dimecres, 20 d’abril de 2016

Una mica de tot, una mica de res.


M'equivoco tan sovint, que a vegades se'm fa difícil acceptar-me, evocant la culpa a la primera cosa que se'm posi per davant. Perquè és complicat reconèixer que no ets perfecte, perquè no és agradable veure com pots perdre els papers, o com hi ha situacions que no pots controlar, i despres quan respires i te'n adones, ja t'està fent mal el cor, ja s'estan tensant els músculs, la tempesta que esperaves que passés de llarg, descarrega amb força, i no tens mes remei que aguantar el xàfec. Sovint, em pregunto si aquesta exigència que tinc amb els altres, l'aplico amb tanta intensitat amb mi mateixa, i no.... és trist adonar-se que excuses els teus errors, però que a vegades no ets capaç de fer-ho amb els dels altres. Reflexiono, analitzo, i penso constantment els meus dies, les meves actituds, quin es el motiu que m'ha fet somriure i quin es el que m'ha fet rabiar. La comprensió reconforta, i l'empatia fa miracles, i al final  te'n adones, que a vegades cal baixar de l'alçada on et trobes per tornar a pujar-hi una mica mes lliure, una mica mes feliç, i llavors es quan veus que has pujat un pas mes amunt. Tothom anhela la felicitat tothom la busca, però aquesta, nomes la podem trobar dins nostre, si aconseguim estar be amb nosaltres mateixos, estarem amb la disposició perfecte de fer feliços a aquells que ens envolten, no hi ha res més agradable, que envoltar-te de persones que desprenen alegria, optimisme, persones que brillen, en un món sovint massa opac.

Intento gaudir al màxim els dies, somiure, assimilar allò que no m'agrada, i buscar-hi tots els punts positius, i totes les visions possibles allò que en principi no em feia cap gracia, gaudeixo de la companyia dels meus, de la meva feina, de la meva passió, i tot i així, a vegades no en tenim prou per sentir-nos bé, o ens estem tornant bojos, o compliquem les coses més enllà del que convé.

Vull decreixer i tornar a créixer, amb la senzillesa de la vida, entendre que lo més senzill, a vegades és lo més bonic, que mirar-vos és molt més que veure'us, que escoltar-vos, és molt més que sentir-vos, vull respirar amb vosaltres, sentir aquesta energia que crema dins meu, no vull tenir un motiu per somiure, vull crear-los, perquè vosaltres pogueu gaudir-los.

Vull mirar a l'horitzó i no sentir enyorança de res, perquè dels records, no vull evocar tristeses, només alegries, vull aprendre a viure d'una manera tan positiva, que els somriures d'avui, ressonin amb força el dia de demà, acompanyant cada passa que feu al camí.

No tinc interès a conèixer cap persona que no tingui un somiure per regalar-me, ni una cosa positiva per dir-me, no tinc interès, en quedar bé amb ningú, ni parlo si no en tinc cap ganes de fer-ho, perquè crec, que he arribat a un punt de maduresa suficient, per decidir que vull i que no vull fer a la vida, i he decidit dedicar-me a fer, allò que senzillament em ve de gust. No sóc una persona sociable, ni tinc cap intenció de ser-ho, no m'agraden les multituds, ni les reunions en el parc amb altres mares, ni anar a pendre café per passar el temps, tot i  així, només rebo respecte, paraules agradables, per part d'amics, que rarament reben una trucada meva, perquè noto el seu alè donant-me ànims quan les coses no van del tot bé, perquè sempre són allà, i sempre els noto, tot i que a vegades no estiro la mà, i em pregunto, com es pot sentir un tan estimat, fent tant poc, i la resposta és tan evident com senzilla, perquè el respecte ho és tot. M'estimen tal com sóc i jo a la meva manera me'ls estimo com són, i allà continuen fent camí al meu costat, i ara que han passat uns dies dolents, tot i estar sola en una sala, mai m'he sentit com a tal, he sentit la força, els ànims, i l'energia positiva que m'ha ajudat a manternir-me forta, i ha estat genial, perquè en moments com aquests, necessites sentir una colleja amb un tot anirà bé.

ah si, que només volia esciure, gràcies pels ànims d'aquests dies :)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada