Dies extranys, amb la sensació d’incertesa, por o preocupació. Ens arriba tanta informació que ens col·lapsa la ment, ens angoixa, i ens indigna a parts iguals. Ja sabem que tots faríem les coses millor sempre, perquè som així, però es que ara ho penso del cert, si diuen confinament, perquè no es confinament? Perquè és pot anar a treballar? Es prima l’economia per sobre la salut, enlloc de donar facilitats perquè la gent es pogués quedar a casa, si rescatem bancs, però no persones, quina classe de societat som? Hem de lluitar col·lectivament, però mai som capaços d’entendre’ns en res, no anava a ser diferent ara... i m’entristeix perquè els perjudicats sempre som els mateixos, perquè als famosos i polítics se’ls fa la prova instantània? Perquè no se’ls fa a les persones comuns? Som gent de segona? M’entristeix veure com hi ha persones donan-t’ho tot aquests dies, fent el que poden sense recursos, persones demostrant mes compromís i responsabilitat que inclús aquests que estan al capdavant del país, que al final ens hem d’aprendre a cuidar nosaltres i fer xarxa, tornar a fer tribu perquè si tu sempre penses en algú, algú sempre pensarà en tu... cuidem-nos!

Mentre faig el cafè sona a la ràdio,  realitat o sueño de Jarabe de Palo, i somric a l’aire, perquè naturalment, aquesta coincidència em porta al teu costat. I penso en lo bonic que és evocar moments, aquelles cançons que et torna a un lloc, a una persona, o a una etapa concreta, perquè quan es desperten els records, els podem sentir de nou, i ens envaeix aquella nostàlgia, de qui tornaria enrere però amb l’experiència acumulada de l’ara. Els diem a les persones que ens hem enrecordat d’ells? No, perquè a vegades creiem que es un tonteria escriure a algú per això, o compartir-ho per vergonya, pel que sigui hi pensem però no ho transmetem per tant, l’altre persona mai sabrà que alguna cosa ens ha fet somriure amb el seu record, i és perdrà com es perden totes les coses que no tenen gaire sentit, i que al no trobar-li, abandones a qualsevol racó. Penso que és bonic quan penses en algú dir-li, fer-lo partícep perquè no hi ha res mes bonic que algú et recordi i que el record, hagi provocat un somriure, però al ritme frenètic que vivim, pocs moments ens deixa per compartir records, inclús per evocar-los, o potser et surten quan menys ho esperes davant una copa de vi, mentre tens una conversa d’aquelles profundes amb algú, on van sortint tots els secrets de la vida, com si haguessin esperat en fila, que se’ls donés l’atenció necessària per sortir al pas, aquelles nits, que sorgeixen davant persones importants, que quan les coses surten de l’ànima sense pensar, és perquè tens algú davant, que la sap acaronar...

Soy de esas personas que me siento bien sola, de esas que en los parques ven la multitud hablando y sigilosamente se van hacia el otro lado, que se sientan solas en un banco, a escribir esos sentimientos que el día nos acumula, esas sensaciones que nos dan vida, y que también a veces, nos hacen rabiar. No me asusta la soledad, cuando se está bien con uno mismo, no se necesita a nadie, y eso es lo que te da valor para decidir con quieres o no estar, y decidir lo que quieres soportar, que nadie invada tu espacio vital, que cuando sabes lo bien que se está cuando nadie lo hace, cada vez lo tienes más ancho e inaccesible, y estás dispuesta a soportar menos tonterías. Dicen que saber escucharse a una misma es la clave para vivir bien, porque cuando nadie te dice lo que puedes o tienes que sentir, es cuando todo fluye de forma natural, tal como tienen que ser las cosas, fáciles, sin complicaciones que te quiten el sueño, ni siquiera el tiempo, demasiado valioso, para la poca importancia que le solemos dar, sin darnos cuenta muchas veces que nuestro tiempo es limitado, y que los momentos que consumimos, los hayamos aprovechado o no, no vuelven nunca. Vamos a vivir aprovechando al máximo nuestro tiempo sin joder a nadie, vamos a disfrutar, de este regalo, porque la vida nos da una sola oportunidad, y por mucho que imploremos lo que se va no vuelve, no os queréis llorando a nada, la mirada al frente, porque si la vida os pilla despistadas no vais a ver las maravillas que guarda.

Y se va, de la noche a la mañana te deja ahí, como quien deja un trasto viejo al lado del contenedor, en una mano la incredulidad, en la otra, la decepción. Y le das vueltas a todo, pero ya da igual, porque al irse nunca se giró para mirar-te, y solo tienes dos opciones, quedarte ahí llorando, o empezar a andar. Tienes que soltar esa losa que te pesa tanto para poder dar el primer paso, esa culpa, que te echas aunque no comprendas ni porque lo haces, suéltala, y mira hacia delante, realmente nada te ata ahí, vete de una vez, tú eres el único motivo por el que vivir, vale la pena. Vamos a romper cadenas y rutinas, y vamos a ser más fuertes que nunca, vamos a mirarnos a los ojos, y vamos a ver ese fuego que nos arde dentro a la gente que tenemos un mundo en llamas, pero que a la vez, nos da la calidez suficiente para no pasar frío nunca, que ya me abrigo yo, que tú indiferencia, a mi, me sobra.

I me n’adono que hi ha ànimes trencades que passegen entre nosaltres, que les mirem, que inclús interactuem i no ens adonem del infern que els crema a dins, dibuixat un somriure en el rostre, ningú es para a mirar mes enllà, perquè mai, ningú mira ja als ulls, i hem perdut la capacitat de saber quan brillen o estan apagats. Parleu amb la gent que teniu al voltant? Els pregunteu que tal estan? No parlo de les converses banals, del temps, ni del ara, parlo dels sentiments, de les pors, de les inseguretats, de la tristesa, del que els fa somriure, amb que els agrada que els sorprenguin, amb quina música aixequen l’ànim, o de quins colors veuen el mar, en un dia de primavera. Caminem, aliens a tot, només ens centrem en nosaltres mateixes, parlem però no escoltem, ens mirem però no ens veiem, volem tocar-nos i ens molestem, on estan aquelles abraçades, que donen energia quan te la fan, perquè posem un mur al davant impenetrable i no compartim la vida? Si al cap i a la fi, compartir és viure, naturalment que no necessitem ningú per ser feliços, però si els tenim, podem ser-ho molt mes, perquè ens fa riure aquella ocurrència, o perquè tenim aquella conversa tan maca que ens aporta punts de vista que no haviem vist, podem compartir aquella ampolla i riure amb les bromes de sempre, estirar-nos  sota l’arbre, mentre veiem caure la nit, caminem a vegades per la vida com a espectres, sense adonar-nos del que passa al nostre voltant, i després ens preguntem perquè som una societat cada vegada mes individualista, doncs perquè cada vegada passem mes temps sols, creient que les nostres coses no importen a ningú, i així ens va, que quan ens adonem, ens hem allunyat tant de la platja, que estem naufrangant en mar obert...