#tu

No se'm fan necessèries les paraules, a vegades ni tan sols mirar-te, de la essència que deixes en mi, puc extreure la força necessària per somriure, amb un gest simple, amb un record, amb una sola frase, imprimeixes tanta energia en cada cosa que passa al teu costat, que d'ella podria viure. Sonen els acords a l'aire, d'una cançó que ens unneix, i penso en els passos que hem fet, i en quants cops ens hem entrabancat, caient una vegada i una altre, dubtant de si seguir, i mentre apareixia el dubte, sense adornar-nos ja ens podiem tocar. Mai hagués pensat, que podria apostar a la meva vida per algú com tu, error en el concepte de les aparences, que ens marquen, i ens desdibuixa les línies a seguir... i ara, la simplicitat li otorga la màgia, a una relació que el destí va creuar un dia per casualitat, convertint-la en una font de riquesa impagable, pels moments, per les sensacions, pels sentiments, per la força, per les llàgrimes i pels somriures, perquè si hi ha alguna cosa certa, és que mai, cap dels dos hi va deixar de creure...

Potser algun dia, ens asseurem un al costat de l'altre, i somriurem amb els plaers més senzills, una mirada, una copa compartida, o tan sols una estona de silenci, perquè quan sobren les paraules, és quan parlen les sensacions, aquelles que un dia ens van fer seguir endavant, sabent que això, valia la pena, una amistat per sempre, un tresor amagat, invisible a ulls de tothom, ben cert en la nostra realitat...

Camins...

Dies com avui miro enrere, i veig tots els creuaments de camins que he passat, en cada un d'ells he decidit, en cada un d'ells he pogut equivocar-me, però també, encertar-la. En alguns moments no he sigut conscient de la seva importància, perquè a vegades la vida va tan ràpid que ni tu mateix te'n adones que estàs caminant quan tot, et sembla que avança menys tu. M'encanta quan algú em diu que he madurat, perquè llavors sé que és quan m'estic equivocant, madurar no significa que la meva opinió, o les meves accions s'hagin d'assimilar al que és et pot entendre com a normal, madurar, significa que sóc suficientment conscient, de que les decisions que prengui tindran repecurssions, i que aquestes repecursions em portaran a unes conseqüències que hauré d'acceptar, això és ser madur, vol dir que hauré d'aixecar-me quan hagi patinat, i que m'ajudaran a volar ben alt quan hagi encertat. Venen a la meva ment decisions importants, i persones que hi han participat activament en elles, algunes segueixen al meu costat, altres el temps les va deixar pel camí posant-ne de noves que arriben per donar aire fresc, i seguir fent camí a partir d'ara. La constant evolució de tot, fa que cap de nosaltres siguem la mateixa persona, avui que ahir que demà, i això no no m'entristeix, al contrari em recorda constanment que tots els moments s'han de gaudir i aprofitar, que el botó desar, no existeix, que el que deixes de fer, senzillament és perd, hi ha moments que a la vida no li pots dir: ara no, perquè allò que deixes escapar potser no torna mai més.
És compleixen els somnis, i gairebé a aquest ritme ni te'n adones, és fan evidents les desil·lusions, i mai et passen per alt, tendim a donar més importància allò que ens fustra, que allò que ens fa feliç, vam nèixer amb els papers totalment equivocats.
No crec en segones oportunitats, ni les vull, ni les dono, intento ser conscient de les passes que deixen les meves petjades al caminar, a la dreta o a l'esquerra, o ens diem àdeu, o em dones la mà, la vida, és un creuament de passes constant, i miro enrere, però mai m'ilusiona més que tot allò que tinc per davant...segueixo que la vida, no espera a ningú i passa volant!

"Deixa que l'instint guiï els teus passos, ell et portarà on més estimes", Kilian Jornet.