Heu tingut mai tantes ganes de plorar que ho faríeu fins a quedar-vos sense llàgrimes? Heu patit alguna vegada la sensació que els crits d’auxili semblen passar desapercebuts a ulls de tothom? Sentir aquell nus que t’ofega lentament, sentir-se sola, sentir-se tan petita que et fa creure que ets insignificant a tot, navegant entre el caos, no trobes el port. I tot sembla tan perfecte, que no saps com encaixar-te, en quin moment tornes a pujar al tren, si no ets capaç de trobar l’estació? Invisible a tot, l’aparent normalitat t’atrapa, ànimes solitàries que amaguen les llàgrimes i surten de casa amb un somriure sobreposat, que es disfracen d’amabilitat, que amaguen la tristesa de l’ànima, que ferides, s’arrosseguen amb les últimes ganes de lluitar. Quin es el moment que tot canvia? Quin es el moment en que es trenca la vida? Perquè sempre hi ha un abans i un després, perquè sempre hi ha una línia que no s’ha de travessar, perquè sempre acabem creient que ningú ens pot entendre i escoltar... perquè ens costa tan demanar ajuda, perquè ens costa tant dir les veritats, perquè ens costa mirar-nos als ulls i donar-nos la mà, perquè ens costa mes donar una abraçada, que ferir-nos sense miraments, perquè som tan valents de cara als altres i tan cobarts per reconèixer el que fem malament?

L’amor ens atrapa constament, en un cafè, en una conversa, en una mirada, totes hem sentit amor per alguna cosa o per algú en moments concrets i es que l’amor, ens dona vida. Ens dona amor la família, però també els amics i amigues, aquella persona que ha fet allò pensant en tu, aquell que ha perdut temps en ajudar-te, qui et pensa sense dir-t’ho, qui t’enyora en silenci, i qui et truca per sentir només la teva veu, la que t’envia un missatge, la que t’abraça amb il·lusió perquè fa temps que no et veu, l’amor, es present en moltes situacions cotidianes, per molt que dir t’estimo, encara se’ns fa complicat, com si hagués de fer vergonya estimar i sentir-nos estimades, perquè ens fa vergonya, reconèixer que algú ens ha fet sentir bé, que hem enyorat, o que simplement ens agradaria estar una estona rient amb les formes dels núvols, mentre viatgen pel cel, l’amor no es lliure perque no el deixem ser-ho, perque estimem per naturalesa, estimem els moments, estimem les paraules, estimem els detalls, i estimem les persones que els provoquen, encara que a vegades només se’ns rebelin les coses, en el moment que la moneda es a l’aire, quan ho has perdut, quan ho has viscut, quan mires enrera, i veus, que en aquell instant, hauries congelat el temps, quan et vas adormir als meus braços, quan em vas mirar amb aquella profunditat, quan vam creuar un somriure fortuit, quan el cafè es va quedar fred en segon pla, quan la posta de sol brillava mes que mai, quan caminant descalça per la platja, senties la pell freda, quan vam passar pels carrers engalanats,  quan sota la pluja, aixecant la vista al cel, les gotes mullaven la pell, quan et retrobes sense esperar-t’ho, quan no saps que sents perquè no pots classificar-ho, però ho necessites sentir, la vida, son instants d’amor, de lletres escrites per volar, de roses amb espines, que no volen punxar, de dracs que t’abracen, i et fan enamorar...

Us heu quedat mai esperant que comptin amb vosaltres per anar a aquell sopar que et fa tanta gracia, a aquella festa que han organitzat, a la reunió, al cafè, us heu quedat mai esperant rebre la trucada, que no arriba? Dol sentir-se exclosa, perquè fa mal pensar, que ningú ha recaigut en tu, per avisar-te, que a ningú li ha importat tenir-te al costat per compartir un somriure i no entens que has fet malament, perquè no encaixes, on t’agradaria fer-ho, això volguem o no, marca, i sempre es te a dins aquella espina, que ens crea inseguretat. Eduquem desde la base, però inconscientment fomentem la segregació, li diem als nens que escullin quin amics volen compartir el nostre dia d’aniversari, celebrem una festa, i ells son feliços i nosaltres ho som pensant que ho hem fet tot genial, però, us heu parat a pensar en aquells nens que no tria ningú per convidar? Perquè hi son, perquè existeixen, perquè també els agraden les festes, ens omplim la boca de respecte cap als nostres fills, de respectar les seves decisions però ens oblidem de inculcar-los els valors mes essencials, l’empatia, la solidaritat, el respecte, perquè us heu posat en el lloc de la mare, a qui no conviden al seu fill? Us heu posat en el lloc del nen que no conviden a cap festa? Segreguem de forma inconscient, però fem un mal irreparable, nens que creixeran amb aquella espina a dins, i la responsabilitat la tenim els pares, nens que es queden a un costat al pati, nens que ningú tria pel seu equip, nens que fan un pas enrere per evitar-se la situació en que ho passen malament, es responsabilitat de tots, ensenyar i educar que es cert que no tothom ens ha de caure bé, però entendre, que si fóssim nosaltres els que estem allà, ens agradaria que algú trenqués una llança a favor nostre. Perquè de petits son les festes molones d’aniversari, després les festes pijama, i a mida que vas creixent, el sortir de festa, els cafès de confidències, els sopars.. per molt que vulguem som éssers socials, i necessitem el contacte, per sentir-nos bé, el pròxim dia que li preguntis al teu fill, a qui vol convidar al seu aniversari, recorda, que hi ha nens que no conviden mai enlloc, i que convidar-los no significa només tenir-los allà aquell dia, significa curar la seva autoestima, significa fer-los sentir millor, significa donar-los força per somriure, significa aprendre a estimar les diferències, a ser mes tolerant, a entendre que la vida la forma aquelles persones que tries, però també aquelles que la vida mateixa et creua, i que segurament no hauràs triat però t’hi hauràs d’entendre i respectar, perquè al final, si ens sentim bé amb nosaltres mateixos, això es el que projectarem als demés, i el món necessita gent que enlloc de crear problemes, te’ls minimitzi...

Te vas, y contigo se apaga esa estela de ternura que rodea tu mirada, te vas, y siento tanta pena, que se me encoge el alma de sentir que a veces la vida pueda ser así. Se va, una de las mujeres más valientes que he conocido, esa fuerza, ese tesón, que te han llevado a superar una dificultad tras otra, porque la vida, nunca te lo ha puesto fácil, pero tampoco has perdido la sonrisa, regalándonos una vez tras otra, una lección de coraje. Has lidiado mil y una batallas por tus hijos, pero también por tus sobrinos, por tus nietos y por tus hermanas que te adoran, has sido el nexo de unión, la pieza que daba fuerza al engranaje, que lo hacía funcionar, y ahora, perdidos, toca tirar para adelante, con tu recuerdo, pero también con tus actos, como tu tiraste de todos, aquel día fatídico en que el Tito se iba al cielo. Dicen que nuestro carácter lo moldea las personas que nos quieren, que cogemos de nuestro entorno los valores, que tomamos ejemplo de aquellos que nos rodean, y de ti, he aprendido tanto, te he admirado tanto que hoy me duele el alma por romper a llorar y no saber levantarme con la fuerza que lo hacías tú, porque no te rendías, porque te oí decir mil veces, no hay más cojones que tirar para adelante, cuando nos quejábamos de algo delante de ti. Recuerdo que siempre había un plato para mí en tu mesa, por eso tu casa siempre la sentí mía. Nos dejas esa esencia, de las grandes personas, porque el dolor que hoy nos envuelve es una prueba del gran amor que te teníamos, porque aunque hace días que sabemos que tarde o temprano teníamos que despedirnos, cuando llega el momento, nunca estás preparado para ello. Descansa que te lo mereces, que la vida, nunca te ha dado tregua. Algún día, nos volveremos a ver, te quiero.

Mes reflexiva i amb ganes d’arreplegar-me una mica, d’allunyar-me de tot, de dedicar-me només allò que em preocupa, i que alhora em fa feliç, encara que potser no dona la sensació, sempre m’ha agradat ser aquella persona que somriu en petit comitè, a la que no li agraden les grans aglomeracions, la que rebutja invitacions si això implica haver d’estar amb molta gent, la que guarda silenci, perquè senzillament, no te gaires coses a dir, la que seu a l’altre banda del banc, la que va al parc quan no hi ha ningú, la que no truca mai, la que li costa escriure missatges, la que no vol obrir-se al món, i ho acabo escrivint en un bloc on tothom hi té accés, ha estat bonic transmetre sentiments i que us els fessiu vostres, naturalment al cap i a la fi som tots iguals, i acabem passant per les mateixes coses... però arriba l’hora de replegar-me, de protegir-me, de tornar al cau, arriba l’hora de tancar el cercle, de nous reptes i horitzons i arriba l’hora de fer-ho com m’agrada, de trobar-me còmoda en els meus silencis, de tornar a ser poquets, de no filtrar les paraules, de no mesurar els pensaments, de guardar-me aquelles opinions que ningú ha demanat, i perquè no, d’encendre foc i cremar el passat, deixar d’escriure, deixar el blog, mes de 20.000 visites, em donen per dir-vos mes de 20.000 gràcies, fins aquí arribo, sigueu feliços!

Blog tancat.