Pit i collons... endavant sempre!

Autoestima i orgull, tiren de mi sempre, com uns cavalls galopants davant, que segueixo cegament, em treuen d'entrabancs, d'errors, inclús d'alegries puntuals, i de dies de desesperació. Perquè penso que tinc moltes coses bones, tantes potser com dolentes, però no deixo que m'amarguin, m'estimo com sóc, em respecto, i sobretot em valoro, perquè sé, i sempre m'han ensenyat així, que sinó ho faig jo, no puc esperar que ho facin els demés. No puc pensar que sóc inferior a ningú, perquè senzillament no ho sóc, puc tenir menys aptituds per segons quines coses, però mai menys actitud, m'agrada equivocar-me i demostrar-me a mi mateixa, que sóc capaç de curar-me de les meves ferides, sense que em deixin marca, m'agrada ensopegar, perquè sé que no em costa aixecar-me, perquè m'agrada i adoro la vida i la visc intensament, a vegades molt egoïsta, inclús massa, una mica més enllà dels límits... Em dolen les ferides com tothom, però no m'hi faig sang, les accepto, les valoro, les penso, les raono, e inclús així, com un mur, torno a xocar amb el mateix una vegada i una altre. Quants cops ha fet mal la meva impulsivitat a les persones que estimo? Quants cops, el meu punt de violència incontrolat ha estat a punt de jugar-me males passades? Quants cops em tanco en banda, sense voler escoltar els altres, fent una película que només jo entenc e invento, per demostrar que sempre s'equivoquen els altres? Va molt bé, fer autocrítica, va bé, seure, reflexionar, pensar en les coses que fem, els resultats que n'obtenim, com ens sentim, el sentiment de culpa  quan te'n adones dels errors, és terrible, però només queda que tirar endavant, a vegades pensem que volem la vida que tenen els altres, que quina sort, però no, perquè les aparences mai són el que creiem ser. Tinc molt clar, que hi ha molts punts de vista per mirar les coses, i jo sempre agafo tots els positius, perquè és cert que tot s'acava superant, perquè és cert que sempre hem de caminar mirant endavant, perquè els dies que perdem, no els podem recuperar, i si t'hi fixes enrere, sempre hem acabat superant situacions que en aquells moments ens semblàven una muntanya terrible per pujar, i ara mirant enrere no és mes que un pla, que inclús et fa somriure pensant que allò et podria preocupar.
Em fa gràcia, quan ens enriem dels altres, perquè aquest somriure a vegades amaga molta enveja, quan critiquem algú per una decisió que ni sabem com ha anat, que fàcil és sempre decidir en la vida dels altres, i que complicat fer-ho en la nostra. Al final te'n adones, que no pots basar la teva felicitat en els altres, perquè sempre t'acabaran decepcionant, vaig llegir una vegada, que havies de ser feliç amb tot allò que un naufragi no pogués arrebatar-te, perquè arriba un moment que només ens tenim a nosaltres, perquè per molta gent que tinguem al voltant hi ha passos que només nosaltres podem fer. No pots destruïr-te per algú, ni tan sols per un error, no pots destruïr-te per res, perquè només depen de tu que les coses canviïn, perquè només depen de la nostra actitut veure sortir el sol, o veure la lluna i les estrelles sense boira al davant... i tot això perquè? Perquè avui recordo errors que han marcat la meva vida, que m'han ensenyat, que m'han fet plorar, que m'han fet rabiar de tal manera que me liat a cops de puny contra la pared, que me avengonyit de lo imbècil que en algun moment he pogut ser, però feliç, els miro, perquè mai m'han destruït, perquè me aixecat amb força, sabent que les ferides quan s'obren fan mal però sense adonar-nos s'acaben tancant, perquè el perdó, arriba però no és pot exigir, perquè no tots anem al mateix ritme, i totes les coses necessiten fer el seu camí...