dijous, 19 de juliol del 2018

Em miro, m’observo, m’escolto, i reflexiono, analitzo els meus errors, em fa ràbia fallar, reconèixer que m’he equivocat, perquè dol saber que hi ha parts de tu que necessiten millorar, però alhora es bonic adonar-se’n per posar-hi solució. Entro en un espiral de transformació constant, intentant buscar per on puc créixer, ajudar-me a mi, serà el primer pas perquè us pugui ajudar a vosaltres, vull llimar aquests aspectes negatius que envolten la meva persona, vull créixer i redescobrir-me, vull potenciar allò tan bonic que hi ha en mi, perquè sè que hi és, tot i que de vegades quedi amagat entre paraules a mitges, i silencis. Donar el poder als demés d’intercedir sobre el nostre estat d’ànim, és una concessió massa bèstia, que ningú mereix, no vull posar el meu somriure a mans de ningú, perquè busco la meva pròpia llum per brillar, em necessito a mi, i em necessito bé, per poder donar-vos l’exemple de la fortalesa, per créixer forts, davant d’un món, que no té compassió dels dèbils, a vegades penso que per molt civilitzats que estem seguim sent una selva, on tots preferim mirar cap l’altre costat dels problemes per por a sortir-nos de la nostra zona de confort. Deia Pablo Neruda, que "Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo ésa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas." Es una frase que recordo sovint, perquè cada nit em retrobo amb mi, quan regna la calma, entre el silenci i la foscor surten aquells espectres que treuen les urpes, que t’esgarrapen l’ànima recordant allò que has fet malament, allò en que t’has equivocat, aquell silenci que podies haver evitat, aquella situació que has provocat, enlloc de buscar eines per solucionar-la, vull estar amb mi, i sentir com sóc única i especial, vull saber que puc somriure’m, i per això dia rere dia, treballo per fer-ho, per llimar allò que m’agrada, per tenir el control de la meva vida, per conèixer les meves emocions, per saber que es allò que m’eriça la pell, allò que em fa perdre els papers, perquè quan et coneixes, perquè quan t’estimes, tot és mes senzill, projecta allò que vols ser i lluita per arribar-hi, res es immediat, tot té el seu procés però fins que no comences a caminar, no comences el canvi, es evident oi, doncs a vegades no es veu clar ni això...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada