Un principi de locura...

M'encanta quan veus que hi ha mar, on no veies les ones, quan veus el cel brillar, després d'una foscor accentuada, quan sents que ningú mor per ningú, perquè quan ets sents al límit, passes a un nou nivell. Em sento bé, davant d'algú que em transmet confiança, que em mira als ulls, que em parla, m'agrada conèixer les persones, perquè sovint em deixo arrossegar per una etiqueta equivocada, sense ni tan sols preguntar-me, si he donat una oportunitat. Viure més enllà dels límits de la lògica racional, on només les percepcions són vàlides, un món de mirades, de sentiments, un món irreal, on tot crema, diria, que molt aprop de l'infern...
Em deixo endur per unes paraules, que poques persones poden trobar-hi el sentit, on res és el que sembla, on tot pot trasnformar-se, en el que vols llegir...
Una nit serena, una lluna plena,un silenci neguitós, un pensament que frena un cor encongit, un mar en calma, una tempesta s'acosta alterant el seu esperit, remou les entranyes, un amor que queda en l'oblid, una tarda de pluja, un vidre entelat, un dit que dibuixa... un t'estimo queda gravat, un ocell que vola solitari, cap un destí llunyà, records que queden enrera, la dolçor del sucre, que el cafè amargament desfà...

Felicitat!

Fa temps, que no em surten les paraules, a vegades la inspiració ens deixa sense més, o potser és que han canviat les meves pautes, però sempre he sapigut, que per escriure necessitava un punt de tristesa, d'ofuscació, inclús un punt de ràbia, per escriure d'una tirada sense pensar, per deixar fluïr les coses del meu cor sense filtrar-les, sense ni tan sols pensar-les. Fa dies, que estic un punt per sobre de tot, amb una felicitat absoluta, tranquil·la, amb moltes ganes de disfrutar dels meus i de la companyia dels que sempre tinc aprop, de passar hores amb la meva familia, amb la meva parella a casa, gaudint de moments que esdevindran únics en un futur, pensant, reflexionant sobre tot el que he fet, sobre tot el que està per fer, tinc la sensació d'haver cremat les etapes de la vida, exactament com volia, la sensació de que casa cosa ha passat al seu temps, e inclús avui errors que em torturaven, em semblen les millors experiències, amb uns records que m'han fet madurar i créixer, i que guardo per sempre dins meu. Deixo enrere una època de festes, d'exàmens de sensacions que m'han omplert i m'han fet brillar els ulls, vaig marxar a l'agost de vacances a formentera, sentint-me diferent, gaudint per fi, d'una etapa nova, que ha desenvocat en un embaràs desitjat, estimat, volgut, il·lusionant, i ara desde dalt d'aquest pic, puc mirar amb calma el camí que poc a poc he hagut d'anar pujant, i en quantes vegades se'm feia tan feixuc, que volia girar-me i simplement tornar avall, volia sentir que era fàcil, tot i que el meu cor em deia, que abandonar mai ha estat en mi. He complert totes les etapes que me marcat, i de petita recordo aquell suro que penjava de la meva habitació on després d'una visita al saló del ensenyament penjava les dues carreres que pensava que mai faria, perquè no em creia capaç, i ni tant sols estava en el camí correcte, però mai les vaig treure, fins que la vida, m'hi va portar, i la satifacció de saber que has complert aquells objectius que et vas marcar un dia, és molt gran. La gran sort de la meva vida no ha estat mai, en el que he fet, o en el que no he fet, sinó en la gent que m'ha envoltat cada moment, sento que tinc el tresor més gran de món, i no he pogut sentir mai la soletat d'una persona que no sap cap on tirar, han aparegut persones màgiques a la meva vida, que se'ns dubte l'han canviat i modificat, que m'han fotut i una clatellada i m'han dit per aquí no, que han volat quan els he necessitat, i que sempre em demostren que estan a l'alçada, amor incondicial que mai sé si faig prou per tornar-lo i si ni tan sols el mereixo, però que faig el possible, per fer les coses bé, i no decepcionar ningú, lo únic imperdonable en aquesta vida, és fallar-li a qui t'ha regalat el seu millor somriure, però també la seva llàgrima més sincera.

I aquí estic amb un somriure, començant una nova etapa, i envoltada de tots vosaltres, caminant plegats superant dia a dia, superant cada repte, compartint cada il·lusió, abraçant les tristestes, i brindant per les alegries i és que com vaig sentir ahir, "la felicitat està a tot arreu, només l'hem de saber veure" seguim endavant, sempre endavant!

Balla, i la música sonarà...

S'aixeca el dia amb la pluja, i la seva remor, m'otorga una calma, que m'ajuda a pausar el ritme del meu cor, com si les pulsacions, de sobte, les deixés de sentir. M'esvaeix aquesta sensació de tranquil·litat, els núvols, el terra mullat, el fang que és forma, i la petjada que queda, quan algú hi ha passat. Sense la fang, la vida també marca les petjades, en lo més profund de nosaltres, experiències vestides de sensacions que ens ajuden a créixer i a obrir-nos camí, a vegades amb trams feixucs, amb boira on ens costa veure la claretat de les coses, amb neu, on ens costa avançar, i sembla que cada passa que fem, segueix sent com si estiguessim parats, trams de sol, recomfortant a l'esquena, on caminem aixerits, trams de pluja intensa, on a vegades allibera, però que la tormenta, ens fa patir. Persones que ens acompanyen per quedar-se, i donar-li a tot el sentit de compartir, que ens ajuden fent-nos les coses més fàcils, perquè estimar, és un dels millors sentiments, que ens poden acompanyar fent camí, és una coraça protectora, a totes aquestes inclemències que van sortint. A vegades, el camí és bifurca, i plorant ens diem un ádeu sentit, el que no entenc, jo, és com ens vam poder perdre, caminant un al costat de l'altre, al anar-te a agafar de la mà, vaig veure que ja no venies amb mi. No sé on et vaig perdre, i reflexionar-ho ara tampoc té sentit, vas agafar una drecera, però això no m'ho vas voler dir...
Segueix caient la pluja, i tot continua igual, els núvols no marxaran, fins que el vent no bufi, i se'ls emporti cap un altre costat, puc esperar que passi la tempesta, i sortir al carrer amb aire renovat, però també algú va dir un dia, que s'havia d'aprendre a ballar sota la pluja, i resulta, que la música, fa estona que ha començat a sonar...

Amor fugaç

Vaig creure que eres un estel, que brillava imponent, per donar-me la claror necessària, per no caminar a cegues en aquelles nits solitàries, que ens sentim part de ningú, la teva força m'enlluernava, i el desitg de seguir-te, va encegar la meva mirada fent-me veure, alló que volia creure. Sentia la escalfor, i sota la teva estela, el meu pas s'accelerava ferm, obviant aquells crits racionals de la meva ànima, que em deien, frena, que la llum que de sobte brilla, també de sobte, desapareix.
No vaig sentir mai la pell freda, però tampoc el cant del ocells, sentia que podia pertànyer a una vida que no existeix, somiava en seure a la teva falda, i mirar la lluna cada capvespre, somiava, en despertar a l'alba abraçada a la teva estrella. La nit avança, i el gall desperta, a cops de cant, m'obre els ulls, per poder veure que ja clareja, busco amb un somriure la teva mirada, i només em trobo tristesa, d'adornar-me que ja no brilles,  vaig veient com a poc a poc la teva estela s'apaga per sempre, el sol eclipsa les teves paraules, la teva llum ja no és tènue, ja no reconforta, sinò que enlluerna, de forma que haig d'apartar-me, inclús, de tant que em molesta, passes per la meva vida, com un estel fugaç, que dibuixa un somriure amb una espurna de felicitat, que només dura uns instants...

Pas a Pas

Mira'm als ulls, i et diré és tan senzill com agafar aire, toca'm i et faré veure que el tacte és tan agradable, com aquella manta vella que guadem al sofà, per les nits fredes d'hivern, abraça'm, i et faré sentir que val la pena arriscar-se, que la vida és valora per aquests moments que sóm valents.
Digue'm, quina olor fan les flors, quan camines serena, darrere aquells passos que et deixen indefensa, imprimint en tot, un ritme que et fa trontollar, deixa que et guiï lluny, perquè puguis volar sense aixecar els peus de terra, fent que la teva imaginació travessi cap al més enllà, somiaràs estant desperta, i això és el que et donarà les ales necessàries per viure la vida amb intensitat. Salta al precipici, perquè la vida és un puenting constant, mai toquem el suficient fons com per esclarfar-nos contra el terra, perquè sempre treurem la força necessària per tornar-nos a aixecar. Viu els dies, les nits, escolta el teu cor, perquè a vegades és necessàri perdre la racionalitat, perquè un cop te'n penedeixis, mai serà superior al sentiment, d'haver-ho deixat escapar. Equivoca't, és necessari per fer-nos reflexionar, perquè els errors no pesen com ens pensem, quan els hem interioritzat. Però el mes important, és que t'estimis, que et valoris, que et respectis, que t'escoltis, que et puguis somriure a tu mateixa davant un mirall, creu-me si et dic que la seguretat és atractiva, que et fa estar un punt per sobre els demés, que és algo que no és veu, però és nota, que otorga un magnetisme que atrau als altres i els fa sentir bé, perquè llavors, seràs feliç amb les petites coses, i valoraràs tots els moments, viuràs la vida en pau amb tu mateixa, sense que ningú et pugui pendre el valor de sentir-te bé, busca el teu camí, sense pressa, que si aixeques la mirada, ens veuràs que també venim somrient, compartint amb tu les passes, i que cada vegada, serem més gent. Endavant!