Sonen els primers acords d'aquella cançó que sempre em motiva, sempre la mateixa, sempre en bucle, i estigui com estigui, començo a somriure, en aquesta cançó em retrobo amb mi, amb aquell jo, que se que existeix, però amb el que últimament ens consta coincidir, poc temps per reflexionar, per pensar, per analitzar, quan més ho hauria de fer, ser mare, em porta a situacions extremes, no només amb els que m'envolten, també amb mi mateixa, perdent els nervis quan no ens hauria de perdre, desmuntant-me quan hauria de mantenir-me ferma, equivocant-me massa sovint, dol veure que ets mes dèbil del que pensaves, i dol, veure les pors que poden atormentar-te quan baixes la guardia. Ets el reflex, la imatge projectada a cada passa, no es tan el que els dius, si no el que els demostres, no son tan les paraules, son les abraçades, no son les promeses, son els moments, les sorpreses, el tenir sempre els braços oberts, quan hi ha moments que no tens forces ni per aguantar-los. Perquè hi ha dies, difícils, però d'aquests ningú en parla, hi ha dies de dubtar de tot, dies de cansament que no veus on es la llum, que sembla que tothom somrigui menys tu, que sembla que a tothom li vagi bé tot, i això enfonsa, com una muntanya russa, de baixada, on tens l'estomac tancat, i els nervis ofegan-te el coll, perquè ningú en parla, de lo difícil que es ser perfecte dia rere dia, perquè ningú et diu, tranquil·la, que tots ens equivoquem, només senyalen, el que t'has equivocat. I llavors la muntanya russa comença a pujar i vas agafant aire, i tot sembla que torna a la normalitat, segueixes amb el ritme frenètic de la vida, que no et permet dir-li, para una estona, que necessito agafar aire i respirar.

I desde el banc, on asseguda, veig passar la vida, m'adono que sóc invisible a ulls dels demés, capficats en els seus problemes i preocupacions passen per davant, com si jo no existís, en quin moment ens vam tornar així? en quin moment vam perdre la humitat de mirar-nos als ulls per parlar-nos, ni que sigui donar-nos el bon dia, una fulla seca, atreta per la força del vent, s'arrossega davant meu, algú a l'atzar la trepitjarà trencant-la en mil trocets, com aquelles vides que es trenquen a poc a poc en silenci, davant d'un món absent. Noto la pell freda, i el sol no em recomforta tot el que necessitaria, començo a sentir-me incòmoda en el meu banc de l'oblit, necessito aixecar-me i caminar, sense cap rumb definit, segurament l'aire esvairà els meus pensaments, i el meu moment de reflexió, només quedarà esmicolat, com la fulla, que algú, ara, ja haurà trepitjat...