Em falta l’energia, ho noto en la meva paciència, que gairebé és escassa o nul·la, en el meu estat d’ànim, apagat, sense ganes de somriure, podria definir-me com apàtica ara mateix, un d’aquells dies grisos que les tonalitat s’enfosqueixen i tot es fa un món. He estat mitja nit caminant per casa, espantant els monstres que t’atormentaven, aquest neguit que no et deixa descansar i em manté en alerta, atenta a qualsevol moviment, i mentre escolto com sonen les hores en la nit, penso en totes aquelles coses, que em preocupen però que de dia no les escolto, aquelles que quan estàs en calma, apareixen de sobte i et sobre salten, em desvetllen els crits del silenci, perdo la nit, i veig la primera claror del dia, fes el cafè, i posa’t el somriure, surts al carrer sabent que estàs perdent el partit, la vida no dona treva, o camines, o et va fotent patades fins que tornes a agafar el fil. Segurament avui seria ideal un d’aquells dies de tempesta, de seure darrere el vidre i sentir com t’atrapa poc a poc l’olor a terra mullada, com es va humitejant la terra, com llisquen les gotes de les fulles dels arbres, de bufar al vidre i escriure alguna tonteria que t’arrencarà un somriure fugaç, una estona d’estar amb tu mateixa, un dia melancolic, i acompanyar-lo amb una copa de vi a la mà, però no, ha fet un dia calurós, amb una xafogor que m’ha agobiat i ha fet mes obvi la meva falta d’energia, un dia d’aquells amb moments que no m’aguantava ni jo mateixa, un dia d’aquells que només desitges arribar al llit, deixar-te caure, i que al tornar a obrir els ulls, tot hagi canviat de color...