diumenge, 12 de novembre del 2017

Admires l'art amb el que acostumo a col·locar les paraules, perquè t'agrada llegir allò que vols veure en elles, per mi, és senzill transcriure el que em transmeten els moments, només he d'escoltar allò que el meu cor m'explica sense embuts, i sense pensar-ho deixar-ho fluir.
Tu m'admires a mi, com jo admiro en tu, aquesta poca traça per dir les coses, jo podria dir mil paraules boniques, que no serien més vàlides que els teus silencis, que les teves mirades, que una abraçada que pots regalar un dia a l'atzar, tu parles amb aquest gest que casi passa desapercebut a aquell qui el rep, perquè en el teu silenci trobes la calma d'uns pensaments profunds que comparteixes amb la teva ànima, expliques poc, i expresses molt, això es el que ens converteix en dues gotes d'aigua. Diuen de les persones reservades, que només ells coneixen la veritat dels seus pensaments, la profunditat dels seus sentiments, diuen que prefereixen callar, i que en el seu silenci troben el consol en la seva pròpia comprensió, interioritzen molt i exterioritzen poc, com una pared que veus dia a dia, sempre igual, un mur que sempre et provoca la mateixa sensació, i que només observant-la d'aprop aconseguiràs veure les escletxes, així ets tu, una façana alegre que amaga esquerdes, que la pròpia intensitat de la vida no ens deixa veure, sempre atent amb tots, i alhora, sempre tant distant, impenetrable mur, que em costa travessar...



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada