dilluns, 6 de novembre del 2017





I de cop, ha arribat un fred gèlid que s’emporta les fulles trencant-les en mil trocets, el soroll sec al trencar-se em recorda la fragilitat de la vida, on anem cosint pedaços, cada cop que algú ens trepitja... el carrer s’ha anat enfosquint al meu pas, i sento la solitud del moment com un bàlsam de tranquil·litat que enyorava, potser es moment de respirar fons i observar aquest món que mai descansa, potser és hora de seure un moment, i mirar la lluna com juga amb les estrelles, de veure els cotxes passar, de veure aquella gent que camina amb pressa, d’observar un gos que juga, un autobús desert que va a cotxeres, i sentir com poc a poc la foscor de la nit apaga l’energia, que el sol ens desvetlla... sento el fred a dins de la jaqueta, un calfred suau, m’incomoda, i em desvetlla, em retorna a la intensitat d’un món, del que havia baixat un moment per refer-me, que quan les nits son llargues, els dies es fan eterns, que la nostra lluita diària, passa factura, encara que faci que no ho veig. I sento la vida agitada que ens sacseja, com si no sapiguessim si hem de somriure quan les nostres mirades es creuen, si en algo sóc uns artista, es en el joc de despitar, intento apartar la vista, i quedar-me en aquest racó, on trobo la seguretat, que fàcil despullar els sentiments, quan ningú t’ha d’escoltar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada