dimecres, 20 d’abril de 2016

Una mica de tot, una mica de res.


M'equivoco tan sovint, que a vegades se'm fa difícil acceptar-me, evocant la culpa a la primera cosa que se'm posi per davant. Perquè és complicat reconèixer que no ets perfecte, perquè no és agradable veure com pots perdre els papers, o com hi ha situacions que no pots controlar, i despres quan respires i te'n adones, ja t'està fent mal el cor, ja s'estan tensant els músculs, la tempesta que esperaves que passés de llarg, descarrega amb força, i no tens mes remei que aguantar el xàfec. Sovint, em pregunto si aquesta exigència que tinc amb els altres, l'aplico amb tanta intensitat amb mi mateixa, i no.... és trist adonar-se que excuses els teus errors, però que a vegades no ets capaç de fer-ho amb els dels altres. Reflexiono, analitzo, i penso constantment els meus dies, les meves actituds, quin es el motiu que m'ha fet somriure i quin es el que m'ha fet rabiar. La comprensió reconforta, i l'empatia fa miracles, i al final  te'n adones, que a vegades cal baixar de l'alçada on et trobes per tornar a pujar-hi una mica mes lliure, una mica mes feliç, i llavors es quan veus que has pujat un pas mes amunt. Tothom anhela la felicitat tothom la busca, però aquesta, nomes la podem trobar dins nostre, si aconseguim estar be amb nosaltres mateixos, estarem amb la disposició perfecte de fer feliços a aquells que ens envolten, no hi ha res més agradable, que envoltar-te de persones que desprenen alegria, optimisme, persones que brillen, en un món sovint massa opac.

Intento gaudir al màxim els dies, somiure, assimilar allò que no m'agrada, i buscar-hi tots els punts positius, i totes les visions possibles allò que en principi no em feia cap gracia, gaudeixo de la companyia dels meus, de la meva feina, de la meva passió, i tot i així, a vegades no en tenim prou per sentir-nos bé, o ens estem tornant bojos, o compliquem les coses més enllà del que convé.

Vull decreixer i tornar a créixer, amb la senzillesa de la vida, entendre que lo més senzill, a vegades és lo més bonic, que mirar-vos és molt més que veure'us, que escoltar-vos, és molt més que sentir-vos, vull respirar amb vosaltres, sentir aquesta energia que crema dins meu, no vull tenir un motiu per somiure, vull crear-los, perquè vosaltres pogueu gaudir-los.

Vull mirar a l'horitzó i no sentir enyorança de res, perquè dels records, no vull evocar tristeses, només alegries, vull aprendre a viure d'una manera tan positiva, que els somriures d'avui, ressonin amb força el dia de demà, acompanyant cada passa que feu al camí.

No tinc interès a conèixer cap persona que no tingui un somiure per regalar-me, ni una cosa positiva per dir-me, no tinc interès, en quedar bé amb ningú, ni parlo si no en tinc cap ganes de fer-ho, perquè crec, que he arribat a un punt de maduresa suficient, per decidir que vull i que no vull fer a la vida, i he decidit dedicar-me a fer, allò que senzillament em ve de gust. No sóc una persona sociable, ni tinc cap intenció de ser-ho, no m'agraden les multituds, ni les reunions en el parc amb altres mares, ni anar a pendre café per passar el temps, tot i  així, només rebo respecte, paraules agradables, per part d'amics, que rarament reben una trucada meva, perquè noto el seu alè donant-me ànims quan les coses no van del tot bé, perquè sempre són allà, i sempre els noto, tot i que a vegades no estiro la mà, i em pregunto, com es pot sentir un tan estimat, fent tant poc, i la resposta és tan evident com senzilla, perquè el respecte ho és tot. M'estimen tal com sóc i jo a la meva manera me'ls estimo com són, i allà continuen fent camí al meu costat, i ara que han passat uns dies dolents, tot i estar sola en una sala, mai m'he sentit com a tal, he sentit la força, els ànims, i l'energia positiva que m'ha ajudat a manternir-me forta, i ha estat genial, perquè en moments com aquests, necessites sentir una colleja amb un tot anirà bé.

ah si, que només volia esciure, gràcies pels ànims d'aquests dies :)

La vida...


Estimo la vida, perquè és una evolució constant, perquè és imprevisible, perquè tot pot canviar en qualsevol moment i aquesta incertesa, és el que la fa fascinant. Perquè les coses que abans em feien plorar, ara em semblen tonteries, perquè les que abans eren una muntanya, ara no apareixen ni en l’horitzó, perquè les que vaig creure que mai superaria, si ara no faig memòria, em costen de recordar… evolució, madurar, créixer, canvien els punts de vista, canvien els sentiments, les sensacions, els gustos i les percepcions, suposo que seria molt avorrit que sempre fos tot igual. La vida és dinàmica, i jo intento ser-ho amb ella, disfrutar de cada petit instant que em fa somriure i guardar-los de dins mi, per les vegades que em toca plorar, perquè tot és un equilibri, només es que hem d’entendre i assimilar els conceptes, no sempre podem estar bé, al igual que no sempre estarem malament, no podem baixar-nos de la roda de la vida i fer una parada, perquè quan la vulguem agafar, ja serà lluny, caminar, sempre hem de caminar per no perdre el rumb i pujats en aquesta fascinant muntanya russa deixar-nos portar, uns cops fins l’infinit cel clar, altres fins al foc més ardent, i ens adonarem que al mig de tot això, mentre ens capfiquem en coses sense importància, la vida va passant i el que ja no fem avui, ja no ho farem demà...

dilluns, 11 de maig de 2015

I voldria dir-te...

Aquesta calma, em dóna la tranquil·litat que necessito per reflexionar, i és curiós, com mentre omplo barriques la meva ment repassa una vegada i una altre els moments que estic amb tu, els teus progressos, les teves reaccions, però sobretot, les meves. Estem aprenent junts, a créixer, intento no interferir el teu espai, i nomes acompanyar-te en aquest camí que tot just comences a viure, intento deixar-te espai, perquè puguis formar-te com a persona, perquè adquireixis els teus instints, els teus gustos, sense intercedir massa, o imposar-te els meus. Aprenc al teu costat, i vigilo els teus moviments, empatitzo al màxim per poder entendre't, tot i així, he de confessar que a vegades m'estiro dels cabells, i sento ràbia, quan se m'acumula tot i sento que no dono per més, però per sort, al mirar-te torno a empatitzar amb tu i respiro, i contant fins a 100 torno a ser jo, i torno a carregar-me de paciència. No paro de repetir-me, que els nens són nens, i han de ser-ho, perquè es una etapa màgica, m'agrada quan gaudeixes sense patir per res, i em mires tan brut, que només puc riure i posar-me les mans al cap. He après a confiar en tu, a parlar-te sense subestimar te i preguntar-te obertament si t'has enfadat quan veig q ajups el cap i em fas riure quan dius no rient i cridant. Llegeixo llibres, i em fa riure que el meu germà quan fas alguna cosa malament, em pregunti, que diu el llibre d'això... I es que al final, només serveix la intuïció i la paciència, l'empatia, perquè tots som diferents, i això es una gran riquesa. És complicat educar, no pensis, que no em fa mal quan et veig plorar, perquè t'he dit no a alguna cosa, però mica en mica al créixer, aprendràs que els límits són molt importants a la vida, i al igual que els valors, t'obriran portes que t'ajudaran a tirar endavant. Potser no m'entens, quan et demano perdó per alguna cosa que t'ha fet enfadar i que ha estat culpa meva, però ja veuràs, que no sóc perfecte, que ningú ho es, i que saber perdonar i acceptar errors, t'ajudarà a ser mes feliç. Mai sabré si educar-te com ho estic fent es correcte, però, si sé que l'amor, que les abraçades, que els petons, que la meva atenció, et fan sentir millor, que et fan somriure, i aquests somriures que compartim, són el millor indicador. Me's igual si et surten les dents abans o despres, si parles mes aviat, si camines mes ràpid, si ets el mes llest de la classe, si quedes primer en una carrera, no has de demostrar-me res, jo sempre estaré orgullosa de tu, tu només has de viure, per tu, fent el que t'agrada, fent allò que et faci sentir viu, estima, equivoca't, arrisca, guanya, perd, abraça, fes el que vulguis fer, i fes tot el que calgui per ser feliç, que ja aniràs aprenent, que n'hi haurà molts que envejarant aquesta felicitat...

divendres, 8 de maig de 2015

Il·lusions...

I resulta que arriben les eleccions i tothom coneix perfectament les mancances del poble, els problemes, i encara més increïble, és que tots tenen solucions. Innunden casa nostra amb papeletes electorals que casi bé ni llegim, que van directes a la basura en molts casos, empastifen el poble amb cartells, amb mítings, presentacions, pica-pica, arriben invitacions al facebook, al twitter, al whatsapp, i se'n parla als parcs, al bar, amb els amics... sembla que de sobte, tothom és torni boig, i s'hagi de córrer a escoltar, a parlar, a saludar, que s'hagi d'anar al mercat a posar una paradeta, que s'hagin de repartir globos, pilotes, bolis i a veure qui la fa més grossa, a vegades tinc la sensació, de que enlloc d'escoltar-nos, el que intenten és comprar-nos, com si més coses que fessin, mes actes organitzin, més es deixin veure, només amb això, n'hi hagi d'haver prou per guanyar els vots... a mi m'agrada aquella gent que treballa encara que no és vegi la seva feina, aquella que sense any d'eleccions, segueix saludant quan es creua amb tu pel carrer, aquella que quan et parla no et subestima, ni mira el rellotge, aquella que escolta per saber els problemes reals del seu poble, aquella que compra a les seves botigues, que seu a les seves terrasses, que juga als seus parcs, aquella que si cal et crida pel nom, i que per molts ideals oposats, sempre troba la línia adequada per parlar desde el respecte, perquè ara de sobte, tothom saluda, tothom convida, tothom promet, perquè de sobte tots som macos, i m'entriteix que per alguns siguem simples vots, perquè sempre n'hi ha que de les oportunitats en treuen petroli.
Jo vull creure, en aquells que no facin promeses per fer-les de cara a la galeria, vull creure en algú que em miri als ulls i em digui, que estima el meu poble, per sobre dels seus interessos, vull algú que dediqui cos i ànima, sense importància del benefici que en pugui treure de la seva feina, vull algú que no miri el sou que cobrarà, sinò les oportunitats que tindrà de millorar totes aquelles coses que segueixen coixes, vull algú que miri per la salut del seu poble i que pateixi, quan s'abraça al coixí, perquè els seus veïns segueixen sense urgències al CAP, vull algú que et posi davant nostre i que sense mentir, treballi tot el que pugui pel nostre poble, vull empempta, il·lusió, dedicació, treball, vull creure, que la persona que voto, em farà somriure, i que si no puc fer-ho, farà el possible, perquè ho faci, vull que esgoti totes les vies, que sigui perseverant i constant, vull algú incansable, i amb un equip tant preparat que quan flaquegin les forces, estiguin preparats per seguir remant...

diumenge, 27 de juliol de 2014

Sensacions...

Tens la pàgina en blanc, i saps que vols escriure, però a vegades les idees no s'ordenen de la forma fàcil que voldries, llavors és quan decideixes donar pas als sentiments, aquells que, sense voler-ho, donen sentit a tot el nostre ser, perquè sóm allò que sentim, més enllà dels pensaments, sóm l'energia que projecta el nostre ser en els demés, l'essència que impregnem als altres, quan amb una mirada, amb un gest, ho demostrem. Oblidem el que reconforten les carícies, el poder curatiu de les abraçades, les mirades de complicitat que omplen els silencis, a vegades crec que sóm com espectres abduïts en el món, on no escoltem, per no parar-nos, on desaprofitem les ocasions, per mirar-nos i sentir-nos millor. Perquè tots sentim la necessitat de ser escoltats, perquè tots tenim un dia dolent, on no aconseguim veure el sol, on darrere les boires nomes veiem els núvols de pluja, on els trons, van igual de ràpid que els llamps, un dia D'aquells que agraeixes, que algú et recordi que després de la tempesta surt el sol, i si no surt, el pintarem a la cantonada del full com quan érem petits, sovint equivoquem les decisions mes simples, però és que equivocar-nos, forma part de la nostra pròpia naturalesa, els errors no s'arrosseguen, s'assumeixen i es superen, i es segueix el camí... I mentre escric i em perdo en les paraules, et segueixo tenint present, conscient de la teva lluita, i em dol, la preocupació palpable a l'ambient per la teva situació, perquè no sóc aliena a la tristesa que impregna la seva veu, però quan no tens paraules, només pots recórrer al llenguatge corporal, o als fets, perquè pensant en tu, vaig anar a donar sang, conscient que cada setmana en necessites, i que d'aquest gest altruïsta, tu pots seguir lluitant, perquè no sóm conscients de la sort que tenim d'estar sans, no valorem prou, els moments que vivim, i sobretot els que podem viure en llibertat, la duresa del camí, marca la pell d'aquell que el camina, però també D'aquells que l'envolten, i aixeco la mirada, e impotent, veig que lo únic que puc fer és conscienciar als demés, que la teva oportunitat és basa en el temps que nosaltres et regalem per fer aquesta donació altruista, i no ho sabem apreciar lo suficient, vivim submisos en el mes pur egocèntrisme, on ens adonem de les coses, nomes quan les necessitem, i llavors sol ser una llicó tan dura, que no la sabem assimilar. Regalar el nostre temps, el nostre somriure, i les nostres paraules, no hauria de ser tan complicat...