dilluns, 11 de maig de 2015

I voldria dir-te...

Aquesta calma, em dóna la tranquil·litat que necessito per reflexionar, i és curiós, com mentre omplo barriques la meva ment repassa una vegada i una altre els moments que estic amb tu, els teus progressos, les teves reaccions, però sobretot, les meves. Estem aprenent junts, a créixer, intento no interferir el teu espai, i nomes acompanyar-te en aquest camí que tot just comences a viure, intento deixar-te espai, perquè puguis formar-te com a persona, perquè adquireixis els teus instints, els teus gustos, sense intercedir massa, o imposar-te els meus. Aprenc al teu costat, i vigilo els teus moviments, empatitzo al màxim per poder entendre't, tot i així, he de confessar que a vegades m'estiro dels cabells, i sento ràbia, quan se m'acumula tot i sento que no dono per més, però per sort, al mirar-te torno a empatitzar amb tu i respiro, i contant fins a 100 torno a ser jo, i torno a carregar-me de paciència. No paro de repetir-me, que els nens són nens, i han de ser-ho, perquè es una etapa màgica, m'agrada quan gaudeixes sense patir per res, i em mires tan brut, que només puc riure i posar-me les mans al cap. He après a confiar en tu, a parlar-te sense subestimar te i preguntar-te obertament si t'has enfadat quan veig q ajups el cap i em fas riure quan dius no rient i cridant. Llegeixo llibres, i em fa riure que el meu germà quan fas alguna cosa malament, em pregunti, que diu el llibre d'això... I es que al final, només serveix la intuïció i la paciència, l'empatia, perquè tots som diferents, i això es una gran riquesa. És complicat educar, no pensis, que no em fa mal quan et veig plorar, perquè t'he dit no a alguna cosa, però mica en mica al créixer, aprendràs que els límits són molt importants a la vida, i al igual que els valors, t'obriran portes que t'ajudaran a tirar endavant. Potser no m'entens, quan et demano perdó per alguna cosa que t'ha fet enfadar i que ha estat culpa meva, però ja veuràs, que no sóc perfecte, que ningú ho es, i que saber perdonar i acceptar errors, t'ajudarà a ser mes feliç. Mai sabré si educar-te com ho estic fent es correcte, però, si sé que l'amor, que les abraçades, que els petons, que la meva atenció, et fan sentir millor, que et fan somriure, i aquests somriures que compartim, són el millor indicador. Me's igual si et surten les dents abans o despres, si parles mes aviat, si camines mes ràpid, si ets el mes llest de la classe, si quedes primer en una carrera, no has de demostrar-me res, jo sempre estaré orgullosa de tu, tu només has de viure, per tu, fent el que t'agrada, fent allò que et faci sentir viu, estima, equivoca't, arrisca, guanya, perd, abraça, fes el que vulguis fer, i fes tot el que calgui per ser feliç, que ja aniràs aprenent, que n'hi haurà molts que envejarant aquesta felicitat...

divendres, 8 de maig de 2015

Il·lusions...

I resulta que arriben les eleccions i tothom coneix perfectament les mancances del poble, els problemes, i encara més increïble, és que tots tenen solucions. Innunden casa nostra amb papeletes electorals que casi bé ni llegim, que van directes a la basura en molts casos, empastifen el poble amb cartells, amb mítings, presentacions, pica-pica, arriben invitacions al facebook, al twitter, al whatsapp, i se'n parla als parcs, al bar, amb els amics... sembla que de sobte, tothom és torni boig, i s'hagi de córrer a escoltar, a parlar, a saludar, que s'hagi d'anar al mercat a posar una paradeta, que s'hagin de repartir globos, pilotes, bolis i a veure qui la fa més grossa, a vegades tinc la sensació, de que enlloc d'escoltar-nos, el que intenten és comprar-nos, com si més coses que fessin, mes actes organitzin, més es deixin veure, només amb això, n'hi hagi d'haver prou per guanyar els vots... a mi m'agrada aquella gent que treballa encara que no és vegi la seva feina, aquella que sense any d'eleccions, segueix saludant quan es creua amb tu pel carrer, aquella que quan et parla no et subestima, ni mira el rellotge, aquella que escolta per saber els problemes reals del seu poble, aquella que compra a les seves botigues, que seu a les seves terrasses, que juga als seus parcs, aquella que si cal et crida pel nom, i que per molts ideals oposats, sempre troba la línia adequada per parlar desde el respecte, perquè ara de sobte, tothom saluda, tothom convida, tothom promet, perquè de sobte tots som macos, i m'entriteix que per alguns siguem simples vots, perquè sempre n'hi ha que de les oportunitats en treuen petroli.
Jo vull creure, en aquells que no facin promeses per fer-les de cara a la galeria, vull creure en algú que em miri als ulls i em digui, que estima el meu poble, per sobre dels seus interessos, vull algú que dediqui cos i ànima, sense importància del benefici que en pugui treure de la seva feina, vull algú que no miri el sou que cobrarà, sinò les oportunitats que tindrà de millorar totes aquelles coses que segueixen coixes, vull algú que miri per la salut del seu poble i que pateixi, quan s'abraça al coixí, perquè els seus veïns segueixen sense urgències al CAP, vull algú que et posi davant nostre i que sense mentir, treballi tot el que pugui pel nostre poble, vull empempta, il·lusió, dedicació, treball, vull creure, que la persona que voto, em farà somriure, i que si no puc fer-ho, farà el possible, perquè ho faci, vull que esgoti totes les vies, que sigui perseverant i constant, vull algú incansable, i amb un equip tant preparat que quan flaquegin les forces, estiguin preparats per seguir remant...