Es pateix en silenci, per no molestar, per treure-li importància, ens diem, segurament acabarà passant, i no ens adonem que totes aquestes petites fases de dolor que acumulem, van fent una fisura, que cada cop fa mes mal. Avui l’aire no s’ha posat d’acord amb el sol, bufa un vent suau, fred com el gel, que el sol s’entesta en escalfar, massa ràpid, necessita mes temps, no el pot frenar. I quan aixeques la vista, han brotat els arbres, i les flors han tret el cap entre jardins cada cop mes verds, una papallona que passa distreta, una abella que busca nèctar, un ocell que canta, torna la vida, que estava amagada, esperant que el sol la revifés, com el caliu que ens recomforta una abraçada, donada a temps. Ens agrada sentir-nos vius, però la vida gira tan ràpid, que a vegades ens mareja, perquè no tenim temps, per olorar les flors, per sentir cantar els ocells, ni per aixecar la vista al cel, immersos en un món que no espera a ningú, que no ens permet baixar-nos una estona de la vida i veure-ho amb la serenitat que es necessita per pendre conscientment les decisions, anem a tot gas, pendents de nosaltres mateixos, tancats al nostre món, ni tan sols aixequem la mirada, quan algú a l’atzar, es creua sigilosament en el nostre camí. Tendim a no voler veure les coses que fereixen, i a creure en allò, que potser no s’aguanta per enlloc, la veritat fereix i fa mal quan te’n adones, que t’equivoques, en allò que creies de debò, quan veus al teu interior allò que no t’agrada, i ho veus reflexat al mirall, a vegades sents com se’t va trencant l’ànima, i prou feina tens a recollir trocets per tornar-los a encaixar, que a vegades les peces del puzzle, costen de veure com van. M’agraden els moments amb mi mateixa, quan puc tancar els ulls i respirar, quan puc somiar amb coses impossibles, que igualment m’arrenquen un somriure, encara que no siguin realitat, esvair-me una estona i deixar volar la imaginació, navegar per mar obert, deixant a l’atzar el timó, saltar a l’aigua, vencent la por de lo desconegut, deixar el meu cos flotant i abandonar-me a lo mes profund...