No se'm fan necessèries les paraules, a vegades ni tan sols mirar-te, de la essència que deixes en mi, puc extreure la força necessària per somriure, amb un gest simple, amb un record, amb una sola frase, imprimeixes tanta energia en cada cosa que passa al teu costat, que d'ella podria viure. Sonen els acords a l'aire, d'una cançó que ens unneix, i penso en els passos que hem fet, i en quants cops ens hem entrabancat, caient una vegada i una altre, dubtant de si seguir, i mentre apareixia el dubte, sense adornar-nos ja ens podiem tocar. Mai hagués pensat, que podria apostar a la meva vida per algú com tu, error en el concepte de les aparences, que ens marquen, i ens desdibuixa les línies a seguir... i ara, la simplicitat li otorga la màgia, a una relació que el destí va creuar un dia per casualitat, convertint-la en una font de riquesa impagable, pels moments, per les sensacions, pels sentiments, per la força, per les llàgrimes i pels somriures, perquè si hi ha alguna cosa certa, és que mai, cap dels dos hi va deixar de creure...
Potser algun dia, ens asseurem un al costat de l'altre, i somriurem amb els plaers més senzills, una mirada, una copa compartida, o tan sols una estona de silenci, perquè quan sobren les paraules, és quan parlen les sensacions, aquelles que un dia ens van fer seguir endavant, sabent que això, valia la pena, una amistat per sempre, un tresor amagat, invisible a ulls de tothom, ben cert en la nostra realitat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada