Avui he anat a la rua de Carnestoltes de l’escola del meu fill, fan un petit recorregut, on els nens i nenes mostren les disfresses que han preparat a l’escola, i surten a lluir-les perquè els pares, les poguem veure. S’acosten èpoques de preinscripcions, i encara alguna cosa es remou dins meu, veig dia rere dia al grup, la preocupació d’escollir bé l’escola, de triar el millor projecte educatiu pels nostres fills, cerquem informació, anem a les portes obertes, fem mil preguntes, i finalment escollim, sense tenir en compte, que l’atzar és determinant, i no hauria de ser-ho, però ho és, surt el número de tall, i les teves il·lusions es veuen truncades per l’atzar, i de sobte, vas a parar a aquella escola que no havies escollit i se t’encongeix el cor, tant buscar, perquè després, en un minut canvii tot. Però quan et relaxes, i comences a pensar, intentes buscar les coses bones, perquè si mires les coses amb bons ulls, ells les veuran del mateix color que tu, fer èmfasi en allò que ens encanta, i intentar canviar el que no, involucrar-nos, i fer-nos nostra l’escola, perquè desde el moment que el número de tall marca l’inici del partit, som un equip, i en un equip sempre hi ha una estrella, però també n’hi ha que brillen menys i son totalment necessaris, hem de saber quin es el nostre lloc, i que podem aportar, hem de transmetre la passió i la il·lusió, perquè al nostre voltant la rebin i s’involucrin amb nosaltres, avui he vist brillar els teus ulls, a la rua, entre la música i la gent i un flaix, m’ha vingut a la ment, no estem a l’escola que un dia vam triar, però si estem a l’escola que ara volem estar, i estic agraïda de la sort que hem tingut, de la gestió dels conflictes que sorgeixen, de que t’escoltin, de que tinguin en compte els teus sentiments, aquella part emocional tant important en les persones, que surtis cada dia amb un somriure, que et sentis estimat, i valorat, que cada persona de la que parles, sigui amb aquesta passió que hi poses en tot, que estem jugant un partit que no sempre ens va de cara, però amb l’equipas que tenim, mai ens anirà d’esquena, perquè tu ja saps, que qui fa el pot, que si poses il·lusió, que sinó es perden les ganes, en qualsevol moment, podem donar la volta al marcador, la música sona, i la Carme balla, i l’energia que desprèn, aquest somriure intens, ens contagia, que ballem la mateixa música, i això és el que em fa tan feliç ara...


Tothom que recorda la seva pròpia educació recorda els mestres, no els mètodes o les tècniques. El mestre és el cor del sistema educatiu.
Sidney Hook

Deu ser la tranquil·litat d’estar bé amb si mateix, el que es projecta transmetent calma i serenitat en els altres, perquè fa dies que recullo aquest feedback positiu que m’arriba, que m’omple, que em fa sentir bé. Fer-te lloc, i sentir com els demés t’incorporen a la seva vida, notar com van creixent aquests llaços, com l’amistat sorgeix d’aquesta forma tan divina, com algú pot arrencar-te un somriure amb dues paraules, vas sentint la complicitat, i aquells pensaments que semblen exclusivament teus, te’ls trobes de cara, expressats per altres persones, feeling, sentir-te aprop per molt lluny que estiguis, i sorgeix aquella sensació, de que sempre has estat aquí, i fa molt temps que et conegui, segurament, em costa obrir-me, expressar-me i sempre intento amagar-me, sota la carcassa que em protegeix, d’un món sovint massa cruel, una carcassa que em dona seguretat, i que m’ajuda a relaxar-me, allà on no cal filtrar el que estàs sentint, allà on no cal amagar-se de res. I sense adonar-te cada cop vas compartint mes, i tens ganes de seure, de fer un cafè, de conèixer aquelles persones, que et transmeten l’energia positiva que t’arriba, i que t’empeny, ganes de donar una abraçada, en una sensació tant extranya, de no saber, si puc dir-ho en veu alta, si una amistat pot sorgir així, en una espurna que es creua, i es forma l’estrella a l’univers, que a vegades la vida no té sentit, i no cal buscar-li, que a moments som massa racionals, i massa porucs, per reconèixer que necessitem un cafè, i una estona de mirar-nos, i somriure, compartint moments, perquè així ho sentim i ho necessitem, que no calen explicacions, que quan algú et mira i et fa sentir bé, val la pena, no deixem passar-ho, que la vida, només dura un moment...




Inevitablemente todos proyectamos algo hacia los demás.
Cuando se consigue la luz adecuada para brillar, nace un momento imparable.

Vanesa Martín

Hem creuat les mirades i hem fet com si no ho haguéssim vist, hem esquivat el moment, i amb el pols accelerat he esvaït l’atenció, o mes aviat l’he focalitzat per centrar-me dins del desordre que m’has provocat i alterat en mi. No m’he atrevit a tornar a aixecar-la, i només quan he dit un adéu tremolós, sabent q et deixava enrere, ho he tornat a fer, i si, allà tornaves a estar, ens trobem, aguantem la mirada, i aquests segons que es bloquegen en el temps. M’atrapes, sense dir res, sense fer cap moviment, em captiven les formes, el teu saber fer, alhora q em desesperen per aquest joc que tant t’agrada i que a mi em posa dels nervis, pq sempre els acabo perdent, sedueixes amb la mirada, en un lloc ple de gent, tens ganes de jugar, amb algú, que en l’art de despistar, es tot un referent... surto al carrer, i l’ambient es bastant fred, tinc l’esperança que surtis a buscar-me, però no, seria massa fàcil, i està clar que no es el que volem, excita lo intocable, lo prohibit, hi ha batalles, que es juguen a altres nivells, on no tothom està disposat a accedir, on no hi ha límits, i la suor de la pell, sempre té un sentit, on et deixes arrossegar per la part mes emocional, i només manen els sentits, plaer carnal descontrolat, barreja descomunal que fa que la vida tingui sentit, que no sóc exemple de res ni vull ser-ho, que cada vegada que bategui el meu cor, sigui per recordar-me, que hi ha un motiu per fer-ho... et buscaré en la nit, mes enllà del silenci, et trobaré quan vulgui fer-ho, i travessarem els límits, allà on la majoria de gent, no gosa ni respirar...

Tothom que recorda la seva pròpia educació recorda els mestres, no els mètodes o les tècniques. El mestre és el cor del sistema educatiu.
Sidney Hook

Topar-me amb aquesta frase, i se’m remou alguna cosa a dins, et trobo de nou a la meva ment, d’on no has marxat mai, i recordo que vas ser la única persona que va saber-me mirar als ulls, recordo l’etiqueta de gamberra penjada a l’esquena, on la fama arribava abans que pogués obrir la boca, on els profes em feien fora de classe dia rere dia, sense que m’importés gairebé gens, fins que vaig arribar a tu, recordo perfectament la classe, el primer impacte, et vaig veure, i em va semblar una persona mes a qui pendre el pèl, però no, no semblava importar-te la meva indiferència, com qui pica pedra, la teva paciència m’anava foradant la corassa, fins que un dia, faltant 5 min per acabar la classe, vas dir en veu alta, a les 5 queda’t, no marxis, mirant-me fixament, i jo vaig fer q si sense articular paraula. Una conversa que em va remoure l’ànima, va canviar per complet, la meva forma de mirar-te, per fi, no volia lluitar amb tu, volia agafar-te la mà i sentir que m’estiraves, tenia ganes de deixar enrere la tempesta, massa temps remant en aigua gelada. I de sobte vaig sentir que una força s’obria camí dins meu, em vaig motivar en les teves classes, i em vas ajudar tantes vegades, que veia el final de curs amb tristesa, alhora que m’alegrava per canviar d’etapa, no vaig saber dir-te mai, lo agraïda que t’estava, sabia que havies apostat per mi, perquè vas estar al límit moltes vegades, mirades que no entenien la situació, i per suposat la jutjaven. I es cert, miro enrera i no recordo tan sols ni qui anava amb mi a classe, ni que estudiavem, ni com ho fèiem, però et recordo a tu, a la teva veu, al teu somriure, que van fer de mi, una persona millor, es el poder que teniu els mestres, fent millors persones fem del món un lloc millor, perquè tothom, abans de ser alguna cosa, ha de ser alumne d’uns mestres que no tenen mai prou reconeixement ni distincions però que si que son els primers de rebre i jutjar-los sense pietat, perquè mai diem les coses bones ni les que ens han agradat, ens amaguem darrere d’allò que els profes ens agafen mania, com si no tinguessin altre cosa, en la que pensar...

Sortim junts a aprendre les coses boniques de la vida, dona’m la mà, segurament hi haurà una part de la vida, en que jo portaré el pes de les coses, l’organització dels moments, i la gestió de les coses banals, però encara no haurem tancat els ulls, que seràs tu, qui m’estiri a mi, i llavors et tocarà mostrar-me, el perquè de les coses, veurem, que no és el destí, ni cap meta on volem arribar, i que el camí, i els moments que compartim, son els petits tresors que la vida ens està regalant. No cal córrer, però tampoc és bo aturar-se massa estona, anem fent i deixem que vagin sorgint les coses, que vagin prenent forma, que sàpiguem com agafar-les, i això, també, ens ajudarà a saber com hem d digerir-les. Ens asseurem, a veure passar la gent, a escoltar els ocells com canten, els núvols com corren, el sol com brilla, tancarem els ulls i sentirem com el nostre cor batega a la vegada per molta distància que hi hagi, perquè potser, en algun moment ens separarem per tornar-nos a trobar, perquè no t’he dit, que aquest camí és el meu, i podràs caminar-hi tant com vulguis, però tard o d’hora, sentiràs la imperiosa necessitat de buscar el teu, no sentis tristesa, no tinguis por, els camins es creuen contínuament, perquè dos éssers que s’estimen, no necessiten caminar de la mà. Els camins tenen perills, i també coses meravelloses, i aquesta és l’emoció mes gran de la vida, és exactament una muntanya russa, on barreges la por amb l’emoció, on hi ha moments que si poguessis baixaries, però q un cop passats, no semblen tan esgarrifosos, on esclates a somriure fins que et fan mal els músculs de la cara, on t’aixeques un mati amb unes agülletes enormes, fas cafè, i respires per agafar aire. Hi ha moments de descontrol, que no saps com acabaran, moments de brindis a la llum d la lluna, buidant ampolles, menjant formatge, i sentint la música sense que ningú l’hagi posat, moments de plorar sense desconsol, quan les coses no son com tu voldries, fes-te molt plàstic, i adaptable, perquè així la tristesa marxa abans de l’ànima, ballaras sense fre, sobre la barra d’algun bar i algú et mirarà malament dient que estàs donant la nota, no els escoltis, hi ha molta gent amargada, que no sap, el que es, cridar fins quedar-te afonica. Busca la teva estrella, segueix-la i lluita per ella, no tinguis por a decepcionar, perquè els que decepcionen son els que mai fan res i sempre s’estan queixant, somriu-li a la vida, i abraça-la, contempla la lluna, amb una copa de cava a la mà, busca algú que sense tocar-te et faci tremolar, comparteix la vida, que sol, tot es fa molt llarg...