Una carícia em fa tremolar la pell, una mirada fixada a l'infinit, suor freda que cau lentament, ombres que dancen a la nit. Pluja d'estels, que em fa somriure, una bufetada al vent, núvols de cendres que es van perdent. Sang que és glaça dins les venes, un somriure que trenca la foscor d'un cor encongit, una abraçada que reconforta i que fins i tot et fa perdre el sentit. Vinyes despullades, foc que crema els serments que ja han servit, com un amor que marxa, sense mirar enrera com et vas consumint. Perduda, una bogeria excitant, barreja de sentits, sensaciones que deformen una realitat i es permeten escapar, allà on res, té sentit...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada