divendres, 15 de setembre de 2017

Crítiques...

Parlen, com si no ho hagués de sentir ningú, però amb el seu to de veu, ens fan partíceps inesperats, de la seva crítica, de la seva conversa, parlen d'una mestre de l'escola dels seus fills, escoltan-les, arribo a saber el nom de la mestra, els problemes que ha tingut a la seva vida, ara ella tan aliena a aquest moment, on es protagonista al parc, i on segurament no voldria ser-ho, la critiquen, la jutgen, la posen al objectiu, i la destrueixen, com qui trepitja una fulla de tardor al atzar. I així ens tractem les persones, ens ferim constantment amb les paraules, sense parar-nos a pensar en el dolor que pot provocar les nostres accions, demanem respecte quan es tracta de nosaltres, l'exigim, i no acceptem cap altre forma de tractar-nos, però, i als demés? Els tractem amb el mateix respecte? Pressuposen el que ha de sentir, el que ha de fer, i arriben al punt, de preguntar-se, si mereix la feina que té, amb un.. es q no serveix per professora... he aixecat la vista, i les miro fixament, en un intent desesperat d'intentar que sentin una mica de vergonya de les seves paraules, però no, segueixen... ui, doncs es veu que va patir un abort, aquesta noia no hauria d'estar amb nens... i aquí, se'm clava algo a l'ànima, s'acaba de trencar alguna cosa dins meu, la fe en l'espècie humana, dones, posant en dubte la feina d'una altre dona, només per un fet duríssim de la seva vida, els es igual, no els agrada, i estan disposades a tirar-la per terra, quan de dolor, provoquen les seves paraules, quanta malícia, amagada entre somriures, m'aixeco, estic seria i tinc les venes tensades, m'acosto, ... hola, fa estona que us estic sentint a parlar, i m'agradaria suggerir-vos que si teniu algun problema, millor que ho parleu amb ella no? Es que no crec que aquí pogueu solucionar res... es la forma mes suau que he trobat de dir-los que la seva conversa no porta enlloc, que no hauríem de ser així, que ens falta empatia i ens sobra soberbia, vull cridar que les seves paraules fereixen, em miren, em mantinc seria i ferma, ... no si només estàvem parlant, no l'estem criticant eh... no tinc ganes de discutir, crec que he aconseguit l'objectiu que era dissoldre la conversa, contesto amb un Nono, si només era un Consell i m'allunyo, m'estristeix aquestes situacions, tan normalitzades, hem normalitzat la violència, desde el moment en que considerem que una critica destructiva, serveix d'alguna cosa.
No ens mirem a nosaltres, no veiem els nostres defectes, però som experts en veure els dels demés, pq nosaltres sempre considerem que ho podríen fer millor, però i nosaltres ho podríem fer millor? Ah clar, ja no ens interessa tan la resposta.
M'he assegut a l'altre banda del parc, i no paro de donar-li voltes a aquesta noia, superar la pèrdua d'un fill, assimilar-ho, ser valenta, tornar a la feina, amb el millor dels teus somriures per molt que no tinguis ganes de fer-ho, pq si, has de somriure, has d'aparentar tenir un bon dia encara que per dins estiguis feta una merda, has de ser forta encara que no vulguis, i t'imagino allà de peu, rebent els seus fills amb els braços oberts, mentre elles es dediquen a destruir-te pels parcs, i em sento tan aprop de tu, tinc tantes ganes de dir-te que no, que no tots som iguals, que n'hi ha que lluitem per viure la vida en positiu i sentir que val la pena cada pas, que lluitem, per valorar-nos cada dia, i valorar als demés com es mereixen, que intentem agraïr cada detall, i que estem sempre disposades a regalar un somriure si el necessites, que teixim una tela invisible, per formar tribu i que no et sentis sola, que no, que hem de ser mes persones, i pensar mes amb el cap i sentir mes amb el cor, no et coneixo, però sens dubte, estic al teu costat.

dimecres, 21 de juny de 2017

Adéu P3

Fa temps, potser massa, que no escric al blog, i avui en tenia ganes, es un dia important, un dia d'aquells de reflexions, de valoracions, i si en podem dir d'una altre manera, de convenciment, avui el meu fill ha acabat P3, en una escola que no volia, en una escola, que vaig posar última de la meva llista de preferències, en una escola aparentment antiquada, d'aquelles que jo veia clàssica, en una escola, en la que el seu pare i jo ens vam posar les mans al cap quan ens va tocar i amb resignació vam dir, a veure si el podem canviar a P4. Recordo com vaig estar tot l'estiu dient-li, cada cop, que passàvem per davant, mira serà la teva escola, quan jo sabia interiorment, que cada cop que t'ho deia, era pq encara ho estava assimilant. I arriba el dia, i et trobes un munt de gent amable, empàtica, disposada a regalar-te un somriure, i fer el teu primer dia menys amargant, i passa la primera setmana i el primer mes, el teu somriure ho diu tot, l'amor amb el que parles d l'escola, l'entusiasme amb el que parles dels mestres, i dels teus nens, com tu dius carinyosament, als teus companys de classe. I aquella sensació amarga, se'm va desfent, i aquells prejudicis que tenia, i que no es confirmen, van quedant enrere, trobo cada dia un equip motivat, que els agrada el que fan i ho saben transmetre, trobo una mestra, motivada amb la seva feina, que sap perfectament com ha de fer les coses, una persona capaç de mirar-t'he als ulls per resoldre els incidents que vagin sorgint pel camí, que sap com resoldre els conflictes, una mestra, que sap motivar i captar la vostra atenció, i que ha sabut motivar-te per donar el millor de tu i acompanyar-te en aquest llarg camí, les monitores del menjador, que respecten el teu sí i el teu no, que no t'obliguen a acabar el plat, establint així una relació positiva amb el menjar, que t'anima a provar-ho tot. I t'adaptes tan bé a les rutines de l'escola, que aquella idea de canviar-te s'esvaeix completament, i aquella escola que no volíem, ara la sentim ben nostra, aquella escola antiga, s'adapta perfectament a les teves rutines, als teus ritmes, i dona resposta a les teves necessitats, i respiro, miro enrera, i un cop mes, te'n adones, quants perjudicis, ens fan perdre coses a la vida, com els pejudicis t'enfosqueixen el pensament sense motiu, les coses interessants que et podries perdre, i te'n adones un cop mes que no pots jutjar allò que no es coneix, perquè s'estima allò que es coneix, i espanta, allò que es desconeix, i resulta que el que a mi m'espantava, ara m'il·lusiona.
I un dia vaig escriure això a la seva mestra...
" és bonic creuar-te amb gent que estima el que fa i ho gaudeix de tal manera, que fa que els altres sentin constant admiració. Agraeixo cada paraula que tens amb ell, cada atenció que li dones, no és senzill per una mare, separar-se del que mes estimes, només desitges que estigui bé, que no es senti sol, pateixes inconscientment i constantment, pq es impossible no fer-ho, però trobar a algú amb la teva delicadesa fa que aquest patiment sigui mes portable. Un professor, acompanya, t'ajuda a créixer i alhora et dona pautes per desenvolupar-te com a persona, és aquella referència en un entorn desconegut que t'ajuda a sentir-te segur, que li posa paraules a les emocions, que juga i et fa riure alhora que aprens, però que també, et fa entendre q no ets únic al món, que es manté ferm educant en perseverància i paciència, fomentant l'empatia, moments que no agraden però totalment necessaris. Veure el seu somriure al mati o que confongui el meu nom amb el teu, només em fa sentir felicitat, d'haver-me creuat amb algú que estima el que fa i ho sap transmetre en forma de tranquil·litat. " i era l'escola que no volia, però resulta que l'escola que no volia té un equip humà impagable. Feliç. Adéu P3. Benvingut Estiu!

dimecres, 20 d’abril de 2016

Una mica de tot, una mica de res.


M'equivoco tan sovint, que a vegades se'm fa difícil acceptar-me, evocant la culpa a la primera cosa que se'm posi per davant. Perquè és complicat reconèixer que no ets perfecte, perquè no és agradable veure com pots perdre els papers, o com hi ha situacions que no pots controlar, i despres quan respires i te'n adones, ja t'està fent mal el cor, ja s'estan tensant els músculs, la tempesta que esperaves que passés de llarg, descarrega amb força, i no tens mes remei que aguantar el xàfec. Sovint, em pregunto si aquesta exigència que tinc amb els altres, l'aplico amb tanta intensitat amb mi mateixa, i no.... és trist adonar-se que excuses els teus errors, però que a vegades no ets capaç de fer-ho amb els dels altres. Reflexiono, analitzo, i penso constantment els meus dies, les meves actituds, quin es el motiu que m'ha fet somriure i quin es el que m'ha fet rabiar. La comprensió reconforta, i l'empatia fa miracles, i al final  te'n adones, que a vegades cal baixar de l'alçada on et trobes per tornar a pujar-hi una mica mes lliure, una mica mes feliç, i llavors es quan veus que has pujat un pas mes amunt. Tothom anhela la felicitat tothom la busca, però aquesta, nomes la podem trobar dins nostre, si aconseguim estar be amb nosaltres mateixos, estarem amb la disposició perfecte de fer feliços a aquells que ens envolten, no hi ha res més agradable, que envoltar-te de persones que desprenen alegria, optimisme, persones que brillen, en un món sovint massa opac.

Intento gaudir al màxim els dies, somiure, assimilar allò que no m'agrada, i buscar-hi tots els punts positius, i totes les visions possibles allò que en principi no em feia cap gracia, gaudeixo de la companyia dels meus, de la meva feina, de la meva passió, i tot i així, a vegades no en tenim prou per sentir-nos bé, o ens estem tornant bojos, o compliquem les coses més enllà del que convé.

Vull decreixer i tornar a créixer, amb la senzillesa de la vida, entendre que lo més senzill, a vegades és lo més bonic, que mirar-vos és molt més que veure'us, que escoltar-vos, és molt més que sentir-vos, vull respirar amb vosaltres, sentir aquesta energia que crema dins meu, no vull tenir un motiu per somiure, vull crear-los, perquè vosaltres pogueu gaudir-los.

Vull mirar a l'horitzó i no sentir enyorança de res, perquè dels records, no vull evocar tristeses, només alegries, vull aprendre a viure d'una manera tan positiva, que els somriures d'avui, ressonin amb força el dia de demà, acompanyant cada passa que feu al camí.

No tinc interès a conèixer cap persona que no tingui un somiure per regalar-me, ni una cosa positiva per dir-me, no tinc interès, en quedar bé amb ningú, ni parlo si no en tinc cap ganes de fer-ho, perquè crec, que he arribat a un punt de maduresa suficient, per decidir que vull i que no vull fer a la vida, i he decidit dedicar-me a fer, allò que senzillament em ve de gust. No sóc una persona sociable, ni tinc cap intenció de ser-ho, no m'agraden les multituds, ni les reunions en el parc amb altres mares, ni anar a pendre café per passar el temps, tot i  així, només rebo respecte, paraules agradables, per part d'amics, que rarament reben una trucada meva, perquè noto el seu alè donant-me ànims quan les coses no van del tot bé, perquè sempre són allà, i sempre els noto, tot i que a vegades no estiro la mà, i em pregunto, com es pot sentir un tan estimat, fent tant poc, i la resposta és tan evident com senzilla, perquè el respecte ho és tot. M'estimen tal com sóc i jo a la meva manera me'ls estimo com són, i allà continuen fent camí al meu costat, i ara que han passat uns dies dolents, tot i estar sola en una sala, mai m'he sentit com a tal, he sentit la força, els ànims, i l'energia positiva que m'ha ajudat a manternir-me forta, i ha estat genial, perquè en moments com aquests, necessites sentir una colleja amb un tot anirà bé.

ah si, que només volia esciure, gràcies pels ànims d'aquests dies :)

La vida...


Estimo la vida, perquè és una evolució constant, perquè és imprevisible, perquè tot pot canviar en qualsevol moment i aquesta incertesa, és el que la fa fascinant. Perquè les coses que abans em feien plorar, ara em semblen tonteries, perquè les que abans eren una muntanya, ara no apareixen ni en l’horitzó, perquè les que vaig creure que mai superaria, si ara no faig memòria, em costen de recordar… evolució, madurar, créixer, canvien els punts de vista, canvien els sentiments, les sensacions, els gustos i les percepcions, suposo que seria molt avorrit que sempre fos tot igual. La vida és dinàmica, i jo intento ser-ho amb ella, disfrutar de cada petit instant que em fa somriure i guardar-los de dins mi, per les vegades que em toca plorar, perquè tot és un equilibri, només es que hem d’entendre i assimilar els conceptes, no sempre podem estar bé, al igual que no sempre estarem malament, no podem baixar-nos de la roda de la vida i fer una parada, perquè quan la vulguem agafar, ja serà lluny, caminar, sempre hem de caminar per no perdre el rumb i pujats en aquesta fascinant muntanya russa deixar-nos portar, uns cops fins l’infinit cel clar, altres fins al foc més ardent, i ens adonarem que al mig de tot això, mentre ens capfiquem en coses sense importància, la vida va passant i el que ja no fem avui, ja no ho farem demà...

dilluns, 11 de maig de 2015

I voldria dir-te...

Aquesta calma, em dóna la tranquil·litat que necessito per reflexionar, i és curiós, com mentre omplo barriques la meva ment repassa una vegada i una altre els moments que estic amb tu, els teus progressos, les teves reaccions, però sobretot, les meves. Estem aprenent junts, a créixer, intento no interferir el teu espai, i nomes acompanyar-te en aquest camí que tot just comences a viure, intento deixar-te espai, perquè puguis formar-te com a persona, perquè adquireixis els teus instints, els teus gustos, sense intercedir massa, o imposar-te els meus. Aprenc al teu costat, i vigilo els teus moviments, empatitzo al màxim per poder entendre't, tot i així, he de confessar que a vegades m'estiro dels cabells, i sento ràbia, quan se m'acumula tot i sento que no dono per més, però per sort, al mirar-te torno a empatitzar amb tu i respiro, i contant fins a 100 torno a ser jo, i torno a carregar-me de paciència. No paro de repetir-me, que els nens són nens, i han de ser-ho, perquè es una etapa màgica, m'agrada quan gaudeixes sense patir per res, i em mires tan brut, que només puc riure i posar-me les mans al cap. He après a confiar en tu, a parlar-te sense subestimar te i preguntar-te obertament si t'has enfadat quan veig q ajups el cap i em fas riure quan dius no rient i cridant. Llegeixo llibres, i em fa riure que el meu germà quan fas alguna cosa malament, em pregunti, que diu el llibre d'això... I es que al final, només serveix la intuïció i la paciència, l'empatia, perquè tots som diferents, i això es una gran riquesa. És complicat educar, no pensis, que no em fa mal quan et veig plorar, perquè t'he dit no a alguna cosa, però mica en mica al créixer, aprendràs que els límits són molt importants a la vida, i al igual que els valors, t'obriran portes que t'ajudaran a tirar endavant. Potser no m'entens, quan et demano perdó per alguna cosa que t'ha fet enfadar i que ha estat culpa meva, però ja veuràs, que no sóc perfecte, que ningú ho es, i que saber perdonar i acceptar errors, t'ajudarà a ser mes feliç. Mai sabré si educar-te com ho estic fent es correcte, però, si sé que l'amor, que les abraçades, que els petons, que la meva atenció, et fan sentir millor, que et fan somriure, i aquests somriures que compartim, són el millor indicador. Me's igual si et surten les dents abans o despres, si parles mes aviat, si camines mes ràpid, si ets el mes llest de la classe, si quedes primer en una carrera, no has de demostrar-me res, jo sempre estaré orgullosa de tu, tu només has de viure, per tu, fent el que t'agrada, fent allò que et faci sentir viu, estima, equivoca't, arrisca, guanya, perd, abraça, fes el que vulguis fer, i fes tot el que calgui per ser feliç, que ja aniràs aprenent, que n'hi haurà molts que envejarant aquesta felicitat...