Xerrada informativa sobre l'estat de comptes de l'ajuntament

L'auditori, fa goig, per ser un dijous, per fer el dia que ha fet, per l'hora, i perquè ja és fosc,presenta una bona entrada,és comença puntual, amb l'alcaldessa, explicant-nos i agraïnt la presència, i donant la paraula al Jordi Marzo. Passa el que ja sabiem tots, l'ajuntament anterior deixa diners a la caixa, però amb factures per pagar, que segons el govern, él balanç és deficitari, naturalment, estem en crisi, i ara, tenim molts menys ingressos, és de lògica que els préstecs que l'ajuntament hereta s'han de seguir pagant, i naturalment ara entren menys diners, doncs que passa? que costa de pagar, que no s'hi arriba, o que anem massa justos. L'ajuntament veu necessari reduïr deutes, perquè sino ens anirem endeutant encara més, cosa lògica, i haurem de començar a retallar per on és pugui. Realment no trobo res fora de lloc, sigui qui sigui qui hagi fet obres, demanat préstecs, o hagi gastat els diners, no serveix de res jugar a acusar per quedar bé, la responsabilitat adquirida per ells, a l'hora de governar, és fer-ho el millor possible, doncs bé nois, feu-ho, com estant fent totes les families, com s'estan restructurant les empreses, teniu uns ingressos i unes despeses, feu el possible, per anar endavant enlloc d'anar endarrera, no busquem culpables, no perdem el temps, busquem solucions, i com bé dieu, tots junts en ensortirem.
Ara bé, no m'ha agradat que no hi hagi torn de paraules, si em convoquen, almenys vull preguntar els meus dubtes, però també escoltar els dels altres, tot enriqueix, i tot serveix per apendre, quan és fa torn de paraules obert, tothom pot sentir-ho, i ningú ha de quedar-se amb dubtes, a mi no em serveix que m'expliquis directament a mi les coses, perquè són públiques i interessen a tothom, no només a mi..
Tampoc m'ha agradat que no hagin posat números a les partides, a mi m'agrada saber que ha costat cada obra que s'ha fet, veure números, repassar-los, està bé, saber el deute que tenim per persona, en conjunt.. però de totes les obres detallades, vull saber les inversions, són dades que no costava res posar no?
Naturalment cadascú s'ho mira a la seva manera, no hi ha una forma absoluta de veure les coses, però sí hem de trobar la forma d'entre tots tirar endavant, sense desqualificatius, sense retrets.Avui he tingut la sort de seure al costat d'una regidora de la oposcio, i dic la sort, perquè he sigut privilegiada al tenir els dos punts de vista de molt aprop, i realment entenc les dues visions, i parlant, ens enriquim, veient les coses d'un punt de vista diferent, posant-me a la pell de l'altre. Sempre faig crítica constructiva, perquè és la que serveix per reflexionar, i a la conclusió que arribo avui, és que la xerrada ha estat inútil per mi, això si m'ho haguessin posat en un paper i passat per la bústia, no hagués perdut el temps, o és que heu dit alguna cosa extraordinària? Només mitjes veritats, i així no anem enlloc.

Segueix sense agradar-me l'Alcaldessa que tenim, no m'agrada com em parla perquè em fa sentir malament, m'incomoda la seva forma de dirigir-se a les persones que l'escolten, no amago les meves ganes de veure la Mònica al seu lloc, li he dit a la oposició i ho repeteixo, confio en ella, ho farà mil cops millor, que la que tenim ara, tot i que en el tema del CAP, algunes coses no ha estat encertada, segueixo pensant que no és cosa seva...

La conclusió final la vaig avançar ahir al facebook... ja sabeu quina és no? Excuses, excuses i més excuses, poseu-vos a treballar i feu el que hagueu de fer, i no perdeu el temps culpant als altres... que això ara mateix, no ens soluciona absolutament res...

Confraria del Cava!

L'orígen de tot...
Fa tres anys, en una sobretaula d'un dinar d'empresa, d'aquests que és fan per Nadal, ens vam engrescar en un repte innovador, vam creure en un projecte comú que a tots ens feia ilusió, fer el nostre pròpi cava i... em vaig posar al davant, no sense por, fent nosaltres mateixos el cupatge, el peu, el tiratge, i tot el que era necessari, inversió que fa fer l'empresa en maquinària, avui, tot allò que va sorgir d'un dinar de nadal, és una realitat, així, vaig conèixer més d'aprop un món que tenia una mica apartat, pel fet de sempre haver-nos centrat en el vi, i vaig descobrir una de les meves autèntiques passions, perquè el cava, és un art.
Fa dies, que sentiu que anomeno el nom de la Confraria, i és que quan no pertanys al món del cava, és complicat saber que hi ha al darrera. La confraria, és una associació sense afany de lucre dedicada a la promoció i divulgació del Cava, producte al qual li jurem fidelitat i respecte, dins la Confraria, s'hi troba la jove confraria, compromesa a fer arribar el cava, a les persones més joves, inculcant una cultura que nosaltres ja adquirim al nèixer.

El món del cava, és apassionant, coneixes persones que treballen amb tanta passió i amor, que poc a poc, converteixen el producte en un art, millorant-lo, fent un producte, únic i exclusiu que no necessita ser comparat a res, perquè és algo que enganxa, perquè sempre en vols saber més i quan entres en aquesta filosofia i aprens a apreciar-lo, és impossible, no estimar-lo, i valorar-lo com cal, la bombolla, la corona, el color, els aromes, tot té el seu orígen en el tipus de varietats, els llevats, l'autolisi, el suro...

De la mà d'aquesta gent que estima el cava amb tanta passió com jo, entro a formar part de la Jove Confraria del Cava, on ahir vaig jurar fidelitat, promoure sobretot i davant de tot el consum responsable, saber valorar el producte, gaudir-lo, estimar-lo, donar-lo a conèixer, són reptes que agafo, nosaltres ens movem abanderats per la filosofia del I Love Cava, i això, és el que volem promocionar.
Em sento feliç, sobretot quan veig tants elogis, felicitacions... perquè la gent que m'estima, la del meu poble, em para pel carrer i gaudeix de la meva alegria, perquè no han estat pocs, els que últimament m'heu felicitat pel cava, perquè valoreu el que faig encara que potser no ho acabeu d'entendre, perquè alegrar-se de la alegria dels demés com si fos la pròpia, és algo molt gran, i jo no paro de somriure, Castellbisbal ja té jove confrare, i això significa que la Confraria ja és una mica pota-roja, perquè tinc orgull de cava, però també orgull de poble!!!!

#jomentenc #tunohopotsentendre

Per fi ha arribat, i l'energia que l'envolta, fa dies que la sento amb intensitat dins meu. Adoro la tardor, és la època en que em sento millor de tot l'any, i la que més m'atrau, on vinc d'una verema que sempre s'acava fent llarga, però que aquest any, ha deixat una joia que brilla amb llum pròpia. Adoro aquesta època, perquè sé, que somriure cada dia, on la vida em regalarà dies ideals, de paissatges de vinyes amb uns tons espectaculars, on podré notar la feblesa de la vida, en una simple fulla que és trencarà en mil trocets a les meves mans, on veure els ceps adormir-se, anunciant un final cicle, on descobreixes que hi ha finals sense final, perquè sempre torna a despertar...la vida com el món sempre va girant. Dies ideals, on brillaran amb força els núvols al cel, i caurà l'aigua més anhelada, dies de pluja, que em portarà l'aroma més agradable, aquell que s'aixeca amb les primeres gotes, i que respirar-lo, em dibuixa un somriure inevitable. Dies, en que tornes a casa tan encongit de fred, que una dutxa d'aigua calenta et sembla la cosa més espectacular del món, on tapar-me amb la manta al sofà, i mirar amb la finestra oberta com plou, és el meu esport predilecte, màxima calma, màxima nostalgia, moments per volar ben alt.
Tornen els bolets, i les nostres escapades als llocs més secrets, les ganes d'una copa de vi negre, i de llegir un bon llibre al costat d'una llar de foc, gallina de piel, i un record apareix sense avisar-me, em fa respirar la imatge d'una copa davant un foc, que quedarà en cendres...aix com s'atreveix a sorgir així i descolocar-me!!

Me desconcentrat,i em deixo endur per unes paraules, que poques persones poden trobar-hi el sentit, on res és el que sembla, on tot pot trasnformar-se, en el que tu vols llegir.
Una nit serena, una lluna plena, una espelma que és va fonent, un pensament que frena a un cor encongit, un cava que marcarà una nit. Un mar de calma, una tempesta s'acosta alterant el seu esperit, remou les entranyes, un amor que queda en l'oblid, una tarda de pluja, un vidre entelat, un dit que dibuixa... un t'estimo queda gravat, un ocell que vola solitari, cap un destí llunyà, records que queden enrera, la dolçor del sucre, que el cafè amargament desfà... Una bogeria incontrolada, un benvolgut que fa tremolar, una tarda sobtada que la vida ens regala, i un carpe diem en ment que no és fa esperar, un poble de costa que té molt a callar testimoni d'uns gintònics i una caixa de galetes que no acabo de trobar, un somriure que trenca un silenci que comença a ser inquietant, una filosofia que neix d'una bronca, algú que em baixa els fums demostrant que tot pot ser veritat, si jo puc, tu pots, segueix ressonant al meu cap, més forta que ahir, orgullosa del que he viscut aquests mesos on no hi ha res que canviaria del que ara ja és passat!

#hashtagggggggg xD!!!

Desvariejant la realitat....

Visc tan ràpid que quasi no tinc temps de veure com passa al vida, a vegades crec no donar-li importància a aquelles coses que la tenen, sense temps a pensar, dedico hores i hores a la feina, i quan surto estic tan cansada, que poques ganes em queden per fer res més... És curta la vida, intensa, i no te'n adones, però el món, mentre no hi ets, segueix girant, perquè tot canvia constantment, i perquè no val la pena perdre el somriure davant de res, estem aquí per disfrutar, per gaudir, perquè viure és un regal, que molts cops no apreciem, que ens passa per alt valorar, gaudir d'una tarda de somriures, envoltar-se d'aquells que estimes, i disfrutar només de la seva companyia, sentir que pots ser tu mateixa, sense tenir por de res, compartir una copa de cava, mirar el món a través d'una copa de vi, mentre una conversa agradable, fa volar les hores, que passen tan ràpid, que inclús arriba a fer ràbia. No val la pena enfadar-se, reconèixer els errors, acceptar-los, crèixer, demanar perdó, perquè negar-se la companyia d'algú que et fa sentir bé i que t'agrada tenir aprop, no hi ha cosa més inútil que enyorar a algú pel simple fet de no voler donar el pas, perquè el temps passa i és perd, i la vida és massa maca, per fer kit kats. Retrobo la meva filosofia més apreciada, Carpe Diem, i un somriure maliciós se'm dibuixa a la mirada, adoro la vida, i vull somriure dia rere dia, perquè disfruto amb allò que tinc, perquè estimo allò que faig, perquè no motius per queixar-me, perquè la senzillesa de les coses és la que em guanya, perquè brindar és mes que un gest, perquè compartir una ampolla de vi sota la llum de la lluna és un dels meus màxim desig, perquè gaudeixo amb tant poca cosa, que no vull que em costi ser feliç, no esperaré a ser-ho demà, perquè potser el demà no existeix...

Verema i més...

Porto una desconnexió del món, digne de fer-m'ho mirar, cada matí surto escoltant els teus somnis de sopa de cabra, direcció Sant Jaume, i puc assegurar que no sé ni quin dia de la setmana és, puc reaccionar al cap de dues hores, o inclús al migdia... Són dies intensos, on les hores és comenen a notar, on els nervis i la tensió comencen a marcar el cos, però on em sento immensament feliç al lloc on estic, i sobretot amb la gent que hi ha, un gran equip que aconsegueix que les hores passin volant. Compartim jornades de 10-12 o més hores, i sempre amb un somriure, ens animem uns als altres, on el si jo puc, tu pots, ha esdevingut la filosofia per excel·lència, on he trobat a algú que m'ensenya moltissim, que m'ajuda a crèixer, sense cap mena de secret, i com va passar anys enrere amb la Xènia, confia en mi, i això és molt important.
Estic totalment desconnectada de la resta, no em dona temps a llegir el whatsapp i em perdo la meitat de converses, no em dona temps a trucar ni a agafar trucades, a escriure... i tot i així, segueixo rebent missatges que m'arrenquen un somriure, i que et recorden que encara que no hi sigui, segueixo estant present en vosaltres, i no sabeu lo que ho agraeixo, perquè no tinc temps de res, però l'enyorança va per dins...Del poble ja ni t'explico, segueixo algo que m'explica algú del transport, o del Cap, ni idea, només penso que aquest govern deu ni do l'inici de mandat, els passa com a mi,"ponen un circo y les crecen los enanos" però no puc opinar, no tinc ni idea del que passa, raro en mi eh?
Per fí estic al twitter, i és que el món del vi, és més de twitter que de facebook, tot i que encara no entenc res, m'estic adaptant com puc, amb l'ajuda d'algú, al que li dono les gràcies.
Últimament no totes les coses han estat bones, però això m'ha fet centrar-me més en la feina, absovir-me al màxim per no pensar, i és que una persona extraordinària ha marxat de la meva vida, no sense tenir raó, però si, sense donar opció, només puc dir, com diria Sau, si mai en algun dia he comès algun error, tot el que puc dir-te, es que ho sento molt... la llàstima, és que el buit que has deixat és difícil d'omplir, però assumeixo els errors que em serviran per crèixer, i per fer-me millor persona, sempre sabràs on trobar-me si algun dia, vols perdonar.
I agraïr profundament als de sempre, lo que em cuideu aquests dies, que sapigueu que us enyoro, i que voldria passar mes temps amb vosaltres, però paciència que això només dura un més, després tot, tornarà a ser normal...