Icx

Intento analitzar-me, últimament he entrat en una fase catatònica, on pensar com em sento em fa mandra, on escoltar-me a mi mateixa, em provoca peresa, tinc un punt de xuleria pujat que amaga algun problema, que suposo que intento no assimilar, la veritat és que no tinc ganes de preguntar-m'ho, em dedico a deixar fer, i a fer les coses sense pensar.

 Com un vaixell a la deriva, com una fulla seca al terra que l'atzar guiarà, passen els dies inmersa en preocupacions inútils i banals que m'ocupen el temps, en converses trivals de bar, on la falta d'entusiasme de les meves paraules denota molt ràpid, el poc interès en manternir-les, que fa que s'acabin desfent com el gel del cafè, no les recordaré l'endemà, ni tant sols, en unes poques hores el mateix dia, són tant inútils, com un rellotge de sol, a l'ombra d'un vell xiprer.

Bipolaritat d'un estat d'ànim, que és un parc d'atraccions constant, en un va i bé d'emocions tant inestable com un vaixell de paper, que vol travessar navegant l'oceà, com un dofí que s'allunya dels seus buscant la costa, i que desorientat acaba embarrancant, inútil com un calendari sense dies, estúpid com una excusa dita a l'atzar, maquiavèlic com una posada en escena pensada per putejar, tonto com amagar el que penses, i deixar que et faci mal...

#tu

No se'm fan necessèries les paraules, a vegades ni tan sols mirar-te, de la essència que deixes en mi, puc extreure la força necessària per somriure, amb un gest simple, amb un record, amb una sola frase, imprimeixes tanta energia en cada cosa que passa al teu costat, que d'ella podria viure. Sonen els acords a l'aire, d'una cançó que ens unneix, i penso en els passos que hem fet, i en quants cops ens hem entrabancat, caient una vegada i una altre, dubtant de si seguir, i mentre apareixia el dubte, sense adornar-nos ja ens podiem tocar. Mai hagués pensat, que podria apostar a la meva vida per algú com tu, error en el concepte de les aparences, que ens marquen, i ens desdibuixa les línies a seguir... i ara, la simplicitat li otorga la màgia, a una relació que el destí va creuar un dia per casualitat, convertint-la en una font de riquesa impagable, pels moments, per les sensacions, pels sentiments, per la força, per les llàgrimes i pels somriures, perquè si hi ha alguna cosa certa, és que mai, cap dels dos hi va deixar de creure...

Potser algun dia, ens asseurem un al costat de l'altre, i somriurem amb els plaers més senzills, una mirada, una copa compartida, o tan sols una estona de silenci, perquè quan sobren les paraules, és quan parlen les sensacions, aquelles que un dia ens van fer seguir endavant, sabent que això, valia la pena, una amistat per sempre, un tresor amagat, invisible a ulls de tothom, ben cert en la nostra realitat...

Camins...

Dies com avui miro enrere, i veig tots els creuaments de camins que he passat, en cada un d'ells he decidit, en cada un d'ells he pogut equivocar-me, però també, encertar-la. En alguns moments no he sigut conscient de la seva importància, perquè a vegades la vida va tan ràpid que ni tu mateix te'n adones que estàs caminant quan tot, et sembla que avança menys tu. M'encanta quan algú em diu que he madurat, perquè llavors sé que és quan m'estic equivocant, madurar no significa que la meva opinió, o les meves accions s'hagin d'assimilar al que és et pot entendre com a normal, madurar, significa que sóc suficientment conscient, de que les decisions que prengui tindran repecurssions, i que aquestes repecursions em portaran a unes conseqüències que hauré d'acceptar, això és ser madur, vol dir que hauré d'aixecar-me quan hagi patinat, i que m'ajudaran a volar ben alt quan hagi encertat. Venen a la meva ment decisions importants, i persones que hi han participat activament en elles, algunes segueixen al meu costat, altres el temps les va deixar pel camí posant-ne de noves que arriben per donar aire fresc, i seguir fent camí a partir d'ara. La constant evolució de tot, fa que cap de nosaltres siguem la mateixa persona, avui que ahir que demà, i això no no m'entristeix, al contrari em recorda constanment que tots els moments s'han de gaudir i aprofitar, que el botó desar, no existeix, que el que deixes de fer, senzillament és perd, hi ha moments que a la vida no li pots dir: ara no, perquè allò que deixes escapar potser no torna mai més.
És compleixen els somnis, i gairebé a aquest ritme ni te'n adones, és fan evidents les desil·lusions, i mai et passen per alt, tendim a donar més importància allò que ens fustra, que allò que ens fa feliç, vam nèixer amb els papers totalment equivocats.
No crec en segones oportunitats, ni les vull, ni les dono, intento ser conscient de les passes que deixen les meves petjades al caminar, a la dreta o a l'esquerra, o ens diem àdeu, o em dones la mà, la vida, és un creuament de passes constant, i miro enrere, però mai m'ilusiona més que tot allò que tinc per davant...segueixo que la vida, no espera a ningú i passa volant!

"Deixa que l'instint guiï els teus passos, ell et portarà on més estimes", Kilian Jornet.

Medalles, premis, reconeixements i ... vosaltres!

Gairebé, no he tingut temps a parar-me ni un moment aquests últims dies, cremant les hores desde la matinada fins la nit, apenes he pogut respirar per poder assimilar tot el que estava passant, submergida en un final de carrera que apreta, i cansa, sobretot, quan estàs treballant. De sobte, és destapa la bogeria, quan Parker, el major crític de vins del món, puntua 2 dels nostres vins, incloent-los en la llista més famosa, vins que s'han criat i elaborat al Penedès, vins, que han sortit de les nostres barriques, del nostre esforç, a mida de catar-los cada dia. I encara celebrant això, sorgeix la bogeria del cava, 4 premis importants, en concursos de prestigi que saps que hi participen tots, el cava, fa especial il·lusió, perquè sí, perquè és la meva gran passió. Desde que vaig entrar en aquest món, no he deixat ni un dia d'il·lusionar-me, perquè cada glop, perquè cada ampolla, perquè cada bombolla que neix, el fa més especial que l'anterior, perquè aquest projecte, m'ha fet patir, aixecar-me ben d'hora, i en ocasions no m'ha deixat dormir. El cava, el sento molt part de mi, perquè sóc jo qui pren les decisions, perquè sóc jo, qui diu que s'hi ha de posar, com s'hi ha de posar i en quines condicions, perquè en aquest projecte, el meu pare m'ajuda a mi, i en el vi, jo l'ajudo a ell, i perquè el meu germà sempre ens ajuda a tots, perquè cadascú té el seu lloc, i tothom és important i necessari, perquè hem fet del treball en família un plaer, una ventantge constant d'estar en un lloc, que sempre t'hi sents bé.
Per mi, ha estat sorprenent aquest reconeixement, perquè és senyal que fem les coses bé, i que la sort ens somriu, però el més important de tot, es veure, com la meva il·lusió la comparteix tanta gent, no he parat de rebre felicitacions per totes les vies possibles, persones que m'han animat i que m'han fet sentir realment bé, perquè ha estat tothom, perquè sentir que la gent s'alegra per tu, és algo molt gran, perquè rebre tan de carinyo, és molt gratificant. Casi no m'he pogut parar a donar les gràcies, però tots vosaltres heu fet que m'aixequi cada dia amb un somriure, m'heu fet sentir estimada, respectada, e inclús admirada, m'heu fet sentir que el meu esforç de cada dia val la pena, que estimar el que fas, és una sort, i m'heu fet sentir una privilegiada per poder tenir tot això en el meu dia a dia, estimar és compartir, i vosaltres m'heu demostrat per sobre de tot que m'estimeu compartint el meu èxit, l'amistat és el major regal que ens fa la vida, i vosaltres sou el meu tresor més preuat. No treu el meu punt de tristesa, el record d'aquella persona a qui sempre he idolatrat, per fer i per guiar la meva vida fins al punt on està ara, perquè sense ell, res d'això hauria estar possible, i perquè cada copa que aixeco, porta el seu nom a lo més alt, cada glop que faig el seu record ve a mi, sense evitar-ho, perquè em va ensenyar que el mes important es viure, ser feliç i disfrutar, perquè em va trasmetre amor per un producte, per una terra, per una font de plaer que ens ha ajudat a crèixer i que ens fa grans, i alhora ens perpetua dins seu la nostra essència fent-nos eterns.

Gràcies per ser-hi sempre!

I aprofito per dir, que ben aviat donaré un altre curs de tast de caves, que ja ho sabeu, que per mi, és un orgull brindar amb vosaltres!

Pit i collons... endavant sempre!

Autoestima i orgull, tiren de mi sempre, com uns cavalls galopants davant, que segueixo cegament, em treuen d'entrabancs, d'errors, inclús d'alegries puntuals, i de dies de desesperació. Perquè penso que tinc moltes coses bones, tantes potser com dolentes, però no deixo que m'amarguin, m'estimo com sóc, em respecto, i sobretot em valoro, perquè sé, i sempre m'han ensenyat així, que sinó ho faig jo, no puc esperar que ho facin els demés. No puc pensar que sóc inferior a ningú, perquè senzillament no ho sóc, puc tenir menys aptituds per segons quines coses, però mai menys actitud, m'agrada equivocar-me i demostrar-me a mi mateixa, que sóc capaç de curar-me de les meves ferides, sense que em deixin marca, m'agrada ensopegar, perquè sé que no em costa aixecar-me, perquè m'agrada i adoro la vida i la visc intensament, a vegades molt egoïsta, inclús massa, una mica més enllà dels límits... Em dolen les ferides com tothom, però no m'hi faig sang, les accepto, les valoro, les penso, les raono, e inclús així, com un mur, torno a xocar amb el mateix una vegada i una altre. Quants cops ha fet mal la meva impulsivitat a les persones que estimo? Quants cops, el meu punt de violència incontrolat ha estat a punt de jugar-me males passades? Quants cops em tanco en banda, sense voler escoltar els altres, fent una película que només jo entenc e invento, per demostrar que sempre s'equivoquen els altres? Va molt bé, fer autocrítica, va bé, seure, reflexionar, pensar en les coses que fem, els resultats que n'obtenim, com ens sentim, el sentiment de culpa  quan te'n adones dels errors, és terrible, però només queda que tirar endavant, a vegades pensem que volem la vida que tenen els altres, que quina sort, però no, perquè les aparences mai són el que creiem ser. Tinc molt clar, que hi ha molts punts de vista per mirar les coses, i jo sempre agafo tots els positius, perquè és cert que tot s'acava superant, perquè és cert que sempre hem de caminar mirant endavant, perquè els dies que perdem, no els podem recuperar, i si t'hi fixes enrere, sempre hem acabat superant situacions que en aquells moments ens semblàven una muntanya terrible per pujar, i ara mirant enrere no és mes que un pla, que inclús et fa somriure pensant que allò et podria preocupar.
Em fa gràcia, quan ens enriem dels altres, perquè aquest somriure a vegades amaga molta enveja, quan critiquem algú per una decisió que ni sabem com ha anat, que fàcil és sempre decidir en la vida dels altres, i que complicat fer-ho en la nostra. Al final te'n adones, que no pots basar la teva felicitat en els altres, perquè sempre t'acabaran decepcionant, vaig llegir una vegada, que havies de ser feliç amb tot allò que un naufragi no pogués arrebatar-te, perquè arriba un moment que només ens tenim a nosaltres, perquè per molta gent que tinguem al voltant hi ha passos que només nosaltres podem fer. No pots destruïr-te per algú, ni tan sols per un error, no pots destruïr-te per res, perquè només depen de tu que les coses canviïn, perquè només depen de la nostra actitut veure sortir el sol, o veure la lluna i les estrelles sense boira al davant... i tot això perquè? Perquè avui recordo errors que han marcat la meva vida, que m'han ensenyat, que m'han fet plorar, que m'han fet rabiar de tal manera que me liat a cops de puny contra la pared, que me avengonyit de lo imbècil que en algun moment he pogut ser, però feliç, els miro, perquè mai m'han destruït, perquè me aixecat amb força, sabent que les ferides quan s'obren fan mal però sense adonar-nos s'acaben tancant, perquè el perdó, arriba però no és pot exigir, perquè no tots anem al mateix ritme, i totes les coses necessiten fer el seu camí...