dimarts, 13 de març del 2018

Crueltat extrema que pot mostrar-nos la pitjor cara de l’ésser humà, impossible entrar en la ment davant d’aquells que perden d’aquesta manera la cordura, por de no saber qui tens exactament al teu costat, de mirar uns ulls que son capaços de mentir-te mentre t’acaronen, de donar abraçades mentre et maten per dins, la malícia disfressada amb un somriure ens atrapa, només una ment perversa, pot portar a terme una idea tan macabra. Et fa mal el cor, se’t tensen les venes i un dolor invisible va trencant cada bocí d’ànima, sents el nus al coll, sense paraules, notes els ulls humits, a punt de caure les llàgrimes, la tristesa es fa infinita, el teu ser es trenca, i com es continua endavant, quan no et queda esma?

I tornaran a créixer les flors a la primavera, però ja no tindran aquell color viu, ni aquell aroma que t’atrapava, tornarà l’estiu i les estones a l’ombra no seran les que et reconfortaven, perquè continuaras caminant per pur instint, però sense ganes, com en un puzzle quan es perd una peça, que no hi ha manera d’encaixar les altres...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada