dimecres, 21 de juny de 2017

Adéu P3

Fa temps, potser massa, que no escric al blog, i avui en tenia ganes, es un dia important, un dia d'aquells de reflexions, de valoracions, i si en podem dir d'una altre manera, de convenciment, avui el meu fill ha acabat P3, en una escola que no volia, en una escola, que vaig posar última de la meva llista de preferències, en una escola aparentment antiquada, d'aquelles que jo veia clàssica, en una escola, en la que el seu pare i jo ens vam posar les mans al cap quan ens va tocar i amb resignació vam dir, a veure si el podem canviar a P4. Recordo com vaig estar tot l'estiu dient-li, cada cop, que passàvem per davant, mira serà la teva escola, quan jo sabia interiorment, que cada cop que t'ho deia, era pq encara ho estava assimilant. I arriba el dia, i et trobes un munt de gent amable, empàtica, disposada a regalar-te un somriure, i fer el teu primer dia menys amargant, i passa la primera setmana i el primer mes, el teu somriure ho diu tot, l'amor amb el que parles d l'escola, l'entusiasme amb el que parles dels mestres, i dels teus nens, com tu dius carinyosament, als teus companys de classe. I aquella sensació amarga, se'm va desfent, i aquells prejudicis que tenia, i que no es confirmen, van quedant enrere, trobo cada dia un equip motivat, que els agrada el que fan i ho saben transmetre, trobo una mestra, motivada amb la seva feina, que sap perfectament com ha de fer les coses, una persona capaç de mirar-t'he als ulls per resoldre els incidents que vagin sorgint pel camí, que sap com resoldre els conflictes, una mestra, que sap motivar i captar la vostra atenció, i que ha sabut motivar-te per donar el millor de tu i acompanyar-te en aquest llarg camí, les monitores del menjador, que respecten el teu sí i el teu no, que no t'obliguen a acabar el plat, establint així una relació positiva amb el menjar, que t'anima a provar-ho tot. I t'adaptes tan bé a les rutines de l'escola, que aquella idea de canviar-te s'esvaeix completament, i aquella escola que no volíem, ara la sentim ben nostra, aquella escola antiga, s'adapta perfectament a les teves rutines, als teus ritmes, i dona resposta a les teves necessitats, i respiro, miro enrera, i un cop mes, te'n adones, quants perjudicis, ens fan perdre coses a la vida, com els pejudicis t'enfosqueixen el pensament sense motiu, les coses interessants que et podries perdre, i te'n adones un cop mes que no pots jutjar allò que no es coneix, perquè s'estima allò que es coneix, i espanta, allò que es desconeix, i resulta que el que a mi m'espantava, ara m'il·lusiona.
I un dia vaig escriure això a la seva mestra...
" és bonic creuar-te amb gent que estima el que fa i ho gaudeix de tal manera, que fa que els altres sentin constant admiració. Agraeixo cada paraula que tens amb ell, cada atenció que li dones, no és senzill per una mare, separar-se del que mes estimes, només desitges que estigui bé, que no es senti sol, pateixes inconscientment i constantment, pq es impossible no fer-ho, però trobar a algú amb la teva delicadesa fa que aquest patiment sigui mes portable. Un professor, acompanya, t'ajuda a créixer i alhora et dona pautes per desenvolupar-te com a persona, és aquella referència en un entorn desconegut que t'ajuda a sentir-te segur, que li posa paraules a les emocions, que juga i et fa riure alhora que aprens, però que també, et fa entendre q no ets únic al món, que es manté ferm educant en perseverància i paciència, fomentant l'empatia, moments que no agraden però totalment necessaris. Veure el seu somriure al mati o que confongui el meu nom amb el teu, només em fa sentir felicitat, d'haver-me creuat amb algú que estima el que fa i ho sap transmetre en forma de tranquil·litat. " i era l'escola que no volia, però resulta que l'escola que no volia té un equip humà impagable. Feliç. Adéu P3. Benvingut Estiu!