dijous, 19 de juliol de 2018

Els casals, són aquella alternativa pels pares en que la conciliació a la seva vida és complica amb l’arribada de l’estiu i el final de l’etapa escolar. En nens mes grans s’esvaeixen molts dubtes, son mes autònoms, s’expressen a la perfecció, parlen i es relacionen... quan els nens son petits, a molts pares ens entra la psicosis, tens dubtes, pateixes, entorn nou, monitors que no coneixes i si a mes, el teu fill té alguna característica especial, ja gairebé hi vas amb el cor encongit debatent amb tu mateixa si la decisió és encertada o no... arriba el primer dia i deixes les pors a casa, és lícit sentir por davant d’una situació nova, però aquesta, no pot dominar-te, arriba el moment, i entra, i allà comença el via crucis de mare patidora, estarà bé, s’ho passarà bé, li agradarà... mires als monitors amb lupa, els analitzes, mires l’organització, el seu contacte amb els nens, i et trobes uns monitors joves, motivats, que desprenen una energia i una alegria que contagia a qualsevol, agafen els nens, els mimen, els escolten, hi juguen, i tenint a sobre una responsabilitat terrible, se’ls posen a l’esquena, i no paren de fer activitats, i ho agraeixes, conèixer aquest tipus de persones, que gaudeixen creant els somriures, persones que desprenen la màgia, que transmetren alegria, persones disposades a donar-ho tot, i sí, estan treballant, però van molt mes enllà, del que seria estrictament la seva feina. Regalen tendresa i abraçades a aquells que la necessiten, carreguen a la seva pròpia esquena aquells que estan cansats, no perden el somriure mentre t’animen a seguir-ho intentant, gent jove, amb una gran capacitat organitzativa, i tremendament responsables amb el compromís adquirit, 4 setmanes de casal, i no trobaria una queixa, on tothom et pregunta, on tothom t’escolta, on tothom està pendent de que cada nen, s’ho estigui passant bé, i això es algo que duu a dins, gent que dona el seu temps altruistament en esplais, en voluntariats, donant el màxim de si, en llocs on tens molt a perdre i poc a guanyar, on no sempre es reconeix la gran tasca, la feinada, on es paga amb els somriures, que alimenten l’ànima d’aquell que els rep, d’aquesta gent, necessària al món, gent amb un cor tan gran, que fan del món un lloc mes càlid. I dia rere dia entra corrents a abraçar el seu monitor, amb aquella alegria desbordada, amb la il·lusió posada en un nous reptes que li plantejaran, disposat a viure un dia mes de casal, on jugant, aprèn a ser cooperatiu, tolerant, pacient, a compartir, a intercanviar, a viure, a riure, i es que només ha d’obrir els ulls i mirar als monitors que te al davant, monitors que et somriuen i esvaeixen les teves pors dient, confia, està a les nostres mans...
5 minuts per compartir entre el murmuri esvalotat de les presses, 5 minuts de forjar una amistat a base de banalitats cada vegada mes personals, es pot conèixer una persona només parlant-hi 5 minuts al dia? 5 minuts poden donar peu a una eternitat? M’agraden aquests 5 minuts robats al temps de paraules a mitges, de converses que queden sense acabar, de marxar amb les ganes a la butxaca de robar mes temps als impossibles, de dir-li a la vida, para’t un moment, que estic parlant. 5 minuts d’intercanviar impressions, 5 minuts que queden amb ganes de cafè, 5 minuts que donen pas a l’incertesa de si val la pena parar atenció a aquesta estima que despunta, o deixar-la passar i que l’oblidi el temps...

Em miro, m’observo, m’escolto, i reflexiono, analitzo els meus errors, em fa ràbia fallar, reconèixer que m’he equivocat, perquè dol saber que hi ha parts de tu que necessiten millorar, però alhora es bonic adonar-se’n per posar-hi solució. Entro en un espiral de transformació constant, intentant buscar per on puc créixer, ajudar-me a mi, serà el primer pas perquè us pugui ajudar a vosaltres, vull llimar aquests aspectes negatius que envolten la meva persona, vull créixer i redescobrir-me, vull potenciar allò tan bonic que hi ha en mi, perquè sè que hi és, tot i que de vegades quedi amagat entre paraules a mitges, i silencis. Donar el poder als demés d’intercedir sobre el nostre estat d’ànim, és una concessió massa bèstia, que ningú mereix, no vull posar el meu somriure a mans de ningú, perquè busco la meva pròpia llum per brillar, em necessito a mi, i em necessito bé, per poder donar-vos l’exemple de la fortalesa, per créixer forts, davant d’un món, que no té compassió dels dèbils, a vegades penso que per molt civilitzats que estem seguim sent una selva, on tots preferim mirar cap l’altre costat dels problemes per por a sortir-nos de la nostra zona de confort. Deia Pablo Neruda, que "Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo ésa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas." Es una frase que recordo sovint, perquè cada nit em retrobo amb mi, quan regna la calma, entre el silenci i la foscor surten aquells espectres que treuen les urpes, que t’esgarrapen l’ànima recordant allò que has fet malament, allò en que t’has equivocat, aquell silenci que podies haver evitat, aquella situació que has provocat, enlloc de buscar eines per solucionar-la, vull estar amb mi, i sentir com sóc única i especial, vull saber que puc somriure’m, i per això dia rere dia, treballo per fer-ho, per llimar allò que m’agrada, per tenir el control de la meva vida, per conèixer les meves emocions, per saber que es allò que m’eriça la pell, allò que em fa perdre els papers, perquè quan et coneixes, perquè quan t’estimes, tot és mes senzill, projecta allò que vols ser i lluita per arribar-hi, res es immediat, tot té el seu procés però fins que no comences a caminar, no comences el canvi, es evident oi, doncs a vegades no es veu clar ni això...

diumenge, 1 de juliol de 2018

Fem de l’amor etern, algo consumible en el temps, en diem etern però la seva vida es limitada, volem fer èmfasi, que aquell moment tan intens no l’hem viscut mai, però si, en realitat sempre es el mateix, comença fen-t’he perdre el cap, vius intensament unes sensacions que t’arrosseguen als límits del plaer mes terrenal, i no recordes que si, que ja hi has estat encara que tot sembli diferent. Ens entossudim a creure en la fermesa efímera del moment, i en un intent desesperat de no perdre aquestes sensacions que ens ericen la pell, només notar-les, ens aferrem a l’eternitat, podem estimar amb la mateixa intensitat a varies persones? Si, perquè quan estimes, ho fas donan-t’ho tot, no et reserves un trocet d’amor, per mes tard, si et ve de gust utilitzar-lo, en el moment que comences a sentir diferents, coses que continuen sent iguals, en aquell moment que veus mes intensos els colors sense que ningú hagi pintat, que sents aquella energia tímida a dins, aquell moment en que se t’escapa el somriure sense poder-ho evitar, quan penses en aquella persona, que et fa tremolar, que només veure-la, et fa sentir mes insegura, et posa davant la por, de no saber si estàs perdent els papers o dir alguna cosa interessant. Ens enamorem es inevitable, com es inevitable gairebé triar de qui fer-ho, de sobte un dia, una paraula, una mirada, una casualitat ho canvia tot, i un cop posada en marxa la roda, tot funciona tan sincronitzat que es imparable, t’arrossega a l’amor mes salvatge, al de les primeres vegades, al de les bogeries mes increïbles, a la sensació d’estar com deia aquell noi tan guapo, a 3 metres sobre el cel, on tot gairebé desapareix del mapa, perquè lo únic important, es el que estàs sentint i experimentant en aquell moment. Estima sense barreres, sense limitacions, ni condicions, l’amor ha de ser lliure, no tinguis por del que sents, deixa’l fluir i sentiràs fluir la vida de la manera mes intensa i salvatge, viuràs a un ritme trepidant que fa por de lo ràpid que va tot, no vulguis apretar el fre, la vida es regula, la intensitat de l’inici dona pas a la calma, i al final afluixa perquè puguis agafar aire i respirar, que quan t’ho mires de lluny, inclús penses que no era per tant... viu, viu una posta de sol amb una copa a la mà, queda’t a veure néixer el dia, tanca els ulls i sent la força del mar, posa els peus al riu, estira’t en un prat, sent la màgia de la pluja, que et refreda la pell a mida que et va mullant, puja al cim i respira fons, abraça i escola com batega l’altre cor, somriu a la vida, als amics, al temps, viu aquelles petites coses que encenen l’espurna del teu cor i el fan bategar a un ritme ferm, sopa a la llum de la lluna, i obre cava per brindar, que les bombolles sempre acompanyen els moments mes especials, mira els detalls que et regala la vida, i estigues a l’aguait, que les coses que es perden, no les podem recuperar, estima i alimenta l’ànima, i aprèn a volar, que hi ha coses que necessiten una perspectiva diferent, per poder-les valorar...


dijous, 21 de juny de 2018

Em falta l’energia, ho noto en la meva paciència, que gairebé és escassa o nul·la, en el meu estat d’ànim, apagat, sense ganes de somriure, podria definir-me com apàtica ara mateix, un d’aquells dies grisos que les tonalitat s’enfosqueixen i tot es fa un món. He estat mitja nit caminant per casa, espantant els monstres que t’atormentaven, aquest neguit que no et deixa descansar i em manté en alerta, atenta a qualsevol moviment, i mentre escolto com sonen les hores en la nit, penso en totes aquelles coses, que em preocupen però que de dia no les escolto, aquelles que quan estàs en calma, apareixen de sobte i et sobre salten, em desvetllen els crits del silenci, perdo la nit, i veig la primera claror del dia, fes el cafè, i posa’t el somriure, surts al carrer sabent que estàs perdent el partit, la vida no dona treva, o camines, o et va fotent patades fins que tornes a agafar el fil. Segurament avui seria ideal un d’aquells dies de tempesta, de seure darrere el vidre i sentir com t’atrapa poc a poc l’olor a terra mullada, com es va humitejant la terra, com llisquen les gotes de les fulles dels arbres, de bufar al vidre i escriure alguna tonteria que t’arrencarà un somriure fugaç, una estona d’estar amb tu mateixa, un dia melancolic, i acompanyar-lo amb una copa de vi a la mà, però no, ha fet un dia calurós, amb una xafogor que m’ha agobiat i ha fet mes obvi la meva falta d’energia, un dia d’aquells amb moments que no m’aguantava ni jo mateixa, un dia d’aquells que només desitges arribar al llit, deixar-te caure, i que al tornar a obrir els ulls, tot hagi canviat de color...