Obres...

Últimament està de moda parlar d'obres, tot passejant pel poble, és va evident el perquè del tema, intercanvi d'opinions, crítiques, visions oposades... És evident que unes obres, ocasionen molèsties a tots aquells que les pateixen, és una alteració de la vida quotidiana, un canvi, que sovint nosaltres no hem demanat però que ens toca adaptar-nos, perquè sempre després d'una obra, una cosa està clara, podrem gaudir d'unes avantatges, que ràpidament faran oblidar els inconvenients soferts durant mesos. No pateixo les famoses obres, però si he patit durant 3 anys, la construcció del tercer carril de l'autopista, per anar a la facultat cada dia, cues, talls per voladures, passos estrets, camions que envaeixen els carrils perquè físicament no hi caben, i ara, quan hi passo, tan ample, tan ràpid, sense peatge, sense les cues.. penso que tot això ha valgut la pena. La llàstima de les obres, es que els beneficis, es fan esperar, perquè normalment aquestes grans envergadures tarden a portar-se a terme. En el cas del meu poble, està clar que hi ha gent, que considera més oportú que s'haguessin fet a l'estiu i es el que jo no considero lògic, perquè hi ha una festa major pel mig, i això implica un volum de gent important, perquè hi ha actes emblemàtics, com el correfoc,tractor, carrers de circ, cursa... que necessita aquest recorregut, considero que si s'havien de fer obres han triat el moment ideal, d'aquí fins Nadal, naturalment, jo també he contemplat els passos estrets, el fang, la incomoditat... però es que no som mags, i per fer obres, per poder gaudir en un futur, el preu a pagar es aquest, però quan acabin i passegem per aquest carrer, podrem jutjar si ha valgut la pena, ara només cal ser pacients i esperar.
L'altre dia, mentre caminàvem per allà al mig tot i que no es la meva branca d'enginyeria, naturalment, pensava en les mil opcions per poder fer passos més amples i ocasionar menys molèsties, i no en vaig saber sortir, potser sembla molt fàcil des de fora, però materialitzar-ho se'm va fer molt complicat.

pols per avui... or per demà!!!

Un any més...

De cop m'adono que ja ha passat un altre any, no sé quan vaig canviar la percepció, només sé que l'any per mi canvia al Setembre, quan torno a veure els tractors per la carretera, quan el raïm brilla esperant ser collit, quan passeges per la vinya i tots els insectes del món caminen al teu costat, quan fins i tot la cosa més insignificant sembla tenir vida, quan el sol brilla, i quan un gotim a la boca és un dels plaers més purs i un gran moment de calma, la verema arriba i amb ella la nova anyada, omplirà el celler l'aroma del vi nou, i ens farà respirar un any més, recordant-nos que hem tornat a tancar un cicle. Me'n adono, he escrit i parlar de la vinya en totes les seves fases i estats, desde que està en repós en la més absoluta calma, latent, aparentment sense vida, fins a la explosió del seu fruit, però el moment més emocionant per mi, segueix sent la primavera, quan en un parell de dies, el cep s'omple de petites fulles verdes, despertant així avisant-nos que el fred ja ha passat. Meravellós cicle, fascinant seguir els moments, a ells he adaptat la meva vida, i així ja sé que passa un any més, una verema més, que dura o no... ens fa a tots més grans...

VACANCES!!

Com el mar, o potser com les seves ones, uns segons a dalt de tot, per tornar a baixar i tornar a començar, rutina marina, igual que una fulla que cau sobre un llac i arrossegada per la corrent, ja no pot decidir el seu destí, una brisa suau que em posa els pèls de punta, una harmònica vella desafinada, una barreja de sentiments diària, una mirada, uns segons de distracció, un ocell que es perd en ple vol. Suor, cansament, incoherència en les paraules, frases que no lliguen, una ment descentrada, unes idees esgotades, i un cansament crònic que em lliga, desconnectar, marxar, esvaïr-me, cridar, enyorar, aprendre, retrovar, observar... vacances, per fí, hem arribat al nucli, tu centralitzes la meva ment, i ara mateix ja no puc pensar en res més, amb sentiments contradictoris, me'n vaig de vacances feliç, sento que les necessito, però em dol que m'hagi de separar de la gent que estimo, perquè d'ells, no necessito vacances, perquè no em carreguen, no em cansen, no m'estressen, no me'n vull allunyar, enyoraré cada dia la seva veu, els trucaré, els hi explicaré coses, els portaré regals, tot i així no puc evitar sentir-me un pèl trista i il·lusionada a la vegada, només resaré perquè tots poguem tornar a casa... BONES VACANCES!!!

La Festa Major...

És un dels actes centrals de l'estiu, any rere any organitzo la meva agenda, les meves vacances, el meu temps lliure en funció d'aquesta festa, la del meu poble, la que estimo i adoro, i la que disfruto amb tota l'energia del meu cos. Perquè la festa major, és més que anar a veure actes, o seguir concerts, és una setmana de retrobament amb el poble, d'anar de penya en penya saludant, parlant amb gent que potser en tot l'any ni saludes ( i que no és maco això?)d'estar caminant amunt i avall gaudint d'un poble avocat al carrer, i de prendre paciència per tardar una hora a arribar als llocs, disfruto amb la companyia dels meus a la penya del joc, on tenim moments de parlar amb calma, de debatre temes, d'arreglar el món, de criticar l'ajuntament, de criticar la organització dels actes, la seva ubicació, tan fa qui l'hagi organitzat perquè si realment volem criticar-ho, perquè per molt bé que es faci, mai plou a gust de tothom... M'agrada la rivalitat amb les altres penyes, i quan ens creuem pel carrer, perquè tots tenim el nostre lloc, i tots sabem on ens hem de posar quan hi ha un concert. L'any passat no va poder ser, però enyoro els mocadors de les penyes penjant de la farola central de la plaça, com a símbol d'identitat de la gent jove, i m'encanta gaudir del dissabte mes màgic i encès amb correfoc, i capsigranys, el tastavins, la gimcana de l'esport motor, les destresses, la nit de l'empalmada amb el Dj, i l'indicador de que quan surten els grallers, es hora d'anar cap a casa...
Més enllà dels actes programats, més enllà de tot, la festa sóm nosaltres, perquè sabeu un secret... sóm el poble i sóm les ànimes d'una festa major que mai té límits són els nostres riures els que omplen els carrers, i els nostres crits,les penyes d'ara, les d'abans, els grans, els petits, els que vindran... per festes tots som un i això es el que ens fa ser mes especials...

Les paraules...

Instruments que ajuden a transmetre els pensaments, a plasmar-los en format estàndard, que tothom pot entendre, transmeten sentiments, estats d'ànim, ens ajuden a entendre'ns, a conèixer millor les persones, i mirar més enllà dels seus ulls. Acostumo a utilitzar aquests instruments amb freqüència, mesuren el meu estat d'ànim, perquè abans de escriure, poques vegades sé de que parlaré, simplement adoro tenir un full en blanc, deixar-me anar, marxar per una branca i tornar per una altre, escriure que el blanc te matissos, que alguns m'heu ensenyat, que el món no es només de dos colors, sino que té una gran varietats de tons que el fa cada cop més especial, i segons el moment... diferent... perquè puc mirar les mateixes coses, i cada cop descubrir-hi alguna cosa nova, perquè puc estar parlant amb algú cada dia, i de sobte adonar-me'n que no el reconeixo, perquè puc coincdir amb algú per casualitat i sentir que no ha passat el temps, perquè puc estar hores parlant amb algú al mig d'un carrer glaçat, sentir-me viva amb una nit de conversa agradable, un bon vi i un tall de formatge, un dinar aprop del mar amb una copa de Verdejo, navegar mar endins i tancar els ulls i sentir com l'aire acarona cada part de la meva pell, perquè puc trasmetre aquesta felicitat i contagiar-la, perquè puc explicar-ho, perquè adoro parlar, sense les paraules no podria expressar aquesta grandesa de sentiments que tinc a dins, perquè la mirada es el reflexe de l'ànima, però molts cops, no ens parem a observar-la...