nit, que es presentava en calma, amb una festa a casa en família, però que aviat va començar a prometre... el sofà era l’escenari perfecte per ballar com si no hi hagués de demà, la música a un volum d’aquells que o t’agrada molt, o es insuportable, i confeti i serpentines que decoraven cada racó de la casa. Potser sona a tòpic dir que ara tot es millor, però es que es tan cert que fins que no hi ets, no ho pots veure. Amb els vostres somriures ompliu els espais buits que poguessin quedar, sense ni ser conscient de que hi eren, perquè quan no trobes a faltar res ni ningú, es que ho tens tot, i hem entrat l’any per la porta gran, tenin-t’ho tot, tenint-nos a nosaltres. Cada cop sóc mes conscient que allò que queda escrit es allò que perdura, perquè la memòria ens juga males passades, i aquestes paraules sempre les trobareu quan les necessiteu, com els àlbums de fotos, que em donen feina, però ha acabant sent una de les millors coses que es pot fer, tenir sempre a l’abast els moments que ens van marcant la vida, perquè els pogueu mirar sempre que ho vulgueu. Ser feliç amb el que tens, al final tot això tan simple, que ho hem de complicar per acabar d’entendre-ho bé, que la pau arriba quan el lloc on desitges estar, hi ets, que amb qui ho desitges compartir, hi son, que sents que respirar, es un gest tan bonic que t’ajuda a agafar aire, després de riure, que en el nostre petit món, hem construït la galàxia mes meravellosa, potser no serà la que brillarà mes ni serà la mes gran però es la nostra, i això és lo mes important, apreneu a mirar endins enlloc de cap a fora, fixeu-vos en allò que als altres els passa desapercebut, tan de bo, poguéssiu mirar-vos amb els ulls que ho faig jo, perquè veiessiu les coses tan boniques que transmeteu sense ni tan sols adonar-vos. Que comença un any nou, ple de propòsits que no penso complir ni de broma, però que m’agrada imaginar-los, un any, de canvis, molts canvis, però que junts, els ballarem agafats de la mà...

A petits instants del temps desitjaria que fossis estàndard, sense aquesta intensitat ni aquesta manera de viure les coses, però després se que t’estimo per ser com ets, per ser tu, i no voldria canviar-te per cap altre, el problema recau en la forma de mirar les coses, perquè a vegades m’agradaria sobreprotegir-te d’aquestes mirades que et jutjen, d’aquestes mirades que no coneixen les tantes coses bones que tens dins teu, i m’agradaria que fossis invisible, per evitar-te aquests moments. Creixem en un món on comparar és inevitable, perquè sempre hem de ser tots iguals, el que sobresurt es jutjat i etiquetat i tot que, ser un mateix es el millor que pots ser a la vida, el camí mai és fàcil. Sortir-se de l’estàndard es ser constament jutjat, quan no vols cantar, quan no vols anar d’excursió, quan no vols recitar el poema davant de tothom, tothom pregunta, tothom opina i conseqüentment tothom té la solució, quan aquesta es mes simple i evident, respectar, respectar les teves decisions, entendre-les, tot i que a vegades, no t’amagaré, que em fa pena que et perdis certes coses i dubto si haig de donar-te tan de marge, o enfadar-me amb mi mateixa perquè no se acompanyar-te tot lo bé que voldria. Vull escoltar els teus silencis, i sentir tot allò que m’hagis de dir, tenir una paciència infinita, que no em desbordi aquesta energia, que molts cops fa trontollar els meus pilars, aprendre a respirar, a viure quan tu rius, desfer tot el camí caminat i refer-lo de nou, reinventar-me per adaptar-me a tu, deixar els meus perjudicis, les meves pors i viure’t plenament, que pugui ser les teves ales quan ho necessitis, no aquella que les talla i no et deixa volar. No vull sentir vergonya davant una decisió teva, vull ser forta i valenta, perquè si t’equivoques et puguis arrepenjar, vull tenir la maduresa suficient per mantenir-me ferma quan tu necessitis la mà, però també, per deixar trepitjar les teves pròpies passes sense voler-les posseïr, vull acompanyar-te sense influenciar els teus pensaments, que siguis lliure de decidir, que fallare moltes vegades mentre aprenc a acompanyar-te però es que tot això, també es nou per mi...

Avui a l’escola fan el concert de Nadal, és un clàssic en aquestes dates i com en moltes escoles, els alumnes canten cançons davant de les famílies. El concert de Nadal es algo de gran complexitat, que implica moltíssima implicació per part de tothom, un esforç titànic fet amb una única finalitat, passar una bona estona i gaudir. En el concert de Nadal veiem gran part de la tasca que porta a terme l’escola, la cohesió, el respecte, aprendre jugant, en català, en castellà, en anglès, sota la direcció de la professora responsable de música, que els dirigeix amb l’elegància d’aquell que passa desapercebut però imprescindible perquè totes les peces de l’engranatge funcionin a la perfecció. Abans del concert, i de gaudir-lo, sempre apareix alguna discussió amb el tema de les entrades, a tothom li fa gracia veure cantar el seu fill, i es molt normal, com també ho es el fet de que es impossible encabir a famílies senceres, per tant els pares, com a acte de responsabilitat son els que han de decidir amb les seves dues entrades qui assisteix, en el cas que ells no puguin, i com fem amb tot, ho immortalitzem, i després ho ensenyem a la família. També hauríem de ser conscients que no totes les famílies els agrada veure imatges penjades del seu fill a les xarxes de ningú, per tant, siguem conscients que fa molta gracia compartir-ho, però que el teu fill no està sol a l’escenari. El concert de Nadal es una estona de disbauxa, d’unió entre les famílies i l’escola compartint moments únics, moments de somriures, moments de nervis, on tots, hem de saber el paper que juguem i que podem esperar. Respectem per sobre de tot, el nen que s’espanta, i acompanyem el seu sentiment, no es fàcil sortir a un escenari davant de 300 persones i fer com si no passes res, si ens impressiona a nosaltres, imagineu als nens. No us decepcioneu si no canta, si està girat, si aquell ho fa millor que tothom, cadascú es com es, i no tots, servim pel mateix. Anem disposats a disfrutar, a gaudir, a passar una bona estona valorant els esforços de tothom, dels mestres que s’ocupen dels nostres fills, en detriment dels seus propis, dels que els acompanyen, dels que coordinen, dels que dirigeixen, dels que els abracen i tranquil·litzen, dels tècnics de so, en definitiva, de tots aquells que fan possible que famíles i escola passem una bona estona i poguem gaudir de la llavor que creem entre tots...


I desde aquí, una proposta a l’escola, amb les entrades sobrants, enlloc de tornar-les a donar, es podrien cedir a l’ampa i vendre-les a preu simbòlic en benefici dels alumnes de sisè, com si fos una fila zero, i així, amb la solidaritat de tots, ajudar-los a recaptar diners pel viatge final de curs ...

Posar límits, al final, la vida es basa en això, has de posar límits quan et vols fer respectar, quan vols ser feliç, quan no et vols deixar arrossegar, has de posar límits quan estàs menjant, quan estàs bevent, quan dorms, has de posar límits als demés, i has de respectar els límits dels altres, has de conviure en societat, i sota els límits que estableixen ser mínimament civilitzats, tot son límits, això si, les frases motivadores sempre parlen de superar-los, i depen com t’ho miris, es contraproduent el voler buscar sempre mes del que ja fem, del que ja tenim, del que podem sentir, del que volem i podem suportar. Diuen alguns que les limitacions ens les posem nosaltres mateixos, i es cert, però no ho veig gens malament, tots hem de saber on estan els nostres límits, encara que posar-los als demés no es tan senzill, sobretot si parlem des-de la mapaternitat, a vegades quan son petits dius, el límit, es fer-se mal, quan el deixes escalar un arbre, quan el deixes allunyar-se de tu, però i quan li dones llibertat per anar sol a l’escola, quan confies en que surtin una estona sols amb els amics, establir límits es complicadíssim, i es complica encara mes a mida que van creixent. Sempre desde fora sembla senzill veure on son els límits del demés, sempre es mes fàcil parlar dels altres que de nosaltres mateixos i es que els errors son una putada perquè els veus a posteriori, i ets l’única que ho veu així, mentre tots els demés els segueixen en directe, i van esperant el moment estelar d’entrar amb aquella frase del ja t’ho deia, que fa sempre tanta ràbia, o el... com es que no ho veies? I et quedes amb la cara de póker en la que no saps si riure o plorar. Equivocar-nos es una putada, perquè a part de sentir-te malament, et sents immensament tonta, i son sensacions que ens resten molta energia, i que no es gens agradable sentir-les, costa tornar a arrencar, hi ha moments que enlloc de sermons necessites una abraçada, però per desgràcia hem perdut el bonic i necessari costum d’abraçar, ara si t’abracen es per robar-te la cartera. L’equilibri es el balanç mes necessari del dia, creure que no plou sempre, ni que tampoc ho farà mai, necessitem l’equilibri per mantenir la cordura, per no deixar-nos arrossegar, per tenir el cap seré, i poder gaudir de les coses, perquè al final la diferència entre el verí i el plaer, està en la dosi.