Presentació Alternativa per Castellbisbal...

Avui he estat a la presentació d'Alternativa, em feia gràcia, havia comentat a molta gent el fet d'anar-hi, però tothom m'ha donat la mateixa resposta... ja m'ho explicaràs... i aquí començo.
He arribat puntual, d'entrada m'ha sorprès que hi havia poca gent, però és normal, tractant-se d'un divendres de pluja, de fred, la gent prefereix quedar-se a casa, és molt normal. Em sorpren la posada en escena, m'agrada, taburets repatits dalt de l'escenari, dóna modernitat, i proximitat a la vegada, tens temps d'observar les persones, les reaccions, i sobretot els impulsos incontrolats, aquells que et delaten, quan les sensacions són a flor de pell, noto alguns nervis, i sang nova carregada d'il·lusió, algun però no hi és del tot.
Obre el discurs el Joan Playà, ex-alcade, i sincerament que bé que parla, aquí no entro a jutjar perjudicis, ni amistats, parlo políticament, ell em vol transmetre una idea, i jo l'entenc perfectament. Comenta els inicis d'Alternativa, com és va constituïr, de l'Abocador, dels primers anys, i la feina feta, i de la situació de Castellbisbal, quan ell era alcade, res a dir, parla, i és capta el missatge, toca el torn al següent... Mercè Caraltó, és una dona que em descol·loca, perquè realment parla bé, ens comenta la feina feta desde al oposció, de mantenir un partit que no té estructura política, i de les dificultats i reestructuració pròpies,autocrítica, donar per guanyades unes el·leccions... un error que no tornaran a cometre... després toca el torn al Jordi, no recordo el cognom, i aquí se'm trenquen els esquemes... no m'agrada la seva intervenció, la considero demagogia pura, se que li ha tocat el paper de dolent, però quan tu presentes un partit, i no estàs en campanya política aquesta part la pots obviar, perquè la presentació és una festa, ja vindran els pals.. Ha tret diferents qüestions del "tripartit", mobles despatx alcaldessa, cotxes, TxC la dimissió d'algun, plantes, IBI, impostos, crèdits...però m'ha molestat profundament, el tema de la nau de Can Campanyà, perquè per referir-se als costos, ha utilitzat les pessetes i els euros, jugant en cada cas, quina utilitzar per donar-hi més enfàsi, tothom sap, que quan parles de costos, dir-ho en pessetes és donar-li més importància, fer-ho més gran... veure-ho més espectacular, recurs fàcil... no senyors, no estic en un míting, guardeu les tècniques per les campanyes, a mi avui només m'interessava còneixer les persones, en qui, podria confiar més endavant el futur del meu poble, no em feu demagògia, perquè jo me'n adono, i això em crea dubtes...
Després, i sempre parlant en la meva modesta opinió, un error, greu... Han passat un video, on volien fer veure perquè votar Alternativa era lo millor, on diferents persones parlàven de les coses bones del poble, de les dolentes, del que havia canviat.. i és pregunten... I ara que?? No trobo encertades, les persones que apareixen en aquest video, perquè són les mateixes que van tirar enrere molta gent en les últimes eleccions, que no heu parlat amb la gent del poble, que no sortiu al casal, que no escolteu els comentaris de la gent? Siusplau, els mateixos errors no, corregiu-los que esteu a temps.
Després una altre intervenció d'una de les persones més vàlides que té aquest partit, el Xavi Docampo, persona que considero molt intel·ligent, molt bona persona, que se que va de cara, i que no menteix, quan em diu que vol treballar pel poble, a ell, senyors, me'l crec, se que vol treballar-hi, i espero que l'escoltin, llàstima, que segons el meu punt de vista, el seu discurs, no ha sigut per mi, acertat, ja que ell si, que ha fet una presentació, però si uns es presenten, perquè és una presentació... mentre altres fan demagogia, senyors no ens entenem.
Finalment la Mònica, cap de llista, entussiasmada per fer-ho bé, l'he vist amb il·lusió, nerviosa, amb ganes d'escoltar, d'apendre, molt bona actitud, i se li pot perdonar que en el discurs li hagi faltat agilitat oral, recursos a l'hora de cridar l'atenció del públic, ha mantingut el mateix to, molta estona, i això fa que la gent és distregui, un bon cop de veu a l'hora de remarcar els punts importants... ja ho apendrà, tot això és puleix parlant.
He vist, tot i que no han parlat cares noves, que poden aportar molt, el Roger i la Susana, i altres que suposo que són del partit però no sé que hi aporten, però com en totes les llistes suposo...
He entrat indiferent, i a certs moments he considerat molt lògic el que dèien, però m'ha sobrat una demagogia que no els hi ha fet cap bé, i no m'ha agradat la expressió, els gestos, d'alguna persona que parlava, quan estàs en public, transmets unes idees, però el lleguatge corporal també parla i això molts no ho tenen present.
Comença el joc, i espero pel bé de tots, campanyes constructives, perquè són les que realment ajuden a millorar i a tirar endavant, perquè tots estimem el poble, i en la diversitat de les nostres idees està la riquesa, el progrés, perquè les coses no són blanques ni negres, i perquè els retrets no serveixen per avançar, els errors ajuden a millorar, i perquè cada dia podem superar-nos, esforç constant i dedicació, només us demano això, que si estimeu el poble lluiteu per millorar-lo dia a dia, perquè ens sentim orgullosos de viure-hi, perquè el creixement no ens impedeixi ser una gran família, no perdem la essència de poble, perquè són els nostres valors, i els valors, són els que ens donen la raó de ser a la vida...

...

La soletat no depen de les persones que t'envolten, sino del que sents a dins, dubto que sigui jo sola, la que a vegades és sent així, en una vida que sembla que no sigui meva, i que a vegades penso que la veig passar de lluny, sense que tot això vagi amb mi. M'endiso en un món on la llum és tènue,on només es divisen les ombres, tot en blanc i negre...Sento un fred que glaça la meva sang, i en poc segons, aquesta pot arribar a bullir, on puc somriure mentres em cauen les llàgrimes, on puc saltar sense deixar d'estar sentada, on puc sentir sense sentiments, on les paraules neixen i moren al mateix temps.
M'ho miro de lluny, amb un silenci aterrador, una estació buida, un tren que no porta enlloc, un fum que carrega l'ambient, em costa respirar, però no penso moure'm, podria fugir, però es que ja no tinc ganes ni de sortir corrents.

"En las tinieblas cualquier luz, se convierte en una lampara"

Desvariejant...

Una carícia em fa tremolar la pell, una mirada fixada a l'infinit, suor freda que cau lentament, ombres que dancen a la nit. Pluja d'estels, que em fa somriure, una bufetada al vent, núvols de cendres que es van perdent. Sang que és glaça dins les venes, un somriure que trenca la foscor d'un cor encongit, una abraçada que reconforta i que fins i tot et fa perdre el sentit. Vinyes despullades, foc que crema els serments que ja han servit, com un amor que marxa, sense mirar enrera com et vas consumint. Perduda, una bogeria excitant, barreja de sentits, sensaciones que deformen una realitat i es permeten escapar, allà on res, té sentit...

Balanç 2010!

Enrera va quedant aquest any, al calendari només queda un full, dels 12 que tenia, alguns els he arrencat amb ràbia, altres amb pena, però cap amb indiferència. Tanco un any, ple de canvis, un any, que va començar molt bé, amb il·lusió i ganes, però que haviat és va torçar, perquè les coses no sempre poden ser com volem, i sobretot perquè no manem sobre ningú...
Un any més... i sento que el balanç no és del tot negatiu, però crec que he patit més, o que he passat mes moments dolents que bons, per això tinc ganes d'arrencar aquest últim full, amb ràbia,sense oblidar la alegria més gran que he tingut aquest any, que m'ha omplert de vida, que ha portat els canvis més importants,que ha estat l'arribada de l'Oriol a les nostres vides, i que dir d'algú que encara no has vist nèixer i ja saps que l'estimaràs eternament? Serà el seu primer nadal amb nosaltres i sóc inmensament feliç per viure-ho, per veure la taula cada cop mes gran... mes plena...
Arriba, un 2011, més canviant encara, on espero somriure, és un any especial, diferent, perquè pot semblar una tonteria, però es que el número, em fa gràcia. Sento, que aquest any m'he estancat una mica en mi, i que m'ha costat tirar endavant coses, que no haurien de ser difícils, perquè alguns dies, he anat a dormir amb mal de cap, i a les nit m'he despertat intranquil·la, perquè crec que tots passem èpoques, on estem més preocupats del normal, així que no li dóno importància, perquè jo sé que en aquesta vida, tot acaba passant...
Suposo que és l'excusa perfecte, per fer promeses, per dir tot allò de faré dieta, deixaré de fumar, i no faré tonteries, però no, no aniré per aquí, les meves promeses van encaminades a lluitar per ser feliç cada dia, i fer feliç a aquells que m'envolten que ho mereixen més que jo mateixa, a somriure, i a disfrutar de cada petit moment, de cada detall, a posar-hi ganes i tancar projectes per començar-ne de nous, a deixar enrere en el passat allò que li pertany, i mirar només el futur per tal d'assaborir el present, estar al costat de qui m'estima, i correspondre amb el mateix amor que rebo diariament, a tornar els somriures i sobretot, demano ser molt més pacient, tenir menys impulsivitat, prendre'm les coses amb calma, i no dubtar de lo indubtable, demano, màgia per la meva vida i seguir tenint tanta sort com fins ara, amb gent al meu voltant, que ho donaria tot per mi, no necessito res més, torno a mirar enrera, i veig que tots seguiu aquí caminant amb mi, i ara mateix això és lo únic que compta, i el que em fa realment feliç!!!!

Paraules per tu...

Tenir-te aprop, sentir-te respirar, observar-te en silenci, tan amor acumulat en tan poc espai, perquè mirar-te em fa sentir viva, escoltar-te em fa dibuixar un somriure, pots desesperar-me, pots fer-me embogir, tens un poder enorme, que sempre em fa sucumbir. No n'ets ni conscient, de la alegria que aportes a la meva vida, tu ets la vida, perquè quan m'abraces sento dins meu una força molt gran, i sento que vull estar tota la vida al teu costat, ajudar-te, guiar-te, que sempre tinguis un suport on agafar-te, que mai et sentis sola, que sempre puguis cridar el meu nom... M'agradaria poder-te explicar que les coses no surten sempre com vols, però que mai has de deixar d'intentar-ho, que lluitis pels teus somnis, i que mai tinguis por de caure, perquè la meva mà, sempre serà present per aixecar-te, apren dels errors, i estima amb totes les teves forces. Tan de bo, pogués parar aquells cops que la vida et té preparats, entregaria la meva ànima, perquè a tu no et caigués una llàgrima en va, però plorar és necessari carinyo, perquè a vegades hem d'equivocar-nos per tornar a començar. Passaràs dies foscors, grisos, combinats amb tardes de sol radiant, i de sobte apendràs que pots jugar a fer formes amb els núvols, i que és pot ballar sota l'aigua de la pluja, riuràs i compartiràs moments que quedaran per sempre al teu cor, no te'n penedeixis mai del que facis, perquè tot passa per algun motiu. Si et diré un secret, escolta els consells dels altres, però sigues tu, qui decideix, de vida només en tenim una, així que sempre fes el que hagis de fer, pensa que totes les coses pesen en una balança, les bones sempre agraden però les dolentes s'han de tenir presents.Viu sempre amb la tranquil·litat de que no estàs sola, i que no sempre estarem d'acord en tot, es innevitable, i d'aquí treuràs el respecte i la comprensió pels altres,la vida t'està esperant, disfruta de cada etapa, mai tinguis pressa per crèixer, perquè tot el que marxa, no torna mai més...