Sóc diable...

Arriba el dia, i tot ell ja és desperta diferent, és fa llarg, perquè vull que sigui fosc, perquè avui sento dins del pit aquella adrenalina que només el dona el correfoc. És preparen els petards, el nerviosisme ja és nota a l'ambient, tothom espera amb ànsia, l'hora d'agafar la forca i sortir corrent, instants que queden marcats, vestit de diable, la gent espera al voltant, la forca preparada, els tabals ja van tocant, l'olor a polvora et va atravessant, tanques els ulls respires ben fort, ha arribat el moment de donar-ho tot. Foc en mà, s'encèn la flama, lés espurnes són el toc ideal de llum en la foscor d'un diable, arrenques a córrer, forca ben amunt, només s'escolten crits, només vols defogar-te, diable i forca és converteixen en un. Moment de lluïment, i de sentir-se importants, carreguen patums, i la gent dansa al voltant, música, foc, alegria és barreja en un ambient que viure'l és una festa perquè tothom posa el cor perquè surti bé. Són moments de màgia, que t'omplen i et fan sentir molt bé, moments que descarregues tensions, que corres i no notes l'edat que tens, que oblides el món, i només seguexies perquè la polvora que t'envolta et manté amb la respirció accelerada i amb ganes de voler-ne més... Cansat i satisfet, així acabes quan ja tot torna a ser fosc, quan tornes a tanqar els ulls i un somriure demostra la satifacció, guardes la forca, i surts a fora el carrer, ja no ets vermell, però no deixes de ser diable, perquè tu sents dins teu, que el foc viurà amb tu, només cal una espurna per tornar a posar els sentits en alerta, agafar la forca i sortir corrents... un diable no descansa, sino que crema eternament...