diumenge, 27 de juliol del 2014

Sensacions...

Tens la pàgina en blanc, i saps que vols escriure, però a vegades les idees no s'ordenen de la forma fàcil que voldries, llavors és quan decideixes donar pas als sentiments, aquells que, sense voler-ho, donen sentit a tot el nostre ser, perquè sóm allò que sentim, més enllà dels pensaments, sóm l'energia que projecta el nostre ser en els demés, l'essència que impregnem als altres, quan amb una mirada, amb un gest, ho demostrem. Oblidem el que reconforten les carícies, el poder curatiu de les abraçades, les mirades de complicitat que omplen els silencis, a vegades crec que sóm com espectres abduïts en el món, on no escoltem, per no parar-nos, on desaprofitem les ocasions, per mirar-nos i sentir-nos millor. Perquè tots sentim la necessitat de ser escoltats, perquè tots tenim un dia dolent, on no aconseguim veure el sol, on darrere les boires nomes veiem els núvols de pluja, on els trons, van igual de ràpid que els llamps, un dia D'aquells que agraeixes, que algú et recordi que després de la tempesta surt el sol, i si no surt, el pintarem a la cantonada del full com quan érem petits, sovint equivoquem les decisions mes simples, però és que equivocar-nos, forma part de la nostra pròpia naturalesa, els errors no s'arrosseguen, s'assumeixen i es superen, i es segueix el camí... I mentre escric i em perdo en les paraules, et segueixo tenint present, conscient de la teva lluita, i em dol, la preocupació palpable a l'ambient per la teva situació, perquè no sóc aliena a la tristesa que impregna la seva veu, però quan no tens paraules, només pots recórrer al llenguatge corporal, o als fets, perquè pensant en tu, vaig anar a donar sang, conscient que cada setmana en necessites, i que d'aquest gest altruïsta, tu pots seguir lluitant, perquè no sóm conscients de la sort que tenim d'estar sans, no valorem prou, els moments que vivim, i sobretot els que podem viure en llibertat, la duresa del camí, marca la pell d'aquell que el camina, però també D'aquells que l'envolten, i aixeco la mirada, e impotent, veig que lo únic que puc fer és conscienciar als demés, que la teva oportunitat és basa en el temps que nosaltres et regalem per fer aquesta donació altruista, i no ho sabem apreciar lo suficient, vivim submisos en el mes pur egocèntrisme, on ens adonem de les coses, nomes quan les necessitem, i llavors sol ser una llicó tan dura, que no la sabem assimilar. Regalar el nostre temps, el nostre somriure, i les nostres paraules, no hauria de ser tan complicat...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada