Can Pixa... Yuki Bar Team!

Un atac de nostàlgia m'envaeix aquests dies, recordo, quan érem un poble, no dic que ara no ho siguem però realment no té res a veure. L'etapa de Can Pixa, on amb la colla, jugàvem al parxís, cremant totes les tardes, al dardos, els gran s'hi jugàven les birres, a nosaltres el Meli, no ens hen posava, i ens havíem de conformar amb la truita de patates i la cocacola. Cadascú tenia la seva taula, i si entràves per casualitat te'n adonaves, perquè eres el centre d'atenció més gran. Amb el Ernest i la Silvia va ser diferent, érem una mica més grans, no massa, però seguiem sent els petits de Can Pixa, ens reuníem totes les tardes per jugar al parxís, després cada dia per veure el Cor de la Ciutat, per jugar a la màquina al trivial, pagava un i jugàvem tots. Moltes nits, vam passar a les escales, d'allà a les canyes i de les canyes a can companys, sempre vam inventar llocs on ens amagàvem alguns per poder fumar, altres simplement, perquè ens feia gràcia. De Can Pixa anàvem al Yuki, i aquí jo tenia sort, m'ha mare, sempre estava tranquil·la si hi anava, i em deixava tornar més tard, sinó, recordo que a les 2:30 havia de ser a casa, recordo quan sortia corrents del Yuki i arribava a casa per informar als meus pares que hi havia una festa acollonant i que si em deixaven una hora més, i sempre dèien que sí, tenint en compte que els havia despertat. El Yuki era un festival, el nostre lloc, estava a la zona dels lavabos, a baix, segons la cançó és liava molt gran i ens feia por estar pel mig, jo les nits les passava darrera la barra, servint, o a sobre ballant, bueno, també era normal pujar-se a les taules segons la cançó, les parets petàven dia si, dia també. Lo graciós venia, quan te'n adonàves que el Yuki havia tancat la porta, però no era tot, sinò que havia llençat la clau, i haviem d'esperar al Pedritu que ens vinguès a obrir, sempre el sol ens esperava a fora, era brutal la festa que ens fotíem, el Yuki ens controlava moltissim, érem els petits i també els mimats, ens va fer unes samarretes especials, de color diferent, a mi, més que a ningú no em deixava fumar, no em deixava beure, casi que semblava el meu pare, ell va ser el meu cangur de petit, i sempre li sortia la vena protectora. Allà hi havia el futbolin que sempre sortia volant, piques al màxim, el kaiu era el putu amo, sempre passava de mi, jugava les nit a ignorar-me però aquí està...
I com sempre dic.. Qualsevol nit, pot sortir el sol, allà ho vam aprendre i per molts llocs que anessim després era insuperable, perquè anavem de pujats, era el nostre poble, el nostre bar, el nostre territori i ho fèiem notar, vacilava a la gent sabent que allà, ningú em podia tocar. Podia dir la gent que hi havia a cada lloc, perquè cadascú tenia el seu, i tots sabeu qui havia només obrir la porta no? jajaaa
I la cançó de Lemon Tree? Quants gots vam trencar? I el millon? Qui petava la màquina dia rere dia? vaig jugar tantes partides gratis...
S'acaven les etapes, però els records queden per sempre, no ens calia sortir del poble per viure, no ens calia sortir per fotre'ns una bona festa i ser les persones més felices del món, recordo molts moments darrera la barra, inclús on estava col·locada cada cosa al seu lloc... ah! i era jo qui rentava gots barrejats amb els CD's amb fairy...i no és rallaven mai... :)

Pur sentiment...

M'exatlo, m'enfado, crido, patalejo, sóc pur sentiment, pura passió, m'encego, m'equivoco, respiro, me'n adono, ja està, les paraules se les emporta el vent, els fets marquen el moment. Sóc un torrent d'emocions, pures, inequívoques, inexactes, però sóc jo, i m'adoro com sóc.
Puc cometre errors, puc no solucionar-los, puc equivocar-me expressament, per allunyar de mi alló que em pertuba la meva gran seguretat, puc arrossegar-me, i dir que no ho he fet bé, però quan les decisions és prenen, se n'ha de ser conscient. Lluny de mi, busca la teva felicitat, vola, equivoca't, torna a començar, jo ja no sóc el problema, tampoc la solució, m'aparto de la teva vida, prometo quedar-me en un racó. Segueix la teva estrella, busca la teva passió, fes-la ben certa, refugia't en l'amor, estima i deixa que t'estimin, que compartir és vital, per somriure dia rere dia, per poder disfrutar, jo prometo mirar-te de lluny, sense molestar, jo prometo quedar-me callada, ni tan sols em sentiràs respirar...

admiració

No ho dic però ho penso, no ho transmeto però ho sento, en silenci, en els meus pensaments trobo la meva admiració profunda i sincera per tu, t'observo els teus moviments, la teva manera de fer, de dir les coses, és curiós, com les hores del dia passen realment ràpid,però com aconsegueix la meva ment, ralentitzar cada instant i fer-lo etern. Desde que m'aixeco començo a gaudir, he après allò que tan intentaves ensenyar-me perquè pogués ser feliç, he interioritzat el que vol dir, gaudir de les petites coses, i no són més, que moments, somriures, carícies, mirades, tot tan efímer, que no poses atenció caurien en un sac trencat, gaudeix de tot allò que un naufragi no pugui arrebatar-te solies dir, i ara, mentre camino sobre les meves passes, les imatges venen a la meva ment, atreviment d'uns pensaments que ja no demanen permís per abordar-me. És impossible que res t'espatlli el dia, perquè res és tan important per fer-ho, equivoquem sovint la prioritat de les coses, otorgant el valor a qui no el mereix, per naturalesa tendim a equivocar-nos, només perquè poguem apendre dels errors, ja que si ens ho expliquen, tampoc ho creiem.
Torno a aixecar la mirada, i et segueixo veient allà lluny, desprens una essència que m'ilusiona, que em tranquilitza, i que em fa sentir, que qualsevol cosa que passi, res, serà tan important per trencar aquest magnetisme que tens tu, podria admirar-te eternament,perquè de cada cosa que fas, lo més curiós, és que jo n'aprenc.
Hi ha persones, que tenen el do, de fer-te sentir bé, un missatge, una broma, una paraula, la fan especial i diferent, persones que desperten ilusions, i que poden canviar-te el dia, cap a bé, o cap a malament, ens influèncien els caràcters, i ens afligim per coses que ni sabem, perquè quan algú que ens importa una part de nosaltres que sempre està pendent.

tristesa!

Són necessàries les paraules, quan el dolor ofega l'ànima, quan la tristesa t'agafa pel coll, i quasi bé no et deixa passar l'aire, quan notes aquest dolor al pit, i quan gairebé et quedes sense respiració intentant contenir les llàgrimes. Surt la ràbia, i el perquè, resona la paraula una vegada i una altre, qui regeix la vida, qui dicta les normes, qui fa aquestes putades a qui no ho mereix? Segueixo sense creure, i negant l'evidència, de res ja serveix la meva tristesa, tot i que ara mateix canalitzar-la està sent un problema. El dia està molt gris, i tarda ha sigut freda, les vinyes estan brotant, i els espàrrecs segueixen allà al costat dels ametllers, continua el cicle de la vida aliè al nostres problemes, el món no para de girar per molt que les nostres llàgrimes implorin parar el temps, la vida segueix i encara que nosaltres sembla que ens hem parat ens anem movent.
Sortiria a córrer sota la pluja, fins sentir la pell freda, cridaria amb força al cel, deixant anar tota la ràbia que m'ofega, cauria de genolls a terra, donant-me per vençuda, ploraria fins que les meves llàgrimes escaldessin la meva pell, salinitzada per la tristesa.

...

A vegades oblido perque el sol brilla lluny de mi, però és evident que aprop no podria fer-ho, no podria admirar tanta bellesa, ni sentir aquest caliu que em dona, a les estones que compartim quan podem... Evidències, que em deixen en evidència, error en les formes i la fòrmula, el perdó perd el valor, que li pertocaria, el temps pren el relleu, la paciència és converteix en l'aliada que camina al teu costat en silenci.
Puc somriure amb el teu record, ets d'aquelles imatges que busco quan necessito alliberar-me i sentir-me al cel, quan tinc ganes de sentir-me bé, quan miro l'infinit del mar, quan jugo amb els núvols, quan passejo entre vinyes, quan camino descalça per la sorra, formes part de mi, perquè tenir-te aprop canvia el sentit de les coses,perquè puc olorar el cel, puc observar l'aroma de les flors, puc escoltar el blau del mar, puc sentir el teu tacte... encara que ja, no puguis abraçar-me. Queda en mi la teva essència, el teu somriure, les teves paraules, queden en mi, bocins de tu, que sense voler he fet meus, creient inclús, que han pogut nèixer de mi. Escalfa poc el sol, quan les hores sonen de fons, quan el fred gela l'ànima, quan et coles en la profunditat dels meus pensaments, sense ni tan sols, demanar permís per decol·locar-me, potser no ens tornarem a veure mai més, o qui sap si ens tornarem a trobar però latents les espurnes cremen, un foc que s'apagà una nit, però que mai deixarà de fumejar...