dijous, 11 de gener de 2018

Hem creuat les mirades i hem fet com si no ho haguéssim vist, hem esquivat el moment, i amb el pols accelerat he esvaït l’atenció, o mes aviat l’he focalitzat per centrar-me dins del desordre que m’has provocat i alterat en mi. No m’he atrevit a tornar a aixecar-la, i només quan he dit un adéu tremolós, sabent q et deixava enrere, ho he tornat a fer, i si, allà tornaves a estar, ens trobem, aguantem la mirada, i aquests segons que es bloquegen en el temps. M’atrapes, sense dir res, sense fer cap moviment, em captiven les formes, el teu saber fer, alhora q em desesperen per aquest joc que tant t’agrada i que a mi em posa dels nervis, pq sempre els acabo perdent, sedueixes amb la mirada, en un lloc ple de gent, tens ganes de jugar, amb algú, que en l’art de despistar, es tot un referent... surto al carrer, i l’ambient es bastant fred, tinc l’esperança que surtis a buscar-me, però no, seria massa fàcil, i està clar que no es el que volem, excita lo intocable, lo prohibit, hi ha batalles, que es juguen a altres nivells, on no tothom està disposat a accedir, on no hi ha límits, i la suor de la pell, sempre té un sentit, on et deixes arrossegar per la part mes emocional, i només manen els sentits, plaer carnal descontrolat, barreja descomunal que fa que la vida tingui sentit, que no sóc exemple de res ni vull ser-ho, que cada vegada que bategui el meu cor, sigui per recordar-me, que hi ha un motiu per fer-ho... et buscaré en la nit, mes enllà del silenci, et trobaré quan vulgui fer-ho, i travessarem els límits, allà on la majoria de gent, no gosa ni respirar...
Tothom que recorda la seva pròpia educació recorda els mestres, no els mètodes o les tècniques. El mestre és el cor del sistema educatiu.
Sidney Hook

Topar-me amb aquesta frase, i se’m remou alguna cosa a dins, et trobo de nou a la meva ment, d’on no has marxat mai, i recordo que vas ser la única persona que va saber-me mirar als ulls, recordo l’etiqueta de gamberra penjada a l’esquena, on la fama arribava abans que pogués obrir la boca, on els profes em feien fora de classe dia rere dia, sense que m’importés gairebé gens, fins que vaig arribar a tu, recordo perfectament la classe, el primer impacte, et vaig veure, i em va semblar una persona mes a qui pendre el pèl, però no, no semblava importar-te la meva indiferència, com qui pica pedra, la teva paciència m’anava foradant la corassa, fins que un dia, faltant 5 min per acabar la classe, vas dir en veu alta, a les 5 queda’t, no marxis, mirant-me fixament, i jo vaig fer q si sense articular paraula. Una conversa que em va remoure l’ànima, va canviar per complet, la meva forma de mirar-te, per fi, no volia lluitar amb tu, volia agafar-te la mà i sentir que m’estiraves, tenia ganes de deixar enrere la tempesta, massa temps remant en aigua gelada. I de sobte vaig sentir que una força s’obria camí dins meu, em vaig motivar en les teves classes, i em vas ajudar tantes vegades, que veia el final de curs amb tristesa, alhora que m’alegrava per canviar d’etapa, no vaig saber dir-te mai, lo agraïda que t’estava, sabia que havies apostat per mi, perquè vas estar al límit moltes vegades, mirades que no entenien la situació, i per suposat la jutjaven. I es cert, miro enrera i no recordo tan sols ni qui anava amb mi a classe, ni que estudiavem, ni com ho fèiem, però et recordo a tu, a la teva veu, al teu somriure, que van fer de mi, una persona millor, es el poder que teniu els mestres, fent millors persones fem del món un lloc millor, perquè tothom, abans de ser alguna cosa, ha de ser alumne d’uns mestres que no tenen mai prou reconeixement ni distincions però que si que son els primers de rebre i jutjar-los sense pietat, perquè mai diem les coses bones ni les que ens han agradat, ens amaguem darrere d’allò que els profes ens agafen mania, com si no tinguessin altre cosa, en la que pensar...

dissabte, 23 de desembre de 2017

Sortim junts a aprendre les coses boniques de la vida, dona’m la mà, segurament hi haurà una part de la vida, en que jo portaré el pes de les coses, l’organització dels moments, i la gestió de les coses banals, però encara no haurem tancat els ulls, que seràs tu, qui m’estiri a mi, i llavors et tocarà mostrar-me, el perquè de les coses, veurem, que no és el destí, ni cap meta on volem arribar, i que el camí, i els moments que compartim, son els petits tresors que la vida ens està regalant. No cal córrer, però tampoc és bo aturar-se massa estona, anem fent i deixem que vagin sorgint les coses, que vagin prenent forma, que sàpiguem com agafar-les, i això, també, ens ajudarà a saber com hem d digerir-les. Ens asseurem, a veure passar la gent, a escoltar els ocells com canten, els núvols com corren, el sol com brilla, tancarem els ulls i sentirem com el nostre cor batega a la vegada per molta distància que hi hagi, perquè potser, en algun moment ens separarem per tornar-nos a trobar, perquè no t’he dit, que aquest camí és el meu, i podràs caminar-hi tant com vulguis, però tard o d’hora, sentiràs la imperiosa necessitat de buscar el teu, no sentis tristesa, no tinguis por, els camins es creuen contínuament, perquè dos éssers que s’estimen, no necessiten caminar de la mà. Els camins tenen perills, i també coses meravelloses, i aquesta és l’emoció mes gran de la vida, és exactament una muntanya russa, on barreges la por amb l’emoció, on hi ha moments que si poguessis baixaries, però q un cop passats, no semblen tan esgarrifosos, on esclates a somriure fins que et fan mal els músculs de la cara, on t’aixeques un mati amb unes agülletes enormes, fas cafè, i respires per agafar aire. Hi ha moments de descontrol, que no saps com acabaran, moments de brindis a la llum d la lluna, buidant ampolles, menjant formatge, i sentint la música sense que ningú l’hagi posat, moments de plorar sense desconsol, quan les coses no son com tu voldries, fes-te molt plàstic, i adaptable, perquè així la tristesa marxa abans de l’ànima, ballaras sense fre, sobre la barra d’algun bar i algú et mirarà malament dient que estàs donant la nota, no els escoltis, hi ha molta gent amargada, que no sap, el que es, cridar fins quedar-te afonica. Busca la teva estrella, segueix-la i lluita per ella, no tinguis por a decepcionar, perquè els que decepcionen son els que mai fan res i sempre s’estan queixant, somriu-li a la vida, i abraça-la, contempla la lluna, amb una copa de cava a la mà, busca algú que sense tocar-te et faci tremolar, comparteix la vida, que sol, tot es fa molt llarg...

diumenge, 12 de novembre de 2017

Admires l'art amb el que acostumo a col·locar les paraules, perquè t'agrada llegir allò que vols veure en elles, per mi, és senzill transcriure el que em transmeten els moments, només he d'escoltar allò que el meu cor m'explica sense embuts, i sense pensar-ho deixar-ho fluir.
Tu m'admires a mi, com jo admiro en tu, aquesta poca traça per dir les coses, jo podria dir mil paraules boniques, que no serien més vàlides que els teus silencis, que les teves mirades, que una abraçada que pots regalar un dia a l'atzar, tu parles amb aquest gest que casi passa desapercebut a aquell qui el rep, perquè en el teu silenci trobes la calma d'uns pensaments profunds que comparteixes amb la teva ànima, expliques poc, i expresses molt, això es el que ens converteix en dues gotes d'aigua. Diuen de les persones reservades, que només ells coneixen la veritat dels seus pensaments, la profunditat dels seus sentiments, diuen que prefereixen callar, i que en el seu silenci troben el consol en la seva pròpia comprensió, interioritzen molt i exterioritzen poc, com una pared que veus dia a dia, sempre igual, un mur que sempre et provoca la mateixa sensació, i que només observant-la d'aprop aconseguiràs veure les escletxes, així ets tu, una façana alegre que amaga esquerdes, que la pròpia intensitat de la vida no ens deixa veure, sempre atent amb tots, i alhora, sempre tant distant, impenetrable mur, que em costa travessar...



dilluns, 6 de novembre de 2017





I de cop, ha arribat un fred gèlid que s’emporta les fulles trencant-les en mil trocets, el soroll sec al trencar-se em recorda la fragilitat de la vida, on anem cosint pedaços, cada cop que algú ens trepitja... el carrer s’ha anat enfosquint al meu pas, i sento la solitud del moment com un bàlsam de tranquil·litat que enyorava, potser es moment de respirar fons i observar aquest món que mai descansa, potser és hora de seure un moment, i mirar la lluna com juga amb les estrelles, de veure els cotxes passar, de veure aquella gent que camina amb pressa, d’observar un gos que juga, un autobús desert que va a cotxeres, i sentir com poc a poc la foscor de la nit apaga l’energia, que el sol ens desvetlla... sento el fred a dins de la jaqueta, un calfred suau, m’incomoda, i em desvetlla, em retorna a la intensitat d’un món, del que havia baixat un moment per refer-me, que quan les nits son llargues, els dies es fan eterns, que la nostra lluita diària, passa factura, encara que faci que no ho veig. I sento la vida agitada que ens sacseja, com si no sapiguessim si hem de somriure quan les nostres mirades es creuen, si en algo sóc uns artista, es en el joc de despitar, intento apartar la vista, i quedar-me en aquest racó, on trobo la seguretat, que fàcil despullar els sentiments, quan ningú t’ha d’escoltar...