Fi de festa...

S'ha acabat! Sí la festa major també, però ara mateix no em referia això. S'ha d'acabar, la mania que tenen alguns a polititzar les festes, estic d'acord, que les coses no s'han fet bé, i tothom hi diu la seva, en una guerra que sembla el joc dels disbarats, el "m'han dit", el "jo he sentit", ha estat present cada dia de la festa major, i això no m'agrada. La festa és per disfrutar-la, i discutim abans o després, però mentre hi siguem, fem-la gran, que la gent vé a passar-ho bé, no a sentir retrets d'uns i altres, perquè no tots sóm tan bons ni els altres tan dolents. Sincerament a vegades penso que hi ha algú que li agrada el merder, perquè sino no entenc, com a persones civilitzades que sóm, que parlant no ens poguem entendre, és tan complicat cedir una mica uns i una mica els altres per arribar a un acord? Jo, ja no se que ha passat, perquè he sentit tantes coses, que discernir la realitat en tot això, me's impossible, però crec que entre tots hem oblidat una cosa molt bàsica, que la festa és per disfrutar-la, i això és o era responsabilitat de tots. L'any que vé, són 100 anys, i ja ens hem de posar ara les piles, tots, absolutament tothom, perquè sigui una festa com ens mereixem, a l'alçada d'un poble pota roig, que es mereix el millor, que sóm i serem l'enveja de molts, i hem de fer-ho realment gran. Així que ha treballar, que hi ha molta feina, sino hi ha diners, que almenys hi hagi il·lusió, ganes i entussiasme, i si ens costa tant entendre'ns, posem-nos a parlar demà mateix, que el temps passa volant!

Festa Major 2010!!!

Poc a poc ha arribat, s'acosta el dia, i tothom intenta quadrar les vacances, organitzar-se, les penyes, part molt important de les festes, omplen neveres, dissenyen les samarretes, fixen els actes, i reuneixen nous membres, no he viscut mai una festa major sense penya, sense anar-hi, sense passar a saludar i fer una birra per la cara, perquè és això, tu vas a la seva i ells després a la teva, durant tot l'any, no ens veiem, però és igual, és uneix el sentiment d'una festa, que és la nostra. El primer dia, mocadors a dalt el fanal que presideix el ball de la plaça, marcant el territori, les penyes hi són presents, reconeixo que m'encantava aquest ritual, que s'ha perdut perquè el primer ball ja no és a la plaça. Em dol perdre costums, segurament en vindran de nous, però ja no sento la festa com a meva, no vaig als actes de l'hermita, perquè a mi m'agradaven a la plaça, segurament els hi han canviat la ubicació per motius que desconeixo, no ho criticaré, només és la meva humil opinió, que naturalment tinc dret a donar-la. Recordo amb nostalgia moments que de sobte sense adonar-te t'hi trovabes al mig, parlant amb gent o amb una colla que només hi parles aquests dies, fent una birra amb algú que feia temps que no veies, compartint un somriure amb algú del passat, sentant bases d'una amistat del futur, estar a la plaça ballant tots junts, tots barrejats, disfrutant de la nostra festa, o els moments inicials del correfoc, on tots tenim la pell de gallina, esperant un dels moments mes desitjats de la festa major. Perquè a la fí, per mi la festa és això,la unió amb la gent, els costums, les tradicions, i pendre paciència que són 4 dies, no m'agraden els canvis, ni les noves ubicacions, o es que algú ha traslladat la festa de la patum perquè ara hi va mes gent? No entraré en la polèmica de l'Arrebato, perquè dono per suposat que abans d'invertir tants diners amb alguna cosa, han estudiat la rentabilitat del projecte, i que sigui alguna cosa que agradi a la majoria, però les minories no és poden deixar mai de banda, crec que la festa es prou gran per tenir espai per tothom, i sino, deixeu a les penyes, ja veureu com s'organitzen, perquè les penyes no és res dolent, sino un col·lectiu de gent amb empenta i ganes de fer coses, amb idees noves, és com fer un gran brainstorming, d'on n'estic convençuda poder sortir coses genials, jo adoro les penyes, perquè se el que hi ha dins, perquè se com s'hi viu a dins, i perquè sé les capacitats que tenen, deixeu-los fer, i veureu com ens sorprenen...
La festa major, és nostra, és una festa del poble, i només nosaltres podem decidir com viure-la, i això ningú ens ho pot imposar...

Bona Festa major!!!!

Estiu...

Per mi, una de les pitjor èpoques de l'any, de les estacions, diria que és la que menys m'agrada, la que més, la tardor, quan cauen les fulles, quan ens preparem pel fred, quan entra la letàrgia, i els paissatges agafen aquest toc romàntic, que m'enlluernen, quan la vinya agafa el color rogenc, i va perdent les fulles, i els paisatges és converteixen en grans mostres de colors, després l'hivern gèlid, i les estones a la vora del foc, la pluja, el fred, mirar per la finestra entelada, i veure el carrer fosc... acte seguit com no, la primavera, quan despertem, quan veiem sortir de tant en tant el sol, quan els insectes ens venen a veure, i els ocells tornen del exili forçat, i només em queda l'estiu... època de vacances per alguns, època de verema per altres, amb un sol radiant, calor, xafogor, platges plenes de gent, cues insuportables, on tot val el doble i és la meitat de bo... però ja hem arribat a l'estiu, i és tracta d'aprofitar-lo, sense destí conegut de vacances, i que només una oferta d'última hora em farà variar el plan, només penso en la verema, i en les ganes que tinc d'olorar la nova anyada, llavors, haurà passat un any més, quan tornem a tenir el nou vi al celler, i aixi passen els anys, i així es quan me'n adono que tot va molt depressa, i es que vivim tan ràpid que a vegades em paro a pensar si ho estic aprofitant, i saborejo bé els dies, si exprimeixo al màxim aquesta vida, on tothom està de pas... perquè ningú és queda...

Un escrit normal...

Perquè hi ha dies que necessito que algú provoqui els meus passos, perquè el meu cos prengui consciència i tot comenci a funcionar, perquè hi ha dies que m'aixeco amb certa tristesa que no sé d'on vé, potser si em poses a pensar podria esbrinar-ho, però em fa mandra, i realment a vegades prefereixo ignorar que conèixer, igual que els dies que m'aixeco amb una energia dins de mi, inusual, però que m'impulsa més enllà del cel, una tempesta de mitja tarda, una imatge parada al temps, una fulla que cau d'un arbre, al costat una altre que neix, tornen els cants dels ocells, els insectes que donen vida a una terra deserta desde l'hivern, és tanca un nou cicle i una altre vegada girem amb el món sense ni tan sols adonar-nos, sense parar-nos a pensar, seguim els cicles com una rutina, i és que la vida és una rutina, perquè mai s'alternen les estacions, perquè sé que després de l'estiu vé la tardor, perquè m'encantaria que algun dia algú els fes venir del revés, que les coses és poguessin alternar, canviar la rutina de la vida, i fer-la una mica més interessant.
Poder pintar de colors el cel, i dibuixar-hi un somriure gegant, i quan algú aixequi la mirada, trobi una complicitat, poder entendre la música que povoquen les fulles dels arbres, al sacssejar-les un vent fred, mirar el món i entendre el que passa al voltant, a vegades amb comportaments insuals que s'escapen de la meva ment, i ara recordo l'anunci que més m'ha agradat últimament, veure un món normal, i que és el concepte de normalitat per mi?,qui té la veritat absoluta de la normalitat? Gran anunci que em fa pensar, perquè la primera normalitat és acceptar altres normalitats, perquè el món pugui ser normal, però que és normal?

Sant Jordi... 2010

L'aire porta l'aroma floral d'un dia diferent, és un dia per gaudir, de les parades, del bullici al carrer, dels llibres, i del goig que fa la plaça plena de gent. M'agrada sentir el poble, i perquè saludo persones, que no veig fins festa major, per mi Sant Jordi, és un sant especial, possiblement perquè és el sant del meu germà, i això ja fa que m'agradi, però reconeixo que és bonic veure les parades, i admirar les roses, encara que segurament em fa molta més il·lusió un bon llibre, que una flor que és panseix dues setmanes després, té el seu punt romàntic, però es que a mi no me'l van posar...
Podria mirar una rosa, i trovar-li tants defectes que deixaria sense sentit aquest meravellós regal, però és que també seria capaç de admirar-la amb tanta intensitat, que em semblés la cosa més bonica del món, gran pararel·lisme de la vida, podem donar tantes visions, que és complicat escollir-ne una, i malgrat això sempre triem la més difícil. Podem punxar-nos amb una rosa moltissimes vegades, i oblidar que segueix tenint espines, i agafar-la un cop més, així sóm, cometem els errors una i una altre vegada, xoquem amb les mateixes pedres del camí, i mai ens parem a apartar-les perquè als altres no els passi, sino que el procurem fer més petit, i així disfrutem, veient com ensopega un altre, i un altre...
Perquè en els dies senyalats, s'acostumen a polititzar les festes, jo no crec en la política, només crec en un sentiment, en els meus sentiments, que em fan gaudir d'un dia que ha d'estar per sobre de tot, i envoltada de la gent que estimo, sense necessitat de regalar una rosa o un llibre, perquè tot i que és un detall bonic, jo em guio per les petites coses del dia a dia, i aquestes roses i aquests llibres me'ls regaleu vosaltres amb forma d'amor en la meva vida.
Passeu un bon dia de Sant Jordi... cadascú com el senti.