divendres, 15 de setembre de 2017

Crítiques...

Parlen, com si no ho hagués de sentir ningú, però amb el seu to de veu, ens fan partíceps inesperats, de la seva crítica, de la seva conversa, parlen d'una mestre de l'escola dels seus fills, escoltan-les, arribo a saber el nom de la mestra, els problemes que ha tingut a la seva vida, ara ella tan aliena a aquest moment, on es protagonista al parc, i on segurament no voldria ser-ho, la critiquen, la jutgen, la posen al objectiu, i la destrueixen, com qui trepitja una fulla de tardor al atzar. I així ens tractem les persones, ens ferim constantment amb les paraules, sense parar-nos a pensar en el dolor que pot provocar les nostres accions, demanem respecte quan es tracta de nosaltres, l'exigim, i no acceptem cap altre forma de tractar-nos, però, i als demés? Els tractem amb el mateix respecte? Pressuposen el que ha de sentir, el que ha de fer, i arriben al punt, de preguntar-se, si mereix la feina que té, amb un.. es q no serveix per professora... he aixecat la vista, i les miro fixament, en un intent desesperat d'intentar que sentin una mica de vergonya de les seves paraules, però no, segueixen... ui, doncs es veu que va patir un abort, aquesta noia no hauria d'estar amb nens... i aquí, se'm clava algo a l'ànima, s'acaba de trencar alguna cosa dins meu, la fe en l'espècie humana, dones, posant en dubte la feina d'una altre dona, només per un fet duríssim de la seva vida, els es igual, no els agrada, i estan disposades a tirar-la per terra, quan de dolor, provoquen les seves paraules, quanta malícia, amagada entre somriures, m'aixeco, estic seria i tinc les venes tensades, m'acosto, ... hola, fa estona que us estic sentint a parlar, i m'agradaria suggerir-vos que si teniu algun problema, millor que ho parleu amb ella no? Es que no crec que aquí pogueu solucionar res... es la forma mes suau que he trobat de dir-los que la seva conversa no porta enlloc, que no hauríem de ser així, que ens falta empatia i ens sobra soberbia, vull cridar que les seves paraules fereixen, em miren, em mantinc seria i ferma, ... no si només estàvem parlant, no l'estem criticant eh... no tinc ganes de discutir, crec que he aconseguit l'objectiu que era dissoldre la conversa, contesto amb un Nono, si només era un Consell i m'allunyo, m'estristeix aquestes situacions, tan normalitzades, hem normalitzat la violència, desde el moment en que considerem que una critica destructiva, serveix d'alguna cosa.
No ens mirem a nosaltres, no veiem els nostres defectes, però som experts en veure els dels demés, pq nosaltres sempre considerem que ho podríen fer millor, però i nosaltres ho podríem fer millor? Ah clar, ja no ens interessa tan la resposta.
M'he assegut a l'altre banda del parc, i no paro de donar-li voltes a aquesta noia, superar la pèrdua d'un fill, assimilar-ho, ser valenta, tornar a la feina, amb el millor dels teus somriures per molt que no tinguis ganes de fer-ho, pq si, has de somriure, has d'aparentar tenir un bon dia encara que per dins estiguis feta una merda, has de ser forta encara que no vulguis, i t'imagino allà de peu, rebent els seus fills amb els braços oberts, mentre elles es dediquen a destruir-te pels parcs, i em sento tan aprop de tu, tinc tantes ganes de dir-te que no, que no tots som iguals, que n'hi ha que lluitem per viure la vida en positiu i sentir que val la pena cada pas, que lluitem, per valorar-nos cada dia, i valorar als demés com es mereixen, que intentem agraïr cada detall, i que estem sempre disposades a regalar un somriure si el necessites, que teixim una tela invisible, per formar tribu i que no et sentis sola, que no, que hem de ser mes persones, i pensar mes amb el cap i sentir mes amb el cor, no et coneixo, però sens dubte, estic al teu costat.

dimecres, 21 de juny de 2017

Adéu P3

Fa temps, potser massa, que no escric al blog, i avui en tenia ganes, es un dia important, un dia d'aquells de reflexions, de valoracions, i si en podem dir d'una altre manera, de convenciment, avui el meu fill ha acabat P3, en una escola que no volia, en una escola, que vaig posar última de la meva llista de preferències, en una escola aparentment antiquada, d'aquelles que jo veia clàssica, en una escola, en la que el seu pare i jo ens vam posar les mans al cap quan ens va tocar i amb resignació vam dir, a veure si el podem canviar a P4. Recordo com vaig estar tot l'estiu dient-li, cada cop, que passàvem per davant, mira serà la teva escola, quan jo sabia interiorment, que cada cop que t'ho deia, era pq encara ho estava assimilant. I arriba el dia, i et trobes un munt de gent amable, empàtica, disposada a regalar-te un somriure, i fer el teu primer dia menys amargant, i passa la primera setmana i el primer mes, el teu somriure ho diu tot, l'amor amb el que parles d l'escola, l'entusiasme amb el que parles dels mestres, i dels teus nens, com tu dius carinyosament, als teus companys de classe. I aquella sensació amarga, se'm va desfent, i aquells prejudicis que tenia, i que no es confirmen, van quedant enrere, trobo cada dia un equip motivat, que els agrada el que fan i ho saben transmetre, trobo una mestra, motivada amb la seva feina, que sap perfectament com ha de fer les coses, una persona capaç de mirar-t'he als ulls per resoldre els incidents que vagin sorgint pel camí, que sap com resoldre els conflictes, una mestra, que sap motivar i captar la vostra atenció, i que ha sabut motivar-te per donar el millor de tu i acompanyar-te en aquest llarg camí, les monitores del menjador, que respecten el teu sí i el teu no, que no t'obliguen a acabar el plat, establint així una relació positiva amb el menjar, que t'anima a provar-ho tot. I t'adaptes tan bé a les rutines de l'escola, que aquella idea de canviar-te s'esvaeix completament, i aquella escola que no volíem, ara la sentim ben nostra, aquella escola antiga, s'adapta perfectament a les teves rutines, als teus ritmes, i dona resposta a les teves necessitats, i respiro, miro enrera, i un cop mes, te'n adones, quants perjudicis, ens fan perdre coses a la vida, com els pejudicis t'enfosqueixen el pensament sense motiu, les coses interessants que et podries perdre, i te'n adones un cop mes que no pots jutjar allò que no es coneix, perquè s'estima allò que es coneix, i espanta, allò que es desconeix, i resulta que el que a mi m'espantava, ara m'il·lusiona.
I un dia vaig escriure això a la seva mestra...
" és bonic creuar-te amb gent que estima el que fa i ho gaudeix de tal manera, que fa que els altres sentin constant admiració. Agraeixo cada paraula que tens amb ell, cada atenció que li dones, no és senzill per una mare, separar-se del que mes estimes, només desitges que estigui bé, que no es senti sol, pateixes inconscientment i constantment, pq es impossible no fer-ho, però trobar a algú amb la teva delicadesa fa que aquest patiment sigui mes portable. Un professor, acompanya, t'ajuda a créixer i alhora et dona pautes per desenvolupar-te com a persona, és aquella referència en un entorn desconegut que t'ajuda a sentir-te segur, que li posa paraules a les emocions, que juga i et fa riure alhora que aprens, però que també, et fa entendre q no ets únic al món, que es manté ferm educant en perseverància i paciència, fomentant l'empatia, moments que no agraden però totalment necessaris. Veure el seu somriure al mati o que confongui el meu nom amb el teu, només em fa sentir felicitat, d'haver-me creuat amb algú que estima el que fa i ho sap transmetre en forma de tranquil·litat. " i era l'escola que no volia, però resulta que l'escola que no volia té un equip humà impagable. Feliç. Adéu P3. Benvingut Estiu!