Pit i collons... endavant sempre!

Autoestima i orgull, tiren de mi sempre, com uns cavalls galopants davant, que segueixo cegament, em treuen d'entrabancs, d'errors, inclús d'alegries puntuals, i de dies de desesperació. Perquè penso que tinc moltes coses bones, tantes potser com dolentes, però no deixo que m'amarguin, m'estimo com sóc, em respecto, i sobretot em valoro, perquè sé, i sempre m'han ensenyat així, que sinó ho faig jo, no puc esperar que ho facin els demés. No puc pensar que sóc inferior a ningú, perquè senzillament no ho sóc, puc tenir menys aptituds per segons quines coses, però mai menys actitud, m'agrada equivocar-me i demostrar-me a mi mateixa, que sóc capaç de curar-me de les meves ferides, sense que em deixin marca, m'agrada ensopegar, perquè sé que no em costa aixecar-me, perquè m'agrada i adoro la vida i la visc intensament, a vegades molt egoïsta, inclús massa, una mica més enllà dels límits... Em dolen les ferides com tothom, però no m'hi faig sang, les accepto, les valoro, les penso, les raono, e inclús així, com un mur, torno a xocar amb el mateix una vegada i una altre. Quants cops ha fet mal la meva impulsivitat a les persones que estimo? Quants cops, el meu punt de violència incontrolat ha estat a punt de jugar-me males passades? Quants cops em tanco en banda, sense voler escoltar els altres, fent una película que només jo entenc e invento, per demostrar que sempre s'equivoquen els altres? Va molt bé, fer autocrítica, va bé, seure, reflexionar, pensar en les coses que fem, els resultats que n'obtenim, com ens sentim, el sentiment de culpa  quan te'n adones dels errors, és terrible, però només queda que tirar endavant, a vegades pensem que volem la vida que tenen els altres, que quina sort, però no, perquè les aparences mai són el que creiem ser. Tinc molt clar, que hi ha molts punts de vista per mirar les coses, i jo sempre agafo tots els positius, perquè és cert que tot s'acava superant, perquè és cert que sempre hem de caminar mirant endavant, perquè els dies que perdem, no els podem recuperar, i si t'hi fixes enrere, sempre hem acabat superant situacions que en aquells moments ens semblàven una muntanya terrible per pujar, i ara mirant enrere no és mes que un pla, que inclús et fa somriure pensant que allò et podria preocupar.
Em fa gràcia, quan ens enriem dels altres, perquè aquest somriure a vegades amaga molta enveja, quan critiquem algú per una decisió que ni sabem com ha anat, que fàcil és sempre decidir en la vida dels altres, i que complicat fer-ho en la nostra. Al final te'n adones, que no pots basar la teva felicitat en els altres, perquè sempre t'acabaran decepcionant, vaig llegir una vegada, que havies de ser feliç amb tot allò que un naufragi no pogués arrebatar-te, perquè arriba un moment que només ens tenim a nosaltres, perquè per molta gent que tinguem al voltant hi ha passos que només nosaltres podem fer. No pots destruïr-te per algú, ni tan sols per un error, no pots destruïr-te per res, perquè només depen de tu que les coses canviïn, perquè només depen de la nostra actitut veure sortir el sol, o veure la lluna i les estrelles sense boira al davant... i tot això perquè? Perquè avui recordo errors que han marcat la meva vida, que m'han ensenyat, que m'han fet plorar, que m'han fet rabiar de tal manera que me liat a cops de puny contra la pared, que me avengonyit de lo imbècil que en algun moment he pogut ser, però feliç, els miro, perquè mai m'han destruït, perquè me aixecat amb força, sabent que les ferides quan s'obren fan mal però sense adonar-nos s'acaben tancant, perquè el perdó, arriba però no és pot exigir, perquè no tots anem al mateix ritme, i totes les coses necessiten fer el seu camí...

Can Pixa... Yuki Bar Team!

Un atac de nostàlgia m'envaeix aquests dies, recordo, quan érem un poble, no dic que ara no ho siguem però realment no té res a veure. L'etapa de Can Pixa, on amb la colla, jugàvem al parxís, cremant totes les tardes, al dardos, els gran s'hi jugàven les birres, a nosaltres el Meli, no ens hen posava, i ens havíem de conformar amb la truita de patates i la cocacola. Cadascú tenia la seva taula, i si entràves per casualitat te'n adonaves, perquè eres el centre d'atenció més gran. Amb el Ernest i la Silvia va ser diferent, érem una mica més grans, no massa, però seguiem sent els petits de Can Pixa, ens reuníem totes les tardes per jugar al parxís, després cada dia per veure el Cor de la Ciutat, per jugar a la màquina al trivial, pagava un i jugàvem tots. Moltes nits, vam passar a les escales, d'allà a les canyes i de les canyes a can companys, sempre vam inventar llocs on ens amagàvem alguns per poder fumar, altres simplement, perquè ens feia gràcia. De Can Pixa anàvem al Yuki, i aquí jo tenia sort, m'ha mare, sempre estava tranquil·la si hi anava, i em deixava tornar més tard, sinó, recordo que a les 2:30 havia de ser a casa, recordo quan sortia corrents del Yuki i arribava a casa per informar als meus pares que hi havia una festa acollonant i que si em deixaven una hora més, i sempre dèien que sí, tenint en compte que els havia despertat. El Yuki era un festival, el nostre lloc, estava a la zona dels lavabos, a baix, segons la cançó és liava molt gran i ens feia por estar pel mig, jo les nits les passava darrera la barra, servint, o a sobre ballant, bueno, també era normal pujar-se a les taules segons la cançó, les parets petàven dia si, dia també. Lo graciós venia, quan te'n adonàves que el Yuki havia tancat la porta, però no era tot, sinò que havia llençat la clau, i haviem d'esperar al Pedritu que ens vinguès a obrir, sempre el sol ens esperava a fora, era brutal la festa que ens fotíem, el Yuki ens controlava moltissim, érem els petits i també els mimats, ens va fer unes samarretes especials, de color diferent, a mi, més que a ningú no em deixava fumar, no em deixava beure, casi que semblava el meu pare, ell va ser el meu cangur de petit, i sempre li sortia la vena protectora. Allà hi havia el futbolin que sempre sortia volant, piques al màxim, el kaiu era el putu amo, sempre passava de mi, jugava les nit a ignorar-me però aquí està...
I com sempre dic.. Qualsevol nit, pot sortir el sol, allà ho vam aprendre i per molts llocs que anessim després era insuperable, perquè anavem de pujats, era el nostre poble, el nostre bar, el nostre territori i ho fèiem notar, vacilava a la gent sabent que allà, ningú em podia tocar. Podia dir la gent que hi havia a cada lloc, perquè cadascú tenia el seu, i tots sabeu qui havia només obrir la porta no? jajaaa
I la cançó de Lemon Tree? Quants gots vam trencar? I el millon? Qui petava la màquina dia rere dia? vaig jugar tantes partides gratis...
S'acaven les etapes, però els records queden per sempre, no ens calia sortir del poble per viure, no ens calia sortir per fotre'ns una bona festa i ser les persones més felices del món, recordo molts moments darrera la barra, inclús on estava col·locada cada cosa al seu lloc... ah! i era jo qui rentava gots barrejats amb els CD's amb fairy...i no és rallaven mai... :)

Pur sentiment...

M'exatlo, m'enfado, crido, patalejo, sóc pur sentiment, pura passió, m'encego, m'equivoco, respiro, me'n adono, ja està, les paraules se les emporta el vent, els fets marquen el moment. Sóc un torrent d'emocions, pures, inequívoques, inexactes, però sóc jo, i m'adoro com sóc.
Puc cometre errors, puc no solucionar-los, puc equivocar-me expressament, per allunyar de mi alló que em pertuba la meva gran seguretat, puc arrossegar-me, i dir que no ho he fet bé, però quan les decisions és prenen, se n'ha de ser conscient. Lluny de mi, busca la teva felicitat, vola, equivoca't, torna a començar, jo ja no sóc el problema, tampoc la solució, m'aparto de la teva vida, prometo quedar-me en un racó. Segueix la teva estrella, busca la teva passió, fes-la ben certa, refugia't en l'amor, estima i deixa que t'estimin, que compartir és vital, per somriure dia rere dia, per poder disfrutar, jo prometo mirar-te de lluny, sense molestar, jo prometo quedar-me callada, ni tan sols em sentiràs respirar...

admiració

No ho dic però ho penso, no ho transmeto però ho sento, en silenci, en els meus pensaments trobo la meva admiració profunda i sincera per tu, t'observo els teus moviments, la teva manera de fer, de dir les coses, és curiós, com les hores del dia passen realment ràpid,però com aconsegueix la meva ment, ralentitzar cada instant i fer-lo etern. Desde que m'aixeco començo a gaudir, he après allò que tan intentaves ensenyar-me perquè pogués ser feliç, he interioritzat el que vol dir, gaudir de les petites coses, i no són més, que moments, somriures, carícies, mirades, tot tan efímer, que no poses atenció caurien en un sac trencat, gaudeix de tot allò que un naufragi no pugui arrebatar-te solies dir, i ara, mentre camino sobre les meves passes, les imatges venen a la meva ment, atreviment d'uns pensaments que ja no demanen permís per abordar-me. És impossible que res t'espatlli el dia, perquè res és tan important per fer-ho, equivoquem sovint la prioritat de les coses, otorgant el valor a qui no el mereix, per naturalesa tendim a equivocar-nos, només perquè poguem apendre dels errors, ja que si ens ho expliquen, tampoc ho creiem.
Torno a aixecar la mirada, i et segueixo veient allà lluny, desprens una essència que m'ilusiona, que em tranquilitza, i que em fa sentir, que qualsevol cosa que passi, res, serà tan important per trencar aquest magnetisme que tens tu, podria admirar-te eternament,perquè de cada cosa que fas, lo més curiós, és que jo n'aprenc.
Hi ha persones, que tenen el do, de fer-te sentir bé, un missatge, una broma, una paraula, la fan especial i diferent, persones que desperten ilusions, i que poden canviar-te el dia, cap a bé, o cap a malament, ens influèncien els caràcters, i ens afligim per coses que ni sabem, perquè quan algú que ens importa una part de nosaltres que sempre està pendent.

tristesa!

Són necessàries les paraules, quan el dolor ofega l'ànima, quan la tristesa t'agafa pel coll, i quasi bé no et deixa passar l'aire, quan notes aquest dolor al pit, i quan gairebé et quedes sense respiració intentant contenir les llàgrimes. Surt la ràbia, i el perquè, resona la paraula una vegada i una altre, qui regeix la vida, qui dicta les normes, qui fa aquestes putades a qui no ho mereix? Segueixo sense creure, i negant l'evidència, de res ja serveix la meva tristesa, tot i que ara mateix canalitzar-la està sent un problema. El dia està molt gris, i tarda ha sigut freda, les vinyes estan brotant, i els espàrrecs segueixen allà al costat dels ametllers, continua el cicle de la vida aliè al nostres problemes, el món no para de girar per molt que les nostres llàgrimes implorin parar el temps, la vida segueix i encara que nosaltres sembla que ens hem parat ens anem movent.
Sortiria a córrer sota la pluja, fins sentir la pell freda, cridaria amb força al cel, deixant anar tota la ràbia que m'ofega, cauria de genolls a terra, donant-me per vençuda, ploraria fins que les meves llàgrimes escaldessin la meva pell, salinitzada per la tristesa.