'!?!?!?!

Noto la brisa, aire de tempesta diria jo, és humida, i em fa venir una sensació de fred, el cel s'està posant gris, com el punt aquell dels meus ulls que no aconsegueixo fer desaparèixer, invisible a mirada de tothom, present dins la meva ment, poc avessats a parar-nos a mirar els demés. Ha sigut un dia extrany avui, segurament he reunit dues vessants ben distants, com pot ser l'alegria i la tristesa, o potser, l'esperança i la decepció, només sé, que he sentit aquella punxada a dins, amb la meva respiracció accelerada, l'ansietat que em controlava, que em dominava per segons,i que estirada en un banc mirant les branques a mercè del vent i jugant a fer formes amb els núvols del cel, he aconseguit fer desaparèixer... La vida són etapes, un cicle constant que sempre torna a començar, on podem sentir-nos atrapats en els nostres propis pensaments on només nosaltres podem accedir-hi, sé, que el sol segueix brillant perquè puc notar la seva escalfor, i no perdo l'esperança de tornar-lo a veure, perquè només ha de passar aquesta estació, aviat estaré a la tardor, i tornaré a somriure quan atrapada en la màgia d'una vinya que s'adorm, pugui tancant el puny d'una mà trencar les seves fulles en mil troços, sense cap esforç, com el somriure, a vegades tan fàcil i a vegades tan resistent i fort, no puc trencar encara, les fulles amb mà, però estic segura, que tot arribarà...