La foscor treu les inseguretats i te les va exposant com les obres d’art en un museu, el silenci et crida a l’orella allò que no volies escoltar, però que era important sentir-ho, tothom vol persones sinceres que ens diguin la veritat, però quan ens la diuen, moltes vegades no la sabem gestionar. Posem l’èmfasi en lo negatiu, enlloc de posar-lo al costat positiu, donem poc les gràcies, estem poc avessats a agraïr a qui ens fa sentir bé, a qui ens ajuda, a qui ens fa la vida més fàcil, ens costa moltíssim somriure i reconèixer que ens necessitem els uns als altres per fer funcionar aquest invent, que la vida és algo que va sorgir de sobte, algú va dir, poso aquesta gent per aquí i anem a veure que sorgeix. Mirem en nosaltres, per saber que projectem als demés, coneixe’ns a la perfecció és bàsic, per superar les proves que la vida ens va posant, conèixer les nostres virtuts i les nostres carències per poder-les treballar, envitant que les nostres pors les anem traspassant, que els nostres fills, son persones que han de créixer i madurar però no amb les nostres pors a sobre ni les nostres inseguretats, donem-los eines per esdevenir persones indenpendents, que desenvolupin les seves pròpies pors i carències, i aprenguin a assimilar-les perquè ningú les pugui utilitzar contra ells, eduquem amb assertivitat, que important és aquest concepte i que poc se’n parla, deixem als nens ser nens, que el món d’adults, reconeixe-m’ho, a moments no mola massa.
Prefereixo la soletat, la companyia dels meus, que sóc de petit comitè, que no m’agrada quan haig de parlar amb massa gent, aïllar-me una estona del món per sentir-me bé, que vull caminar descalsa per la platja, i sentir com l’aigua freda fa tremolar la meva pell, que vull seure en aquell penya-segat i mirar com les ones del mar van xocant, que em captiva la bellesa del far, tan imponent al meu davant, que em vull beure una copa de cava a la llum de la lluna armonitzada amb una conversa pausada, que el sol s’encarrega de marcar el final, que vull sentir la pell freda corrents sota la pluja i saltant als bassals, que vull estirar-me sobre la gespa, i jugar a fer formes amb els núvols, que vull preguntar-te de quin color es el mar, i deixar-me portar mentre ballo amb gintònic a la mà, que seure al costat de la llar de foc en una nit congelada pugui trobar la teva mirada, que els somriures que dia a dia anem compartint pesin sempre mes que qualsevol paraula...