Hi ha relacions que comencen amb mal peu, i te’n adones, però sembla impossible canviar la dinàmica. Som éssers passionals disfrassats de racionals i no sempre entrem en raó, no acabem d’entendre el que es, però sabem del cert, que no tenim química, el feeling, es algo que si hi és, es nota, i quan no apareix, no podem invocar-lo. Només amb un hola inicial, pots preveure moltes coses entre dues persones que es veuen per primera vegada, només tenim una oportunitat de causar una primera impressió, i encara que a vegades, si mantens la relació aquesta canvia, quan les relacions son esporàdiques, es converteix en una peça clau, el teu jo interior parla mes fort que mai, i amb un hola i una mirada, ja saps que la relació està condemnada al fracàs, et poses a la defensiva, o dit d’una altre manera, cada paraula que et diuen sembla un atac, et sents jutjada quan potser no ho estan fent, però tens els sentits en alerta, tu quedes com una estúpida, borde o repel·lent, a la vegada que et quedes amb la sensació, de no haver entès el que has fet malament. I a vegades apareixen aquelles persones que ho fan tot fàcil, que encara no t’has mirat i ja se t’escapa un somriure, gent que et fa sentir bé i notes com et vas relaxant, el feeling que sorgeix i et convida a obrir-te, i tot flueix d’una manera molt cordial, marxant amb la sensació de que ha passat el temps volant... i també et trobes amb gent enfadada amb el món, que carreguen contra tu, i sense entendre res, busques explicacions i penses D’imbècils n’hi ha el món ple, obviem que ens manen les sensacions, i les emocions encara que no volguem, que no podem controlar-ho tot, que el feeling sorgeix, que se’t dibuixi un somriure quan no toca o que caigui una llàgrima, quan es lo últim que vols, que estiguis davant d’algú intentant entendre el que està passant, enlloc d’acceptar que el món divers es genial, i que no hem de portar-nos bé amb tothom, que això ens faria gastar massa energia i tampoc ens portaria enlloc...

Reuneix el valor per trencar aquelles regles que oprimeixen els teus sentiments, deixa’t sorprendre per l’excitació extrema que dirigeix el moment just en que te’n adones que no tornaràs enrere, que l’infern a vegades, es massa atractiu, travessa la línia, deixa’t arrossegar pel desig, respira fons, el joc, només ha fet que començar, juga però pensa que a vegades per acostar-se a l’objectiu, t’has de deixar guanyar, que les derrotes, no son sempre doloroses, que sempre tenen el premi de consolació, busca la màgia, que guiarà els teus passos allà on posa el fre, la raó. Obre cava, i admira la lluna en la seva esplendor, sent com van canviant els aromes de l’aire, i com el diable va treient les urpes, despulla’t i sent com es ruboritza la pell per uns segons, que la suor quan s’asseca aporta uns instants de calfreds i fredor. Deixa’t vèncer per l’èxtasi, crida sense por, deixa sortir l’instint animal del teu interior,  que les aparences estan molt bé, però al final de la vida te’n adones, que mai han servit de res...

Lluitar per canviar de tu allò que no t’agrada, repassar els moments, les paraules, els gestos i no voler reconèixer aquella part de tu que no et fa sentir bé, allò que podies haver dit amb mes assertivitat, allò que hauries d’haver callat perquè no era el moment, el haver fet sentir malament a algú, per no saber dir les coses d’altre manera, per deixar-te dominar per la impulsivitat, per no parar-te a pensar, per atacar enlloc de construir, de veure com cauen ponts quan el que vols es estendre els braços, per haver callat, quan havies d’haver parlat, per donar per suposat allò que has pensat que havien pensat, però que realment ningú ho havia dit, quan fas mes cas a la imaginació que a la raó, quan l’evidència et demostra que t’equivoques i segueixes xocant contra la pared, com si els murs que han de caure fossin davant, enlloc de dins teu. Perquè si, perquè les paraules son míssils, i que poden ferir en lo mes profund, perquè hi ha gent que te el do de fer-te sentir bé o malament, de tocar-te la fibra i no saps perquè tenen aquest poder, però es cert, que la seva opinió fa tremolar la teva seguretat. Sentir-se vulnerable davant d’algú que no t’hi vols sentir, però joder, això no és tria, les emocions et traeixen i toca parar-se a pensar que remou de tu aquella persona que te el poder de desestabilitzar el teu dia amb una simple paraula. Voler sentir-se petita, quan veus que tothom t’assenyala, quan t’assabentes que aquella persona que ni tan sols s’ha molestat a mirar-te als ulls, et critica sense haver-te donat l’oportunitat de coneixe’t, dol saber que no ets el que esperaven els demés, dol saber que el seu somriure no anava per tu, quan l’esperaves impacient. Voler comunicar i no saber com fer-ho, voler-te expressar i no saber com transmetre-ho, acceptar la frustració, i sentir un nus a la gola, veure la felicitat aliena, i sentir-se molt sol, quan en la foscor, la vida et passa comptes...

Seguint les senyals que marca la vida, a vegades absorbits en el vertiginós ritme diari, no les veiem, les ignorem, pensant que no va amb nosaltres fins que de cop, tot es para en sec. Dubtar de nosaltres mateixos, dubtar de tot, èpoques de no saber cap on tirar, tenir-ho tot i que et segueixi menjant per dins el cuc de que allò no era el que volies en realitat, girar-nos d’esquena a les oportunitats amagar-nos sota la coraça a plorar, pensar que a tothom li va tot bé i nosaltres som invisibles a la felicitat. Exten la mà però entén que no tothom vol agafar-la, que a vegades les persones tòxiques som nosaltres, que cadascú triï el camí i la companyia que vol tenir al costat, que a vegades costa acceptar, que som nosaltres als que no ens han convidat, imposa’t, i busca el teu lloc, que a vegades costa trobar-lo però no per això, hem de deixar de buscar-lo...

Allà on els sentits posen la màgia, allà on un somriure et fa somiar, sentir bé, respirar amb una calma serena, on les emocions son escoltades i viscudes amb tanta intensitat que la por intenta frenar l’energia desbordant que omple cada racó de tu, allà on som un, indivisible, on els cosos es confonen de tal manera que fa embogir la raó, allà on la suor rellisca pell avall escalfant l’ambient, allà on el temps perd el nord, i nosaltres l’enteniment...