La vida...

Estimo la vida, perquè és una evolució constant, perquè és imprevisible, perquè tot pot canviar en qualsevol moment i aquesta incertesa, és el que la fa fascinant. Perquè les coses que abans em feien plorar, ara em semblen tonteries, perquè les que abans eren una muntanya, ara no apareixen ni en l’horitzó, perquè les que vaig creure que mai superaria, si ara no faig memòria, em costen de recordar… evolució, madurar, créixer, canvien els punts de vista, canvien els sentiments, les sensacions, els gustos i les percepcions, suposo que seria molt avorrit que sempre fos tot igual. La vida és dinàmica, i jo intento ser-ho amb ella, disfrutar de cada petit instant que em fa somriure i guardar-los de dins mi, per les vegades que em toca plorar, perquè tot és un equilibri, només es que hem d’entendre i assimilar els conceptes, no sempre podem estar bé, al igual que no sempre estarem malament, no podem baixar-nos de la roda de la vida i fer una parada, perquè quan la vulguem agafar, ja serà lluny, caminar, sempre hem de caminar per no perdre el rumb i pujats en aquesta fascinant muntanya russa deixar-nos portar, uns cops fins l’infinit cel clar, altres fins al foc més ardent, i ens adonarem que al mig de tot això, mentre ens capfiquem en coses sense importància, la vida va passant i el que ja no fem avui, ja no ho farem demà...