Els casals, són aquella alternativa pels pares en que la conciliació a la seva vida és complica amb l’arribada de l’estiu i el final de l’etapa escolar. En nens mes grans s’esvaeixen molts dubtes, son mes autònoms, s’expressen a la perfecció, parlen i es relacionen... quan els nens son petits, a molts pares ens entra la psicosis, tens dubtes, pateixes, entorn nou, monitors que no coneixes i si a mes, el teu fill té alguna característica especial, ja gairebé hi vas amb el cor encongit debatent amb tu mateixa si la decisió és encertada o no... arriba el primer dia i deixes les pors a casa, és lícit sentir por davant d’una situació nova, però aquesta, no pot dominar-te, arriba el moment, i entra, i allà comença el via crucis de mare patidora, estarà bé, s’ho passarà bé, li agradarà... mires als monitors amb lupa, els analitzes, mires l’organització, el seu contacte amb els nens, i et trobes uns monitors joves, motivats, que desprenen una energia i una alegria que contagia a qualsevol, agafen els nens, els mimen, els escolten, hi juguen, i tenint a sobre una responsabilitat terrible, se’ls posen a l’esquena, i no paren de fer activitats, i ho agraeixes, conèixer aquest tipus de persones, que gaudeixen creant els somriures, persones que desprenen la màgia, que transmetren alegria, persones disposades a donar-ho tot, i sí, estan treballant, però van molt mes enllà, del que seria estrictament la seva feina. Regalen tendresa i abraçades a aquells que la necessiten, carreguen a la seva pròpia esquena aquells que estan cansats, no perden el somriure mentre t’animen a seguir-ho intentant, gent jove, amb una gran capacitat organitzativa, i tremendament responsables amb el compromís adquirit, 4 setmanes de casal, i no trobaria una queixa, on tothom et pregunta, on tothom t’escolta, on tothom està pendent de que cada nen, s’ho estigui passant bé, i això es algo que duu a dins, gent que dona el seu temps altruistament en esplais, en voluntariats, donant el màxim de si, en llocs on tens molt a perdre i poc a guanyar, on no sempre es reconeix la gran tasca, la feinada, on es paga amb els somriures, que alimenten l’ànima d’aquell que els rep, d’aquesta gent, necessària al món, gent amb un cor tan gran, que fan del món un lloc mes càlid. I dia rere dia entra corrents a abraçar el seu monitor, amb aquella alegria desbordada, amb la il·lusió posada en un nous reptes que li plantejaran, disposat a viure un dia mes de casal, on jugant, aprèn a ser cooperatiu, tolerant, pacient, a compartir, a intercanviar, a viure, a riure, i es que només ha d’obrir els ulls i mirar als monitors que te al davant, monitors que et somriuen i esvaeixen les teves pors dient, confia, està a les nostres mans...